Poesia oracular

L’últim llibre de Rosa Regàs —“Diari d’una àvia d’estiu” (Planeta)— conté una interessant barreja de tendresa i duresa. L’autora hi reflecteix l’estiueig a Llofriu amb els seus néts durant una dotzena de juliols que acaben formant-ne un de sol, en un to semblant al que manegava Gerald Durrell en les seves delicioses cròniques de la vida a les illes gregues. Entre gossos i ases, arbres i tovalloles caigudes, les activitats pròpies del lleure i les preguntes insolents dels nens, s’hi escola el silenci cec de la mort. La mort de tants amics que han quedat enrere i la pròpia extinció, que l’autora veu més a prop quan contrasta els seus records de mare amb els d’àvia. Al jardí del mas Gavatx de Llofriu, Rosa Regàs hi té plantats uns quants arbres regalats per amics. És el cas d’una palmera amb què Juan Benet va obsequiar-la fa trenta anys. Abans d’arrelar a Llofriu i fer-se enorme, la palmereta va viure un lustre al balcó del seu pis madrileny. Regàs també recull un altre obsequi del creador de Región: “la fotocòpia d’una premonitòria poesia de Fray Luis de León dedicada a Carrero, que em va enviar Juan Benet quan Carrero Blanco, assassinat, va volar pels aires”. Regàs diu que Benet la intitula “Al mismo” i després reprodueix la primera estrofa de l’oda XV de Fray Luis, dedicada “A don Pedro Portocarrero”. Si tenim en compte la mort de l’almirall, és una estrofa tan premonitòria que esgarrifa. Fa així:

No siempre es poderosa,
Carrero, la maldad, ni siempre atina
la envidia ponzoñosa,
y la fuerza sin ley que más se empina
al fin la frente inclina,
que quien se opone al cielo,
cuanto más alto sube viene al suelo.

En l’esgrogueïda fotocòpia que conserva Rosa Regàs destaca l’única intervenció de Benet: un cercle vermell al voltant de la primera paraula del segon vers, Carrero. L’atzar lliga els segles XVI i XX d’una manera extraordinària, tot transformant l’últim vers d’aquesta estrofa en oracle brutal. No és l’únic cas. Sovint, el lector troba missatges ocults en els poemes més impensables. Quan, ara fa divuit anys, vaig escriure el meu primer llibre, el nom del qual ja he oblidat, em vaig inventar una anomenada “retromicrocrítica” que buscava justament poemes oraculars com aquest de Fray Luis. Així, a la dotzena estrofa del Cementiri de Sinera d’Espriu em va semblar detectar-hi una prefiguració dels “Boixos Nois”, ja que el poeta esmentava “els boixos”, però en aquella època em sobtava el vers que comença “llevat dels camps”. Ara entenc que es referia a l’actual junta del Barça, que feliçment els n’ha foragitat. També al poema “La croada” del poemari Vacances pagades de Pere Quart hi vaig detectar amb més d’una dècada d’anticipació l’anunci d’un partit polític català que hauria d’esdevenir hegemònic:

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
—escamots convergents,
centúries, legió—
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

És, per tant, una qüestió d’estar atents a les pulsions dels poetes per provar de demostrar la vella màxima cabalística : “tot està escrit”.

PS: pel que fa a l’enigma de la sèrie lletrada A, E, F, H, I, ? que dijous passat vaig deixar penjada, es completa amb la K. El criteri era geomètric. En ordre alfabètic, les majúscules escrites només amb línies rectes, sense cap corba. Després de K la sèrie creixeria amb L, M, N, T, V, W, X, Y i Z.