Epifania del traductor

Hi ha moltes hipòtesis sobre els noms dels tres homes savis que, segons el relat bíblic, avui dipositen ses ofrenes a cal fuster on hi ha novetat. Personalment, estic convençut que els noms reals d’aitals éssers reials no són Melcior, Gaspar i Baltasar sinó Groucho, Chico i Harpo. Durant els últims mesos he retrobat el plaer de trasllada la verborreica llengua marxiana al català. Ja ho havia fet quinze anys enrere amb els guions radiofònics que després es van dir Groucho i Chico, advocats (1989) i també amb un llibre curiós que en versió catalana es diu Memòries d’un amant sarnós (1989). En versió catalana també es pot trobar el clàssic Groucho i jo (1990) en excel·lent traducció de Mònica Martin, i d’aquí a poques setmanes sortirà un recull anomenat Groucho Marx fa l’article que conté totes les columnes i cartes que Groucho va escriure per a publicacions tan diverses com el New Yorker o el Variety. Com sempre, traduir els jocs de paraules constants de Marx vol dir moure’s en la finíssima llenca de terreny que separa la traducció de la traïció. L’enginy verbal és una part indestriable del discurs marxià, de manera que cada joc de paraules demana un tractament que reprodueixi al màxim l’efecte que causa entre els lectors de la seva versió original.

En aquestes condicions, traduir s’assembla molt a passejar per un camp de mines equipats amb un detector d’enginyositats que ens permeti localitzar expressions que semblen intraduïbles. Un cop localitzades cal desactivar-lne el perill mitjançant el distret mètode de fer-les esclatar controladament. Com que el moviment es demostra caminant, serà millor que reprodueixi un dels exemples més radicals de la lluita ferotge contra la intraduïbilitat. És un joc de paraules extrem que figura en un article publicat per Groucho Marx a Collier’s el 20/12/1930 amb el títol “My poor wife” (la meva pobra dona) i que he reproduït en un text de justificació sobre les opcions de traducció escollides.

El considero extrem perquè s’hi explica el procés de creació d’un gag, de manera que l’ocurrència esdevé doblement central. Groucho parla d’un cavall que va guanyar el Derby de Kentucky sota la pluja i assegura que els diaris de l’endemà el van qualificar de bon mudder (fanguista, que se’n surt corrent sobre fang). Llavors el veritable rei de la verbositat dispara el seu gag: And I said, “And does the mudder eat his fodder?” (i jo dic: “I el fanguista es menja el seu pinso?”). Sembla una pregunta completament absurda, però els comensals de Groucho la troben divertidíssima, perquè en anglès el neologisme periodístic del fanguista (mudder) sona igual que mother (mare) i la mateixa proximitat homofònica es repeteix entre fodder (pinso) i father (pare). La força del gag, doncs, recolza en la versió antropofàgica de la pregunta: “I la mare es menja el seu pare?”. Som davant l’estranyament habitual que provoca l’humor.

Davant d’un text així el traductor té tres alternatives: traduir-lo literalment amb l’esperança que el lector creurà, avergonyit, que no l’entén perquè li manca sentit de l’humor, buscar de reproduir el gag mitjançant altres associacions verbals en la llengua d’arribada o fugir. El traductor verbívor ha de triar, per força, la segona: “…els diaris van explicar que havia fet sol tota l’última recta mentre queia un gran aiguat i se’m va acudir preguntar: Però en què quedem, a l’última recta plovia o feia sol?”