dijous, 27 de gener de 2005

La taula periòdica

Abans de festes, el químic Josep Font em va informar d’un concurs a Internet anomenat Elements Puzzle que convocava una prestigiosa web de química. Es tractava de trobar la paraula anglesa de més valor construïda amb símbols químics presents a la taula de Mendelèjev. El valor s’obté sumant el número atòmic de cada element emprat i s’admeten les repeticions. Un exemple seria TIPS: Titani-Ti, Fòsfor-P i Sofre-S; 22 + 15 + 16 = 53. Quan Font em va escriure, ell havia arribat a aconseguir-ne 456 amb el mot PANAMERICANISM, però estava molt lluny dels 728 que la web anunciava com a màxima puntuació, sense revelar-ne la paraula. Doncs bé, el concurs es va fallar la setmana passada, i ningú no va poder superar els 728 punts que atorga un mot tan humil com el nom plural UNOSTENTATIOUSNESSES (manques absolutes d’ostentació), enviat simultàniament per Diem Ngan T. des de Le Mans, Vittorio M. des de Brussel·les i Florence W. des de Londres. El televisor amb pantalla de plasma anunciat per al vencedor s’ha hagut de complementar amb dos altres regals tecnològics (un ordinador i una agenda PDA) per satisfer els tres guanyadors del concurs. Jo crec que han badat, perquè el millor premi hauria estat un exemplar de La taula periòdica de Primo Levi, un llibre extraordinari de narracions lligades per la presència rellevant d’algun element químic en cada relat.

Tot i que el concurs ja ha acabat, la interfície que permetia arrossegar els símbols químics a una espècie de marcador on van computant els seus valors numèrics es manté accessible, de manera que podeu provar de superar aquest mot des del botó inferior de www.elements-of-life.org i ja veureu que no resulta gens senzill ni tan sols acostar-s’hi. El vocable guanyador, a banda de la paradoxa que genera el seu discret significat, té uns quants paranys al seu si. Comença òbviament amb la U d’Urani (92), però si després ens acollim al Nitrogen (7) i a l’Oxigen (8) per escriure les seves lletres segona i tercera —N, O— perdem pistonada. Per acomplir els objectius del joc ens hem de remetre al Nobeli (No) entre altres coses perquè el seu número atòmic és 102, molt per damunt del 15 que obtenen plegats Nitrogen i Oxigen (N, O). El mateix passa amb el dígraf SN. Presos per separat, el Sofre (S, 16) i el Nitrogen (N, 7) donen la meitat de rendiment que l’Estany (Sn, 50). Per tant, el mot guanyador UNOSTENTATIOUSNESSES ho és si té aquesta composició: Urani (U-92), Nobeli (No-102), Sofre (S-16), Tel·luri (Te-52), Nitrogen (N-7), Tàntal (Ta-73), Titani (Ti-22), Oxigen (O-8), Urani (U-92), Estany (Sn-50), Einsteni (Es-99), Sofre (X-16) i Einsteni (Es-99). Tot sumat, 728.

Font també em fa partícip d’un altre misteri elemental. Dels cent i escaig elements de la taula periòdica, l’únic que té un símbol que no es correspon amb les inicials o primeres lletres del seu nom en algun idioma modern (preferentment l’anglès) o en llatí (com ara sodi, Na —natrium—, potassi, K —kalium—) és el tungstè (W). La misteriosa doble ve baixa prové del seu origen. El tungstè fou aïllat per primer cop l’any 1783 al País Basc. L’aïllaren Fausto i Juan José Elhuyar —dos germans logronyesos— als laboratoris de l’Escuela de Minas de Bergara i ho van fer a partir del mineral wolframita. D’aquí ve el nom de wolframi. Dos anys abans, però, el suec C.W. Scheele havia predit l’existència d’aquest element i l’havia batejat “tungsten”, que en suec vol dir pedra forta. El nom suec ha fet fortuna al món anglosaxó, tot i que a Alemanya i França també s’anomena Wolframi, en consonància amb el seu símbol. Font assegura que en els propers mesos la IUPAC (International Union of Pure and Applied Chemistry) ha de decantar-se per un dels dos noms. Tungstè o wolframi, heus ací un dilema més elemental que el del Pla Ibarretxe.

dijous, 20 de gener de 2005

Espeternecs

Fa un parell de setmanes les emissores públiques de ràdio Catalunya Cultura i Catalunya Música van convocar un concurs per trobar la paraula més musical. La convocatòria va tenir molt d’èxit i la llista de mots enviats pels oients va créixer d’una manera tan insospitada que al final va caldre muntar un jurat perquè decidís. L’adjectiu musical va centrar força la deliberació en qüestions fonètiques, però naturalment el substantiu era paraula i perquè una agrupació de sons ho sigui primer cal que vulgui dir alguna cosa. Per això en la tramesa dels oients la semàntica també hi tenia un paper. Després d’eliminar-ne noms propis, barbarismes i errades ortogràfiques ens vam trobar amb una llista centenària de mots presumptament musicals. N’hi havia de compostos i d’onomatopeics, com ara baliga-balaga, xino-xano, tiro-liro, zing-zing, nyigo-nyago, xiuxiueig o dringadissa. Alguns semblaven extrets d’un diccionari tècnic (amplexicaule), un anunci nadalenc (xerinola), un llibre de preescolar (picarol) o una proposta verbívora (ska-libada). En ocasions la semàntica pesava massa (simfonia), ni que fos en connivència amb la morfologia (solfa), però en general la fonètica primava (gínjol). Per apaivagar la subjectivitat de la tria Oriol Camps, present al jurat com a lingüística en cap de les emissores de la Corporació, va aportar un seguit de consideracions fonètiques sobre la musicalitat dels mots: presència de nasals (m, n), palatals (ll, x, j), sibil·lants (s, z, x), laterals (l, r) i algunes oclusives. Àlex Robles, responsable de Catalunya Música, va afegir-hi tot de matisos musicals. No va ser una tria senzilla. De sempre, una de les meves paraules preferides ha estat tarannà. Em sembla tan musical que als mots encreuats acostumo a definir-la com “manera de ser del trompetista”. Però, la veritat, des que Zapatero ha posat de moda això del talante que la trobo massa connotada, encara que hi hagi molts polítics catalans que desconeixen que talante equival a tarannà i, en traduir-ho al catalax (català lax que ara es parla), tiren pel dret i en diuen talant, com qui fa desaparèixer els arbres que no li deixen veure el bosc.

Al capdavall vam triar cinc finalistes entre una llista depuradíssima que contenia les deu paraules següents: atzagaiada, disbauxa, espeternecs, maduixa, melangia, pipiripip, somni, suau, tarannà i tiro-liro. Pipiripip, un mot palindròmic, monovocàlic i un punt infantil que designa les roselles al Bages, va ser molt comentat, però va quedar fora de la terna de candidats. Igual com la sempre inquietant atzagaiada, de qui poca gent coneix que deriva d’una mena de llança anomenada atzagaia. En tercer lloc va quedar l’adjectiu suau, probablement el mot més curt de tots els enviats, molt apreciat per la seva senzillesa i per aquesta mena de dunes vocàliques que fan dir uau. La segona posició va ser per a la disbauxa, el sentit de la qual va jugar tant a favor com en contra seu a l’hora de votar. Finalment, la paraula que els jurats vam considerar més musical és espeternecs, la tramesa de la qual comportà per a l’oient Margarida Escurriola un regal de Reis enorme en forma d’enciclopèdia de la música. Una de les curiositats d’aquests espeternecs guardonats és que no guarden cap relació amb els espetecs o sorollets que semblen designar. Els enganyosos espeternecs són moviments violents que fem amb les cames. Espeternega (o inclús espeneterga) l’infant que, en plena rebequeria, és alçat de terra per un adult. Espeternega la dona blanca quan és carregada com un sac per un fornit pèl-roja. Espeternecs són, també, les convulsives puntades de peu que etziba un personatge de Tarantino quan li disparen mentre sona una tarantel·la, i fa l’ànec estirat pel terra en ple ball de sant Vito.

dijous, 13 de gener de 2005

El catarellès

El catarellès és un idiolecte sensacional que apareix a les novel·les negres de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri, seguidor incondicional de Vázquez Montalbán i pare del comissari Salvo Montalbano. El catarellès no és un dialecte, com el sicilià que tan sovint gasta Camilleri, sinó un idiolecte, verbigràcia “el conjunt dels usos d’una llengua propi d’un parlant”. El parlant en qüestió és l’ajudant de Montalbano. Es diu Catarella i parla catarellès. Si més no, l’escriptor i crucigramista Pau Vidal ho tradueix així a l’última novel·la de Camilleri que ha sortit en català —Un gir decisiu— en provar de retenir el nom propi de Sozio Melato, “fàcilment traduïble en catarellès per Ponzio Pilato”. I és que una de les especialitats d’aquest benaventurat funcionari policial és cometre al·lolàlia amb els noms propis, és a dir, prendre’n l’un per l’altre. Les oscil·lacions onomàstiques, sumades a d’altres vacil·lacions, generen una manera de dir única i probablement irrepetible. Poques pàgines després Catarella assegura: “Ha trucat en Ponzio Pilato novament altre cop! Jo li he dit tal com vostè m’ha dit que digués, que vostè tenia remunió amb el senyor Caifàs i el senyor Sanedrí, però no s’ha donat per adonat i m’ha dit així mateix que li digués de dir-li que li vol dir una cosa”. Quan el lector topa amb un personatge que parla així, o el troba insofrible o inoblidable, moltes vegades per culpa de minúsculs detalls. En el nostre cas, les traduccions catalanes del verbívor Pau Vidal fan que la balança es decanti cap a l’aclamació. Bravo! Camilleri aposta per un idiolecte de tanoca embarbussat que té la virtut de fer-nos sentir superiors i, per tant, condescendents. Per això riem com el beneit que tots portem dintre.

Tres dels trets característics del catarellès són el pleonasme, els falsos derivats i els neologismes per la via del nyap. Vidal broda aquests primers —remunió, menstre— en la llengua de Pich i Pon (i de Clos). En una altra de les novel·les traduïdes al català per Vidal —L’excursió a Tíndari— Catarella demana disculpes per una intrupció, s’escandalitza en trobar un profitlacti al terra o fa anar de corcoll el comissari quan diu que vol carregar una fotografia a l’ordinador amb l’escarni, és a dir escarnejant-la. A banda, Catarella tria sempre la derivació que no toca i té una curiosa manera d’emfasitzar: “menstre, hi ha un telefonador que vol parlar amb vostè personalment en persona”. El pleonasme adverbial és, de fet, la gran especialitat de la casa. Catarella és l’encarregat de rebre i transmetre les trucades adreçades a l’inspector, de manera que es passa les novel·les dient que algú vol veure Salvo personalment en persona. Els adverbis en –ment, tanmateix, no són l’única via catarellesa d’accés al fascinant món del pleonasme. Tres exemples extrets d’Un gir decisiu bastaran per comprovar que cada cop que Catarella obre la boca supera el seu rècord anterior: “Diu que el seu nom d’ell mateix no el diu”, “¿Vol dir que no és possible cap possibilitat?” i “No hi ha ningú ni cap persona que s’assembli d’assemblança al mort nedador”.

El pleonasme és un estilema poc explotat que Camilleri usa amb murrieria en boca del seu inoblidable secundari. Hi ha pleonasmes provinents de la ignorància d’antics conqueridors altius. Aran, per exemple, vol dir vall en basc, de manera que la Val d’Aran és la vall de la vall. Durant el franquisme el rètol “Alto del Ordal” era triplement alt en: espanyol (alto), occità (or) i català (dalt). Fins i tot hi ha pleonasmes de classe. Quan algú posa cara de saberut i diu que tal cosa és un “exemple paradigmàtic” en comet un. En catarellès, però, el pleonasme és norma de vida i ningú no l’entendria en persona si no fos també personalment.

dijous, 6 de gener de 2005

Epifania del traductor

Hi ha moltes hipòtesis sobre els noms dels tres homes savis que, segons el relat bíblic, avui dipositen ses ofrenes a cal fuster on hi ha novetat. Personalment, estic convençut que els noms reals d’aitals éssers reials no són Melcior, Gaspar i Baltasar sinó Groucho, Chico i Harpo. Durant els últims mesos he retrobat el plaer de trasllada la verborreica llengua marxiana al català. Ja ho havia fet quinze anys enrere amb els guions radiofònics que després es van dir Groucho i Chico, advocats (1989) i també amb un llibre curiós que en versió catalana es diu Memòries d’un amant sarnós (1989). En versió catalana també es pot trobar el clàssic Groucho i jo (1990) en excel·lent traducció de Mònica Martin, i d’aquí a poques setmanes sortirà un recull anomenat Groucho Marx fa l’article que conté totes les columnes i cartes que Groucho va escriure per a publicacions tan diverses com el New Yorker o el Variety. Com sempre, traduir els jocs de paraules constants de Marx vol dir moure’s en la finíssima llenca de terreny que separa la traducció de la traïció. L’enginy verbal és una part indestriable del discurs marxià, de manera que cada joc de paraules demana un tractament que reprodueixi al màxim l’efecte que causa entre els lectors de la seva versió original.

En aquestes condicions, traduir s’assembla molt a passejar per un camp de mines equipats amb un detector d’enginyositats que ens permeti localitzar expressions que semblen intraduïbles. Un cop localitzades cal desactivar-lne el perill mitjançant el distret mètode de fer-les esclatar controladament. Com que el moviment es demostra caminant, serà millor que reprodueixi un dels exemples més radicals de la lluita ferotge contra la intraduïbilitat. És un joc de paraules extrem que figura en un article publicat per Groucho Marx a Collier’s el 20/12/1930 amb el títol “My poor wife” (la meva pobra dona) i que he reproduït en un text de justificació sobre les opcions de traducció escollides.

El considero extrem perquè s’hi explica el procés de creació d’un gag, de manera que l’ocurrència esdevé doblement central. Groucho parla d’un cavall que va guanyar el Derby de Kentucky sota la pluja i assegura que els diaris de l’endemà el van qualificar de bon mudder (fanguista, que se’n surt corrent sobre fang). Llavors el veritable rei de la verbositat dispara el seu gag: And I said, “And does the mudder eat his fodder?” (i jo dic: “I el fanguista es menja el seu pinso?”). Sembla una pregunta completament absurda, però els comensals de Groucho la troben divertidíssima, perquè en anglès el neologisme periodístic del fanguista (mudder) sona igual que mother (mare) i la mateixa proximitat homofònica es repeteix entre fodder (pinso) i father (pare). La força del gag, doncs, recolza en la versió antropofàgica de la pregunta: “I la mare es menja el seu pare?”. Som davant l’estranyament habitual que provoca l’humor.

Davant d’un text així el traductor té tres alternatives: traduir-lo literalment amb l’esperança que el lector creurà, avergonyit, que no l’entén perquè li manca sentit de l’humor, buscar de reproduir el gag mitjançant altres associacions verbals en la llengua d’arribada o fugir. El traductor verbívor ha de triar, per força, la segona: “…els diaris van explicar que havia fet sol tota l’última recta mentre queia un gran aiguat i se’m va acudir preguntar: Però en què quedem, a l’última recta plovia o feia sol?”