dijous, 30 de desembre de 2004

La deriva dels sentits

Fa unes setmanes reproduïa aquí mateix la descoratjada perplexitat d’un veterà restaurador català que s’havia passat tres dècades a Itàlia restaurant obres d’art antigues. L’home acabava de tornar i s’havia fet imprimir unes targetes professionals per continuar exercint aquí el seu ofici. En llegir-hi restaurador, tothom li preguntava pel nom del restaurant o pel tipus de cuina que feia. El pessimisme el tenia aclaparat. És obvi que en els últims temps els cuiners s’han apropiat del rètol restaurador de mala manera, fins al punt que el nostre restaurador de tota la vida els acusava de caníbals. Ponderant, a Lleida, la qüestió del canibalisme amb l’admirat Josep Murgades vam convenir que potser era una denominació excessiva per a un fenomen tan corrent. La deriva dels sentits pot canviar el significat principal de les paraules, però el llenguatge és només un reflex de l’evolució social. I tanmateix, el clam del restaurador restaurat ha fet efecte entre els lectors de l’AVUI, alguns dels quals ja s’han afanyat a trobar altres exemples de canibalisme verbal o, com ho rebateja Eva Salas, de fagocitosi.

Víctor de Mas, per exemple, escriu per explicar un cas que el té ben capficat —el de la paraula perduda—: “La meva mare no té cap dubte del seu significat i la meva filla tampoc; però estic segur que no parlen del mateix”. De Mas diu que una expressió del tipus T'enviaré una perduda aixeca unes expectatives lúbriques que no es corresponen amb el soroll irritant del mòbil. És clar que hi ha casos més extrems: “La més bèstia de totes és la que diu Fes-me una perduda; jo sempre espero que l'altre digui: Sí, i et posaré un piset i et tractaré com una reina". La troballa caníbal de les noves perdudes de Mas contrasta amb la més òbvia que envia el biòleg Jordi Lalueza-Fox —mòbil—: “Abans els mòbils eren aquells enginyosos artilugis que es penjaven a les habitacions dels infants perquè els agités l'aire, i ara són una altra cosa, tot i que els missatges que emeten també van per l'aire.” Certament, en cosa de pocs anys el mot mòbil ha estat colonitzat pels telèfons que en d’altres indrets han ocupat la llar de l’adjectiu cel·lular. De manera que ara és factible regalar dos mòbils als nebots sense repetir regal: un quan encara són bebès i l’altre a l’entrada de la temible adolescència. Naturalment, la majoria d’exemples que han arribat pertanyen a l’àmbit tecnològic. La deriva dels sentits dels termes contaminats per la informàtica és notable. Josep Maria Vigatà, entre d’altres, destaca que fa uns anys quan algú es penjava te l’imaginaves col·locat pels efluvis de la marihuana, mentre que ara qualsevol cosa que es penja simplement deixa de funcionar.

De tots els correus rebuts, però, el més interessant és un correu postal (una carta, que en dèiem abans) del restaurador Martí Cos Burch, de Barcelona. Cos n’està fins al cap que la gent parli amb els peus de la correcció política, i atribueix la invasió nominal que pateix el seu gremi a aquest mateix tarannà. Segons Cos, dir restauradors a la gent que treballa als fogons és un genèric erroni, atès que els correspondria el de restauranters. Cos ho té clar: “Restaurador sóc jo; reparo o restauro, transformo obres antigues o modernes en peces de bon veure, converteixo allò que està malmés o destrossat en una peça gairebé nova. Jo sóc restaurador. Els dels restaurants són restauranters”. Restaurem-nos plegats, doncs, que al restaurant la gent s’entén.