dijous, 27 d’abril del 1995

El destí del clan

Alguns lectors contumaços d’aquesta secció han replicat amb la diligència habitual al repte plantejat a primers de març sobre els mots clandestins (aquells que prescindeixen de tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i dels que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—). En situar el tema, exposàvem els delicats exemples textuals dels escriptors francòfons de l’OULIPO i la competitivitat innata dels americans, que ho han transformat en una cursa per veure qui la té més llarga. Seguint els postulats de Dmitri A. Borgmann —un dels gurus de l’enigmística a can Clinton—, que bateja el fenomen amb el descriptiu rètol de “mots estrets”, proposàvem trobar la màxima estretor clandestina en català. Borgmann arriba a 19 lletres (“semiconsciousnesses”), però nosaltres ens acontentàvem amb "emmascarar-nos" (13) una mica per anar fent boca.
Els exemples que ultrapassaven el llindar establert han plogut amb la generositat que la climatologia sembla negar-nos. La travessa clandestina ha vist com els 14 sovintejaven. Les “reencarnacions” es mostraven i feien “recriminacions” amb “reminiscències” als vells “excursionismes” pel país dels trops clandestins. Tampoc els plens al 15 han estat escadussers. Hem rebut “inconveniències” i “commensuracions” de tota mena, que donen fe de les paradoxals “incomunicacions” que ens envolten. I a Borgmann li deuen haver xiulat les orelles, perquè alguns lectors han decidit assaltar el seu merlet. Josep Sesé (Barcelona) arriba al llindar 16 amb un mot decididament solidari: “associacionismes”; Jep Ferret (Planoles) puja a 17 aprofitant la forta embranzida dels pronoms febles: “consciencieu-vos-en” i ell mateix aventura un rècord transatlàntic de caire especulatiu que atorgaria la definitiva majoria d’edat als mots clandestins catalans: els “micro-associacionismes” (21).
Alfons Saumell (BCN) es desmarca de la competitivitat a l’americana i europeïtza la qüestió amb un clan d’autors en caixa baixa atrapats pel destí de l’escriptura en paral·lel: anaïs nin, carme riera, monzó, sèneca, ciceró, racine, renan, xènius, eiximenis, erasme i ramón mesonero romanos. Alguns artistes i polítics també s’adhereixen al seu clan: mario moreno, cassen, maria casares, aznavour, ramon serrano i suñer, narcís serra. Saumell proposa allargar la col·lecció amb denominacions geogràfiques, títols de llibres, peces teatrals, òperes, pel·lícules... Una autèntica enciclopèdia clandestina de via estreta i interlínies esblanqueïdes.
Els contribuents periòdics a les propostes d’aquesta secció haurien de saber que, des de 1991, cada any es fa un Campionat Mundial de Jocs d’Enginy. En Jordi Arbonès, un jove català que resideix en una palindròmica vila al sud de La Pampa —Neuquén— va quedar molt ben classificat en l’edició de 1993 a l’Argentina. L’any passat la tercera edició es va celebrar a finals d’octubre, a la ciutat alemanya de Colònia. La va organitzar l’editorial Bastei i hi van participar equips de tretze països: Estats Units, Hongria, Alemanya, Japó, Eslovàquia, Polònia, Finlàndia, Turquia, Croàcia, Txèquia, Eslovènia, Països Baixos i Romania. Per equips van vèncer els txecs, però el campió individual fou el nord-americà Ron Osher. La setmana vinent analitzarem algunes de les proves que va haver de superar el clan d’intrèpids enigmistes. Enguany el campionat se celebrarà a Romania del 22 al 27 d’octubre. Potser Gica Hagi podria subvencionar la presència d’un equip català. D’entre els lectors de l’AVUI en sortirien els millors candidats.

dijous, 20 d’abril del 1995

Entre línies impostores

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi de 1995:

Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l’energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmessor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
«Mare», diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del taburet i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M´ha sorprès i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m’extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'ultim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."

Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veure-ho com tot canvia.
L'apreciat Albert Rossich em va fer arribar, ja fa una pila de mesos, un exemple de doble text anònim en espanyol que havia localitzat al manuscrit 1141 de la Biblioteca de Montserrat (p. 345). L'original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol "Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba". Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l'autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada per tots els seus defectes. La deixa com un drap brut, vaja. Val a dir que molts exercicis d'estil com aquests ens reafirmen en la nostra vella voluntat de llegir entre línies.

dijous, 13 d’abril del 1995

Numerologia reial

Ja no fem cas dels auguris. Les boles de vidre no ens convencen i tot va massa de pressa. Però els bojos per la numerologia han invertit molts esforços per fer quadrar dates que els permetin mostrar la seva perspicàcia oracular. Normalment exhibeixen les seves equacions després que la història ja ha dit l'última paraula. Així, quan la ràdio va deixar de parlar de Franco (fa ja 20 anys!), molts van començar a brandar la suma de les dates exactes d'inici i acabament de la Guerra Civil (18-7-36 + 1-4-39= 19-11-75) per demostrar que la mort de Franco era previsible. Com sempre, l'equació requereix un petit ajustament sense importància (del 19-N al famós 20-N) que aquí es justifica pel secretisme mèdic que envoltà la fi del dictador.
El juny de 1854, un numeròleg parisenc va publicar en l'opuscle El cometa i la mitja lluna un aritmograma centrat en l'emperador rus Nicolau I. Prenent l'any de la coronació (1825) el simpàtic numeròleg hi suma els quatre dígits que el componen (1+8+2+5). 1841. Llavors s'ho fa venir bé per dir que aquesta data representa el màxim domini de Nicolau I a Europa i a Orient. Repeteix l'operació (1841+1+8 +4+1) i en resulta l'any següent a la publicació de l'opuscle (1855). El numeròleg, tot augurant algun important esdeveniment, escrivia: «Què serà 1855? Aquest és el secret de Déu». Els llibres d'història diuen que Nicolau I va morir el 2 de març de 1855.
El mateix mètode, en format múltiple, ha estat aplicat a la figura de Napoleó III. Afegint a 1852 (any en què fou proclamat emperador) els dígits dels anys del seu naixement (1808), del de l'emperadriu (1826) i del seu reial casament (1853), ens surt sempre 1869. Justament l'any de la seva caiguda. És clar que això de la numerologia reial no és ben bé una ciència exacta, però els seus practicants no s'arronsen. Quan els anys no concorden el numeròleg s'empesca altres combinacions. Un tal M. Cahaguet, en un volumet del XIX sobre descobriments arcans de la vida futura, reprodueix un heterodox aritmograma de Lluís XVI que parteix de l'any de la coronació (1775) i s'entesta a anar a petar a l'any de la mort (1793). Per aconseguir-ho, suma els dígits del dia exacte de la coronació (11 de juny), els del seu ordinal reial (XVI) i els del nombre d'anys que va regnar (18). Efectivament, 1775+1+1+1+6+1+8=1793. Tant li fa la flagrant paradoxa de saber els anys de regnat abans d'establir la data de la desaparició. La qüestió és que tot quadri.
També n'hi ha de tan obsessius com les retransmissions de la boda de la Infanta. Per exemple, la relació inexorable entre el catorzè Borbó (Enric IV) i el número catorze. El tal Enric va nàixer el 1553 (les xifres del qual sumen 14), 14 segles, 14 decennis i 14 anys després de la mort de Crist (uf!); el batejaren el 14 d'agost; el seu aniversari era el 14 de desembre; va morir el 14 de maig (de 1610, ui!, tot i que és divisible per 14); va viure 4 vegades 14 anys, 14 setmanes i 14 dies; va guanyar la batalla de Tory el 14 de març (de 1590, o-oh!); la seva segona dona fou Maria de Mèdici, nascuda el 14 de maig; li va nàixer el Delfí 14 dies després (ep!) del 14 de desembre; un 14 de maig van promulgar l'edicte que ordenava la prolongació del carrer de Ferroniere, que és on morí; Ravaillac el va assassinar el 14 de maig, 2 vegades 14 hores (bah!) després d'haver entrat la reina a l'església de Sant Dionís per a la seva coronació; Ravaillac pujà al patíbul 14 dies després de la mort del rei. Algú ens podria aclarir quina refotuda relació tenia el 18 de març de 1995 amb el número 14?

dijous, 6 d’abril del 1995

Cuina eròtica

Farts de la cuina de mercat i d'altres subtileses lèxiques de les cartes dels restaurants locals, molts catalans s'han abocat amb entusiasme a la cuina exòtica. El boom és notable. Recorda els del snack-bar, la pizzeria, la creperia, la trattoria o els xinesos de nom imperial (que la seva proliferació ha desexotitzat). Ha nascut una nova forma de col·leccionisme que reuneix a taula els amants de la música ètnica, els fans del viatges d'aventura i els socis de SOS Racisme. Lentament, les nostres ciutats s'omplen de restaurants dits exòtics mentre el pa amb tomàquet queda reclòs a les cadenes tipus Pans & Company i la botifarra a l'entranyable cadena Can. Josep Maria Romero i Jordi Puig, que fa dos anys ja havien ajudat a fixar el fenomen en una usadíssima guia de restaurants exòtics de Barcelona editada per La Campana, reincideixen ara amb un volum magnífic que recull més de 150 «receptes fàcils de fogons llunyans»: El llibre de la cuina exòtica (Altaïr, 1995).
És aquest un llibre imprescindible per al seductor amant de l'estalvi, per al viatger previsor i per a les parelles que menen una vida sexual rutinària. I això últim no és gens gratuït. Una lectura atenta del receptari demostra que un canvi a la coberta que transformés la cuina exòtica en cuina eròtica no fóra cap desori. D'entrada, sorprèn topar amb receptes turques com les Cuixes de senyora (amb xai picat, nous picades, menta fresca i prou pebre per provocar un alçament al Topkapi) o L'imam es desmaià (que conté, entre d'altres vegetals, dos alls picats i tres-cents grams de tomàquets pelats i picats).
Però les majors sorpreses són els falsos amics que ens endinsen en una certa dimensió orgiàstica. Un àpat a la japonesa pot constar d'una sopa (amb fineses com sake, tallarines d'ou, brots de soja, porc rostit o col xinesa picada) i un plat de vedella (amb cebes tendres, api, xampinyons, sèu de vedella...) Els innocents nipons anomenen Lamen la sopa i Sukiyaki el segon plat. Segur que n'hi ha per llepar-s'hi els dits. Igual com deuen fer, a l'altra banda del Pacífic, els peruans, amb el seu explícit Chupe de gambes (gambes, ous rojos de peix, bitxo mòlt, pebrot vermell picat, pèsols congelats...)
Val a dir que qualsevol recargolada interpretació eròtica de la tortilla mexicana, el curri de patates tibetà, la carn freda portorriquenya o la mussaka grega ultrapassa els més elementals límits del bon gust, però als malpensats no deixa de sobtar-nos que dos dels complements més repetits a les receptes siguin, precisament, el clau i el cardamom.