Vermell i passa

No és cap títol de Vázquez Montalbán. Tampoc l'enèsima amenaça sobre seguretat vial de la Direcció General de Tràfic. Ni un eslògan electoral lituà. És la novel·la més actual de la literatura catalana. Bé novel·la, el relat més actual. El paradigma d'una determinada manera de fer literatura que de mica en mica qualla a la nostra república de les lletres. L'atzar n'és l'eix central. Els personatges són plans. N'ignorem absolutament l'entorn. L'autor no es preocupa de descriure'l. Tampoc no li amoïna gens que el mecanisme de bastidors que la novel·la realista va copiar de la tradició teatral s'hagi rovellat. L'escenari també és ben pla. Únic. Només la protagonista indiscutible del relat és rodona. Ben rodona. Una prosopopeia rodona, en l'atractiva línia d'aplicar les tècniques d'animació al món calm dels objectes. Val a dir que l'heroïna tendeix al moviment circular i que la coneixem en totes les seves facetes. Trenta-set facetes, exactament. I en tenim ben bé prou.
Parlem, és clar, de la sorprenent incursió de Josep Maria Espinàs en la narrativa de ficció, després d'anys i panys d'exercir de cronista. Un relat escrit i llegit a ritme de ruleta que reflecteix les peculiars relacions entre una taula de ruleta i un gris usuari que s'hi comunica, amb els beneficis subsegüents. De Vermell i passa ens agrada sobretot allò que més li retreuen: que és un relat prim, mancat d'ambició, que no aprofundeix de cap manera en la psicologia dels personatges, que resulta poc transcendent, que no se'n pot treure cap conclusió, que és previsible... Ep, previsible! Ja ens agradaria que la tirallonga de 48 jugades de ruleta que campen pel relat ho fos, de previsible. Seria la ruïna de Casinos de Catalunya SA.
La ruleta és un dels jocs d'atzar amb més glamour. La verdor esclatant de les taules, els prodigis mnemotècnics que fan els crupiers a una velocitat astoradora i la màgia de la bola girant en contra del sentit de la ruleta són factors hipnòtics que atreuen poderosament l'atenció dels espectadors. Les ludopaties dels usuaris del joc rei dels casinos europeus són variades. L'argot és tot un registre lingüístic basat en les innombrables classificacions a què els experts sotmeten els trenta-set números en joc. Des de les tres grans dualitats vermell-negre, passa-manca, parell-senar (que premien l'apostant just amb el que arrisca) fins a les diverses figures que permeten les apostes: el ple (amb un premi equivalent a 35 vegades la quantitat apostada), el cavall (x17), la transversal (x11), la sisena (x5) i la dotzena (x2).
Però, a banda de les apostes bàsiques, la imaginació del jugador ha arribat a bastir termes específics per a les composicions més usuals. I així, qui vol jugar els plens del 5-15-25-35 pot demanar la figura "final cinc". O qui, convençut per la vehemència de Johan Cruyff de la vital importància de l'entorn, vol jugar una casella i les que l'envolten, pot demanar la figura "cinc i cavalls" que exigirà cinc fitxes: una al ple del 5, i quatre a mitges entre el 5 i el 2 al Nord, el 4 a l'Oest, el 6 a l'Est i el 8 al Sud. Finalment, qui no es pot treure del cap les seves trifulgues amb les veïnes a les reunions d'escala, pot jugar per "cinc i veïns", aposta que li exigirà tres fitxes per a tres plens: el 5 i els seus dos veïns a la roda de la ruleta, el 24 a l'esquerra i el 10 a la dreta.
Un dels moltíssims sistemes que els més malalts fan servir per perdre els calés lentament a la ruleta és l'anomenat de "la cacera del ple". Fa deu anys un alemany me'l va oferir en un fulletó autoeditat en anglès al casino de Sant Pere de Ribes per vuit mil peles i vaig picar com un infeliç. El sistema mai no m'ha reportat cap benefici però és d'una lògica impecable: es tracta d'assetjar un número qualsevol (el que hem somiat, la talla de faldilla de la pròpia o el que ens faci més ràbia) amb una sèrie de 35 apostes concèntriques. Cada vegada que guanyem, tornem a començar el procés. Només avancem en cas de perdre. La primera aposta és vermell o negre. Cas de perdre, en fem una altra a la dotzena corresponent. Després 2 a la sisena que conté el nostre número màgic. Després 4 apostes a la transversal, 9 al cavall que més ens agradi i 18 apostes al ple. Si després de 35 apostes no ha sortit el numeret, ja podem plegar. Si surt a l'última, canviem els calés. Els guanys, titllats de "segurs" per l'alemany són, en cas d'existir, de formiga.
Com que és un sistema més aviat poc productiu, caldrà no negligir que a Vermell i passa Espinàs estableix amb precisió una sèrie de 48 tirades a la ruleta. Els supersticiosos la poden extreure del llibre i provar de jugar-la al casino de Sant Pere de Ribes (a la taula 2 de les de 500). Va com va. És clar que també poden dedicar-se al vessant casolà de l'atzar i comprar loteria de Nadal. Els lletraferits supersticiosos ho tenen fàcil. Només han de buscar el número que Ignasi Iglésias va fixar fa gairebé cent anys a la seva peça teatral Les garses (on mig poble embogeig després d'haver aconseguit la grossa de Nadal amb les participacions de cal barber). Una peça que Joan Brossa subvertiria molts anys després a Calç i rajoles, sense gosar canviar ni una xifra del número somiat per Iglésias a primers de segle.