Numerologia reial

Ja no fem cas dels auguris. Les boles de vidre no ens convencen i tot va massa de pressa. Però els bojos per la numerologia han invertit molts esforços per fer quadrar dates que els permetin mostrar la seva perspicàcia oracular. Normalment exhibeixen les seves equacions després que la història ja ha dit l'última paraula. Així, quan la ràdio va deixar de parlar de Franco (fa ja 20 anys!), molts van començar a brandar la suma de les dates exactes d'inici i acabament de la Guerra Civil (18-7-36 + 1-4-39= 19-11-75) per demostrar que la mort de Franco era previsible. Com sempre, l'equació requereix un petit ajustament sense importància (del 19-N al famós 20-N) que aquí es justifica pel secretisme mèdic que envoltà la fi del dictador.
El juny de 1854, un numeròleg parisenc va publicar en l'opuscle El cometa i la mitja lluna un aritmograma centrat en l'emperador rus Nicolau I. Prenent l'any de la coronació (1825) el simpàtic numeròleg hi suma els quatre dígits que el componen (1+8+2+5). 1841. Llavors s'ho fa venir bé per dir que aquesta data representa el màxim domini de Nicolau I a Europa i a Orient. Repeteix l'operació (1841+1+8 +4+1) i en resulta l'any següent a la publicació de l'opuscle (1855). El numeròleg, tot augurant algun important esdeveniment, escrivia: «Què serà 1855? Aquest és el secret de Déu». Els llibres d'història diuen que Nicolau I va morir el 2 de març de 1855.
El mateix mètode, en format múltiple, ha estat aplicat a la figura de Napoleó III. Afegint a 1852 (any en què fou proclamat emperador) els dígits dels anys del seu naixement (1808), del de l'emperadriu (1826) i del seu reial casament (1853), ens surt sempre 1869. Justament l'any de la seva caiguda. És clar que això de la numerologia reial no és ben bé una ciència exacta, però els seus practicants no s'arronsen. Quan els anys no concorden el numeròleg s'empesca altres combinacions. Un tal M. Cahaguet, en un volumet del XIX sobre descobriments arcans de la vida futura, reprodueix un heterodox aritmograma de Lluís XVI que parteix de l'any de la coronació (1775) i s'entesta a anar a petar a l'any de la mort (1793). Per aconseguir-ho, suma els dígits del dia exacte de la coronació (11 de juny), els del seu ordinal reial (XVI) i els del nombre d'anys que va regnar (18). Efectivament, 1775+1+1+1+6+1+8=1793. Tant li fa la flagrant paradoxa de saber els anys de regnat abans d'establir la data de la desaparició. La qüestió és que tot quadri.
També n'hi ha de tan obsessius com les retransmissions de la boda de la Infanta. Per exemple, la relació inexorable entre el catorzè Borbó (Enric IV) i el número catorze. El tal Enric va nàixer el 1553 (les xifres del qual sumen 14), 14 segles, 14 decennis i 14 anys després de la mort de Crist (uf!); el batejaren el 14 d'agost; el seu aniversari era el 14 de desembre; va morir el 14 de maig (de 1610, ui!, tot i que és divisible per 14); va viure 4 vegades 14 anys, 14 setmanes i 14 dies; va guanyar la batalla de Tory el 14 de març (de 1590, o-oh!); la seva segona dona fou Maria de Mèdici, nascuda el 14 de maig; li va nàixer el Delfí 14 dies després (ep!) del 14 de desembre; un 14 de maig van promulgar l'edicte que ordenava la prolongació del carrer de Ferroniere, que és on morí; Ravaillac el va assassinar el 14 de maig, 2 vegades 14 hores (bah!) després d'haver entrat la reina a l'església de Sant Dionís per a la seva coronació; Ravaillac pujà al patíbul 14 dies després de la mort del rei. Algú ens podria aclarir quina refotuda relació tenia el 18 de març de 1995 amb el número 14?