dijous, 27 de maig del 2004

El veritable da Vinci

Un llit, en italià, és un “letto”, mot que també designa el participi del verb llegir. Per dir que hem llegit al llit, doncs, caiem en la letífica repetició de “letto”, tal com ens incita a fer Leonardo da Vinci per resoldre un dels seus jeroglífics conservats als manuscrits Windsor: I’ ò letto un libro. Això segons la transcripció que Augusto Marinoni en publicava ara fa justament cinquanta anys al seu I rebus di Leonardo da Vinci raccolti e interpretati (Leo S. Olschiki Editore, Firenze MCMLIV). Marinoni fou un gran estudiós dels textos de Leonardo, i el primer que va interpretar de manera plausible els 154 jeroglífics dibuixats per Da Vinci en dos grans fulls, a banda de mitja dotzena més d’exemples esparsos. Quan escrivia Verbàlia vaig consultar una reedició de l’obra de Marinoni feta per l’editorial milanesa Silvano en 1983, i en vaig extreure el que reprodueixo, destacat, a la introducció: un ham i un pentagrama amb una seqüència musical —re mi fa sol la re— interrompuda entre la penúltima i l’última nota pels traços gruixuts d’una Z i una A. La transcripció italiana d’aquesta notació —l’amo (l’ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re— ens condueix a una declaració eròtica: L’amore mi fa sollazare (l’amor em causa solaç). Com és natural Leonardo utilitza totes les argúcies pròpies del gènere, des de la divisió i reagrupament de paraules a l’elisió o el canvi d’accent. També combina dibuixos amb lletres, símbols i, com en aquest amorívol exemple, notes musicals.

El mecanisme és el mateix que encara avui en dia fan servir els enigmistes, però sense cap pregunta. Aquí simplement cal llegir-los de dues maneres la doble lectura. En algun cas, fins i tot sembla com si el savi renaixentista busqués la identitat. Per exemple, dibuixa uns lleons rere unes flames i dues taules; resposta: “lionardeschi” (leonardesc), és a dir “lion arde deschi” amb l’elisió de la síl·laba repetida. Alguns exemples són d’una gran simplicitat —un corb davant d’un no; resposta: “cor bono” (cor bo)—, però n’hi ha que requereixen molts elements. Un d’aquests més complexos és el número 86 (sempre segons Marinoni), compost per una desena d’elements, entre mots escrits (aquí entre cometes) i referents dibuixats (entre parèntesi): “che po”, (un os: osso), (les notes fa i re: fa re), (una sella: sella) (unes mans entrellaçades: fe), (un instrument de mesura anomenat mina), (una mitra: mitra) “el” i (un cor); solució: “Che posso fare se la femina mi trae ‘l core?”. Tornem-hi, doncs, amb les febleses de l’amor. Més mans: (dues mans: due mani) i (garlandes: festoni); solució: “Manifeste”. Marinoni aïlla cada jeroglífic en una sola il·lustració, en descriu les figures que s’hi entreveuen (F), reprodueix el text que Leonardo escriu sota cada imatge (T) i l’interpreta (I) atenent els canvis de l’italià i fins i tot els errors ortogràfics de l’artista. Perquè Da Vinci no tenia una relació amb la llengua com la de Dalí, però Marinoni ens demostra que també cometia faltes.

De la primera edició d’aquest llibre, en 1954, només se’n van posar 1000 a la venda. Numerats. Ara, però, una bona ànima anònima (un corb no, sinó un cor bono) ha deixat l’exemplar número 488 d’aquesta joia bibliogràfica en un sobre al meu nom a les oficiones dels meus editors, el Grup 62. Si més no, la gentil receptora de l’obsequi no recorda la identitat del no menys gentil donant. O sigui que per donar-li les gràcies potser m’haurà d’ajudar a resoldre aquest jeroglífic tan leonardesc. De moment, I’ ò letto un libro.

dijous, 20 de maig del 2004

Orientem-nos

El contacte entre llengües les modifica. Les enriqueix, tot i que de vegades la més poderosa s’empassa la veïna petita, com si volgués jugar al joc de Jonàs però sense balena, talment la serp i el ratolí. El català viu aquesta tensa situació amb l’espanyol des de fa segles. Cada onada tecnològica ens endinsa una mica més a la panxa del bou, on potser encara no hi neva, però ben segur que ja hi plou. Per no tenir fils volem telèfons “inalàmbrics”. Bufem, encara, però ja fem anar el “soplet”. Escombrem, sí, però comprem “escobilles”. Tanquem l’aixeta, però abans canviem la “griferia”. Anem a cal fuster, però ens decantem per la “carpinteria metàl·lica”. Exercim de vianants tot passejant per les “zones peatonals”. Els exemples de castellanismes en els derivats de mots genuïns són interminables. És un mal símptoma per al català, perquè denota la incapacitat de la llengua per generar neologismes sense manllevar-los de cal veí. És un indicador objectiu d’una futura substitució. La crònica d’una mort anunciada. ¿Què podem fer-hi, doncs? ¿Crear un cos de policia lingüística que vetlli pel bon mot? ¿Fiar-ho tot a la insostenible puresa de l’ésser? ¿Tancar els ulls i encastellar-nos en els llibres del passat?

Una de les possibles sortides passa per traficar amb tota mena de paraules perquè al final siguin els veïns els que ens vinguin a demanar l’oli i la sal. No es tracta, ja, de salvar els mots, sinó de rellançar-los, no sigui cas que a última hora els hàgim de llençar. Naturalment, aquesta és feina de poetes, però també de comunicadors. Llàstima que de vegades els uns no llegeixin els altres i els altres menystinguin els uns, perquè ens calen tots. Traficar amb mots no només vol dir adaptar neologismes a la manera del Termcat o crear compostos que rivalitzin amb els poètics bufanúvols, somiatruites i lletraferits. Traficar també pot voler dir acceptar altres contaminacions que no vinguin de l’espanyol. Fa poc, en un restaurant xinès del carrer de Mozart, a Barcelona, vaig llegir-hi un rètol escrit a mà que deia “Plopaganda no”, així amb ela d’acudit xinès. Cada cop més, el català està en contacte quotidià amb més llengües diferents. ¿Per què no ho aprofitem per posar de moda la multicontaminació? Ja que no podem ser impol·luts, fem que les nostres pol·lucions siguin variades, i que al Fòrum aquest de les cultures no només hi hagi catanyol. Però fem-ho bé. Orientem-nos una mica. D’entre totes les llengües no europees que s’han instal·lat als nostres carrers en aquestes últimes dècades —àrab, urdu, swahili—, la més parlada és el xinès. ¿Com és que n’hem manllevat tan pocs mots, encara? Ens envolten milers de xinesos treballant per viure entre nosaltres i gairebé no n’hem adoptat ni una paraula. ¿Què sabríeu dir en xinès, així de memòria? El chop suey, el te, el wok, el kung fu, el mah-jong i els mandarins —mot que en realitat prové del llatí “mandare”—. I encara bo dels restaurants i les arts marcials, que han popularitzat quatre tòpics.

L’anglès, que ha estat i és llengua d’imposició (imperial), rep l’impacte de moltíssimes llengües arreu, fins al punt que els més apocalíptics en pronostiquen la divisió en tantes variants com “pidgins” (argots orientals de l’anglès simplificat) hi ha. Nosaltres ja tenim el catanyol —igual com ells tenen l’Spanglish—, però potser hauríem d’intentar neutralitzar-ne l’avenç amb altres “pidgins” catalanoàrabs o urdus o xinesos. De fet, el mot “pidgin” en teoria va néixer de la pronúncia que els comerciants xinesos feien de l’anglès “business”, i els catalans ens hi orientem prou bé, a l’hora de fer “bisnes”.

dijous, 13 de maig del 2004

La paradoxa de Wittgenstein

Fa dues setmanes, tot comentant la interessant novel·la Los crímenes de Oxford (Destino) de l’argentí Guillermo Martínez, vam topar amb una interessant paradoxa exposada per Wittgenstein i coneguda com la paradoxa de les regles finites. Segons l’autor del Tractatus, donada una sèrie d’elements sempre es pot trobar una justificació plausible per continuar-la de qualsevol manera. Vol dir que si la sèrie 1-3-5-7 sembla que hagi de continuar amb un 9, també trobaríem una regla que justifiqués el 12. Les implicacions vitals d’aquesta paradoxa són increïbles, però avui potser no cal que fem història ficció, tampoc. Limitem-nos a la lògica. Les sèries lògiques més conegudes acostumen a ser numèriques, però qualsevol element és susceptible de ser seriat. Així, un joc excel·lent de cartes anomenat Eleusys tracta justament de les sèries de naips que es van formant damunt la taula segons una regla preestablerta que només un dels jugadors coneix perquè l’ha anotat en un paper que es manté en secret. Per acabar l’article sobre la notable novel·la de Martínez vaig exposar tres sèries. La primera, una de clàssica que Georges Perec va popularitzar en francès, feia en català U, D, T, Q, C, ¿?. Té sentit de dir que aquesta sèrie era en català perquè la seva possible dificultat per endevinar quina leltra venia rau en la gran senzillesa lingüística: Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, i per tant S de Sis. Després vaig plantejar-ne una altra de clònica: G, F, M, A, M, ¿? I vaig donar per sobreentès que no costaria gaire observar que era una altra sèrie d’inicials, en aquest cas dels mesos de l’any. Però llavors, per acabar l’article, vaig avisar que canviava el criteri i vaig proposar una tercera sèrie: A, E, F, H, I, ¿?

Quan vaig escriure l’article de dijous passat, al final del qual en divulgava la resposta (K), encara no havia llegit el correu electrònic que m’havia enviat Antoni Deutú des de Juneda. Després de descriure’m una solució “fàcil” —que era la que jo havia pensat— me’n donava una altra de més “difícil”. La fàcil era la que vaig divulgar dijous passat: A, E, F, H, I, es completa amb la K pel criteri geomètric d’escriure, en ordre alfabètic, les majúscules que es tracen només amb línies rectes, sense cap corba. Naturalment, sota aquest criteri després de K la sèrie creixeria amb L, M, N, T, V, W, X, Y i Z. Però Deutú s’acull implícitament a la paradoxa de Wittgenstein i troba una segona solució més difícil. “Una altra de les possibles solucions a la sèrie —escriu— podria ser que correspon a les lletres el nom de les quals, en ordre alfabètic, admet l’apòstrof”. Glups. Dreta llei (ortogràfica), el nom de les lletres no admet mai l’apòstrof perquè hom les ha d’escriure així la a, la e, la erra, la ema. Però Deutú, potser conscient d’aquesta limitació normativa, m’envia una sèrie d’acrònims reals que li permetin fer servir la seva regla: “l’ATS, la BBC, el COI, el DOGC, l’EGB, l’FBI, el GP, l’HBLE, l’IPC, la JEN, la KGB, l’LSD”. De manera que d’aquest criteri, tan vàlid com l’altre si ens atenim a la informació que jo vaig proporcionar, es desprèn que el següent element de la sèrie no seria la K sinó la L: A, E, F, H, I, L. És clar que llavors la sèrie es completaria amb M, N, O, R, S, U, X i Y, una segona part que no s’assembla en res a la que es desprèn de l’altre criteri: L, M, N, T, V, W, X, Y i Z. Wittgenstein és gran!

dijous, 6 de maig del 2004

Poesia oracular

L’últim llibre de Rosa Regàs —“Diari d’una àvia d’estiu” (Planeta)— conté una interessant barreja de tendresa i duresa. L’autora hi reflecteix l’estiueig a Llofriu amb els seus néts durant una dotzena de juliols que acaben formant-ne un de sol, en un to semblant al que manegava Gerald Durrell en les seves delicioses cròniques de la vida a les illes gregues. Entre gossos i ases, arbres i tovalloles caigudes, les activitats pròpies del lleure i les preguntes insolents dels nens, s’hi escola el silenci cec de la mort. La mort de tants amics que han quedat enrere i la pròpia extinció, que l’autora veu més a prop quan contrasta els seus records de mare amb els d’àvia. Al jardí del mas Gavatx de Llofriu, Rosa Regàs hi té plantats uns quants arbres regalats per amics. És el cas d’una palmera amb què Juan Benet va obsequiar-la fa trenta anys. Abans d’arrelar a Llofriu i fer-se enorme, la palmereta va viure un lustre al balcó del seu pis madrileny. Regàs també recull un altre obsequi del creador de Región: “la fotocòpia d’una premonitòria poesia de Fray Luis de León dedicada a Carrero, que em va enviar Juan Benet quan Carrero Blanco, assassinat, va volar pels aires”. Regàs diu que Benet la intitula “Al mismo” i després reprodueix la primera estrofa de l’oda XV de Fray Luis, dedicada “A don Pedro Portocarrero”. Si tenim en compte la mort de l’almirall, és una estrofa tan premonitòria que esgarrifa. Fa així:

No siempre es poderosa,
Carrero, la maldad, ni siempre atina
la envidia ponzoñosa,
y la fuerza sin ley que más se empina
al fin la frente inclina,
que quien se opone al cielo,
cuanto más alto sube viene al suelo.

En l’esgrogueïda fotocòpia que conserva Rosa Regàs destaca l’única intervenció de Benet: un cercle vermell al voltant de la primera paraula del segon vers, Carrero. L’atzar lliga els segles XVI i XX d’una manera extraordinària, tot transformant l’últim vers d’aquesta estrofa en oracle brutal. No és l’únic cas. Sovint, el lector troba missatges ocults en els poemes més impensables. Quan, ara fa divuit anys, vaig escriure el meu primer llibre, el nom del qual ja he oblidat, em vaig inventar una anomenada “retromicrocrítica” que buscava justament poemes oraculars com aquest de Fray Luis. Així, a la dotzena estrofa del Cementiri de Sinera d’Espriu em va semblar detectar-hi una prefiguració dels “Boixos Nois”, ja que el poeta esmentava “els boixos”, però en aquella època em sobtava el vers que comença “llevat dels camps”. Ara entenc que es referia a l’actual junta del Barça, que feliçment els n’ha foragitat. També al poema “La croada” del poemari Vacances pagades de Pere Quart hi vaig detectar amb més d’una dècada d’anticipació l’anunci d’un partit polític català que hauria d’esdevenir hegemònic:

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
—escamots convergents,
centúries, legió—
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

És, per tant, una qüestió d’estar atents a les pulsions dels poetes per provar de demostrar la vella màxima cabalística : “tot està escrit”.

PS: pel que fa a l’enigma de la sèrie lletrada A, E, F, H, I, ? que dijous passat vaig deixar penjada, es completa amb la K. El criteri era geomètric. En ordre alfabètic, les majúscules escrites només amb línies rectes, sense cap corba. Després de K la sèrie creixeria amb L, M, N, T, V, W, X, Y i Z.