dijous, 20 de gener de 2005

Espeternecs

Fa un parell de setmanes les emissores públiques de ràdio Catalunya Cultura i Catalunya Música van convocar un concurs per trobar la paraula més musical. La convocatòria va tenir molt d’èxit i la llista de mots enviats pels oients va créixer d’una manera tan insospitada que al final va caldre muntar un jurat perquè decidís. L’adjectiu musical va centrar força la deliberació en qüestions fonètiques, però naturalment el substantiu era paraula i perquè una agrupació de sons ho sigui primer cal que vulgui dir alguna cosa. Per això en la tramesa dels oients la semàntica també hi tenia un paper. Després d’eliminar-ne noms propis, barbarismes i errades ortogràfiques ens vam trobar amb una llista centenària de mots presumptament musicals. N’hi havia de compostos i d’onomatopeics, com ara baliga-balaga, xino-xano, tiro-liro, zing-zing, nyigo-nyago, xiuxiueig o dringadissa. Alguns semblaven extrets d’un diccionari tècnic (amplexicaule), un anunci nadalenc (xerinola), un llibre de preescolar (picarol) o una proposta verbívora (ska-libada). En ocasions la semàntica pesava massa (simfonia), ni que fos en connivència amb la morfologia (solfa), però en general la fonètica primava (gínjol). Per apaivagar la subjectivitat de la tria Oriol Camps, present al jurat com a lingüística en cap de les emissores de la Corporació, va aportar un seguit de consideracions fonètiques sobre la musicalitat dels mots: presència de nasals (m, n), palatals (ll, x, j), sibil·lants (s, z, x), laterals (l, r) i algunes oclusives. Àlex Robles, responsable de Catalunya Música, va afegir-hi tot de matisos musicals. No va ser una tria senzilla. De sempre, una de les meves paraules preferides ha estat tarannà. Em sembla tan musical que als mots encreuats acostumo a definir-la com “manera de ser del trompetista”. Però, la veritat, des que Zapatero ha posat de moda això del talante que la trobo massa connotada, encara que hi hagi molts polítics catalans que desconeixen que talante equival a tarannà i, en traduir-ho al catalax (català lax que ara es parla), tiren pel dret i en diuen talant, com qui fa desaparèixer els arbres que no li deixen veure el bosc.

Al capdavall vam triar cinc finalistes entre una llista depuradíssima que contenia les deu paraules següents: atzagaiada, disbauxa, espeternecs, maduixa, melangia, pipiripip, somni, suau, tarannà i tiro-liro. Pipiripip, un mot palindròmic, monovocàlic i un punt infantil que designa les roselles al Bages, va ser molt comentat, però va quedar fora de la terna de candidats. Igual com la sempre inquietant atzagaiada, de qui poca gent coneix que deriva d’una mena de llança anomenada atzagaia. En tercer lloc va quedar l’adjectiu suau, probablement el mot més curt de tots els enviats, molt apreciat per la seva senzillesa i per aquesta mena de dunes vocàliques que fan dir uau. La segona posició va ser per a la disbauxa, el sentit de la qual va jugar tant a favor com en contra seu a l’hora de votar. Finalment, la paraula que els jurats vam considerar més musical és espeternecs, la tramesa de la qual comportà per a l’oient Margarida Escurriola un regal de Reis enorme en forma d’enciclopèdia de la música. Una de les curiositats d’aquests espeternecs guardonats és que no guarden cap relació amb els espetecs o sorollets que semblen designar. Els enganyosos espeternecs són moviments violents que fem amb les cames. Espeternega (o inclús espeneterga) l’infant que, en plena rebequeria, és alçat de terra per un adult. Espeternega la dona blanca quan és carregada com un sac per un fornit pèl-roja. Espeternecs són, també, les convulsives puntades de peu que etziba un personatge de Tarantino quan li disparen mentre sona una tarantel·la, i fa l’ànec estirat pel terra en ple ball de sant Vito.