dissabte, 18 de desembre de 1993

Erri de Luca

Una novel·la ben especial, aquesta Pedres de volcà de l'italià Erri de Luca que acaba d'editar 3i4. Protagonitzada per tres personatges i una presència. Tres buscadors i un narrador sedentari amb ressons hebraics que rescabala les seves veus de nòmades contumaços just abans de claudicar. De seguit s'ensuma un flaire trinitari que transforma la diversitat en supra-unitat. El narrador és un mirall que només existeix si s'hi reflecteix alguna cosa, com en un celebrat relat de Bontempelli (El tablero ante el espejo. Siruela, 1992). Ell és l'amic anarquista que participa d'una manera radical en el moviment obrer fins al punt d'esdevenir un assassí sense conviccions. I també l'amic missioner que acabarà abandonant Àfrica i la tasca que allà hi realitza. I, encara, l'amic enigmista prest a desactivar per la via còmica l'esplendidesa del seu físic i dels seus assoliments.
La casa buida il·luminada per un llamp al principi de Pedres de volcà podria ser la llar de Roderick Usher si no fos que en ella hi ha inscrita la lletra tau de l'àngel exterminador. El seu únic habitant, com després el missioner desertor, fa temps que ha perdut el desig i és víctima d'un furor grafòman que el duu a descobrir traços de qualsevol mena d'alfabet a les imatges del món que l'envolta. Pura enigmística. Sovint afirma viure al mig del mar, perquè "a la mar no hi ha tavernes". Lector agnòstic de la Bíblia, els seus dits han resseguit tants cops les línies del llibre sagrat que han acabat per esborrar-ne algunes. I "la suma de moltes carícies és una abrasió". Pedres de volcà és una novel·la carregada de saviesa.
Erri de Luca divideix la força del seu narrador en tres grans vectors. Si l'anarquista relata les conseqüències de la força física i el missioner les de la força de la fe, l'enigmista representa la del pensament. "Les paraules són de costums fàcils —diu—, dirigir-les a la substitució és molt simple. Tenen varietat de significat en poc espai de lletres, n'hi ha prou d'uns pocs retocs, a penes una invitació, i es lliuren a totes les varietats, a tots els jocs. És com si jo poguera llegir les combinacions possibles. El mateix que passa a un matemàtic amb els nombres o a un jugador d'escacs amb les peces, a mi em passa amb les paraules". De Luca insereix en el relat de l'enigmista un criptograma, un palíndrom, un anagrama i una cadena de mots seriats. Malauradament, el filtre de la traducció —d'altra banda impecable— de Joan Francesc Mira o bé trasllada aquests detalls a la franja ndt o bé prescindeix dels mecanismes.
Així, un clàssic criptograma mnemònic que relaciona una "cullereta" amb "mig minut de recolliment" ho fa per camins dubtosos —"una cullereta és un mitjà (mig) de recollir, que és molt petit, diminut"—, quan potser hauria estat millor defugir la literalitat i buscar un altre criptograma. El palíndrom que relaciona Tirrè i Adriàtic amb els costats d'Itàlia —ai lati d'Italia— podria haver estat reconduït al català amb algun palíndrom com ara "se n'és o no se n'és". JF Mira sí que ha intentat transportar a la nostra llengua un anagrama i uns mots seriats. El primer de manera imperfecta: una nota "am(b) esca de pesca" per expressar el contundent missatge ocult anagramàtic de l'enigmista adolescent —m'escape de casa. La frase de la nota, intranscendent, hauria pogut ser un anagrama perfecte del missatge inscrit. Per exemple, "acampes de secà" o "pescades a cames".
Pel que fa als mots seriats, Mira els reprodueix literalment sense entrar a fons en el mecanisme que inventà Lewis Carroll: "en la teua habilitat d'enigmista qui sap quantes vegades havies anat amunt i avall entre fill i muller, paraules comunicants pel canal d'uns pocs passos: fill-full-fulla-mulla-muller". Una bona escala de mots seriats (que intuïm en l'original semblant a figlio-fòglio-fòglia-móglia-móglie ) per unir els fills i les mullers podria fer en català "fill-foll-doll-dola-dona" (en la qual "dola" és una forma del verb que expressa el treball d'aprimament de la fusta), o bé "fill-fila-fina-fona-dona". Els recursos enigmístics sempre seran un autèntic instrument de tortura per als bons traductors. Com la bota malaia de Salgari que alguns confonen amb la "gota malaia".

dissabte, 11 de desembre de 1993

Santedat

Va ser Salvador Alsius, uns quants anys abans de topar amb l'arrogància del mitjà, qui popularitzà enginyosament els herois del santoral des del primigeni Telenotícies Migdia. La secció, que de primer va aixecar molta polseguera, ha acabat sent un punt de referència obligat. Totes les històries dels deu anys de la catalana en pantalla han incidit en el tema hagiogràfic (literal) d'una manera o altra. Molts mitjans de comunicació han rescabalat aquesta mena d'informacions en les seves seccions d'agenda i ha augmentat tant la demanda del Costumari d'Amades que fins i tot els audaços empresaris del Círculo de Lectores SA n'han fet una edició preciosa. De fet, un dels "best-sellers" soterrats d'aquests últims anys d'edició —al costat de mossèn Ballarín, el xef Montignac o el doctor Corbella— és, precisament, el Diccionari de noms de persona de l'enigmista Josep Maria Albaigès (Edicions 62) que inclou tots els origens onomàstics del nostre àmbit, tant els homologats per la santa Església com els sants oficiosos.
Ja fa temps, en comentar un anecdotari publicat per l'històric mestre de català Bartomeu Bardagí —Humor amb lletra i música (La Campana, 1992)— recollíem algunes facècies atribuïdes a autèntics homenots. Bardagí, el mateix que signa la magnífica versió al català de la políglotaVida secreta de Salvador Dalí (Empúries, 1993), atribueix algunes homofonies a Josep Carner que fan envermellir a alguns dels seus lectors més fidels. Els dos exemples carnerians que recull Bardagí podrien figurar entre les preguntes radiofòniques que cada migdia formula Mikimoto als pobres concursants del "Pasta Gansa". Primera: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " (ha!). Segona pregunta: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas" (ha, ha, ha!).
Aquest sant que bevia a galet em va venir al cap mentre exercia les meves obligacions de jurat literari per al premi Andròmina d'enguany. Al dietari de la discòrdia que el periodista Vicent Martí va presentar al xxii Premi Andròmina de narrativa, Joan Fuster fa constar unes quantes facècies de primer ordre, algunes igualment relacionades amb la santedat. La primera resulta força coneguda. És un acudit clàssic de l'època franquista que agafa la forma retòrica de l'antístrofa. Es tracta de la frase: "s'han rebut consignes de treure al carrer la força pública i el públic a la força". Aquest tipus de rètols conformen una família tautològica d'acudits que rendibilitzen la polisèmia d'algunes expressions sota la fòrmula "no és el mateix xy que yx", com ara "no és el mateix posar-li un sobre a la mà que posar-li una mà a sobre". Un dúplex similar el constitueix aquella pintada a dues tintes, típica de la transició : "Vamos a matar al perro de Carrillo./ Cuidado, Carrillo, que van a matarte el perro".
Però la plagasitat més notable de Joan Fuster és escrita a l'entrada del dietari corresponent al 31 de març de 1955. L'intel·lectual valencià recull cinc hilarants calembours en proclamar cinc sants patrons. El monogràfic del santoral l'enceta un patró que avui tindria molt d'èxit, el dels fumadors. Fuster proclama patró "San Bisonte Ferrer", parafrassejant una coneguda marca de cigarrets rossos sense filtre. Just a les antípodes d'en Bisontet, "San Gimnasio de Loyola" és proclamat patró dels esportistes i "Santa Malta" dels cafeters, tot i que una certa adaptació europeïsta al nostre entorn pro-escocès (sector Cardhu o Glenfidish) ampliaria les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser "San Frasquito de Sales" i la santa patrona dels fruiters "Santa Cerecita del Niño Jesús". Els camins de la santedat són realment insondables.

dissabte, 4 de desembre de 1993

Xino-xano

Els restaurants xinesos han envaït Barcelona. Rera les façanes gens discretes s'hi oculten tones de cartó-pedra directament importades de la planta d'Orient d'uns grans magatzems. I munions de persones igualment importades amb mètodes no sempre clars, agermanades per cognoms monosil·làbics com ara Wang, Chang, Chen, Yu, Chu, Li, Fu i d'altres fineses gens escandinaves. Però no tots els antropònims són neutres. Fa un parell de mesos, arran d'una extensa disquisició sobre les variants llatino-americanes del verb xingar —basada en les rigoroses dades filològiques incloses per Octavio Paz a Laberinto de soledad i per Carlos Fuentes a La muerte de Artemio Cruz— Quim Monzó em recordava una de les cerveses clàssiques de la gastronomia xinesa: la marca Tsing-Tao. Amb un lleuger ensordiment de la inicial taoïsta, la cosa agafava un divertit regust de participi "xicano" de la gran xingada.
L'escuma de les tsing-taos em va empènyer a investigar la possibilitat d'una major interrelació entre els batzacs monosil·làbics dels xinesos i les belles llengües romàniques. De seguida vaig descobrir un restaurant regentat per un paronomàsic Chu Chih Chang Chen (a Comtes de Bell-lloc) que em va obrir la gana. La sonoritat dels noms genuïns xocava amb la parafernàlia retòrica dels altres, plens de cases felices, jardins edènics, palaus imperials i ciutats prohibides. Però ben aviat el participi intuït per Monzó en aquella ampolla de cervesa va trobar una confirmació amb llums de neó. Al carrer d'Aribau, entre Consell de Cent i Aragó, s'alça majestuós el restaurant Son Hao. Cal ser una mica eixelebrat per no ensumar-se cap mala intenció enigmística en un rètol així. Després d'aquest clàssic —Pen Jat en versió normalitz—, van anar caient les noves troballes. A la part baixa de Balmes una desafortunada unió conjugal transforma el Dong Fang en un lloc que aixeca sospites entre els inspectors de Sanitat. A Sants, en canvi, l'Hou Yeh aconsegueix engrescar el personal amb el seu optimisme ianqui. Al carrer de Vallirana, un simpàtic especialista en la cuina de Singapur ha batejat el seu cau com Chino Sin Chow, a Antoni Maria Claret ens volen fer creure que el nom de King Tiu no oculta cap broma i al passeig de Maragall obliden les més elementals mesures de cautela en penjar una comercial transcripció llatina dels inevitables ideogrames: Restaurant Pa-Sin. El millor de tot és que algun d'aquests honorables xinesos no deu saber què té penjat a la façana.
La investigació s'hauria de completar en d'altres ciutats, prenent també en consideració tots els gimnasos d'arts marcials que no s'anomenin El Dragón Rojo. I tampoc no cal excloure'n els veïns japonesos. Tot i que confondre un xinès amb un japonès és un nyap tan greu com confondre un esquimal amb un lapó, encara són molts els que el cometen. Per distingir un japonès només cal saber quatre coses: què és un videotape recorder, de quin color són els iens, quines cançons conté el karaoke més proper i, sobretot, què és el patxinko. El passatemps preferit dels japonesos dels 90 és una mena de billar automàtic. Per tot el país nipó hi ha uns 17.000 salons de patxinko, clarament localitzables pels grans rètols lluminosos i pel constant martelleig de les boles metàl·liques. És el soroll estrident d'aquestes boles el que ha batejat el joc: diuen que fa "patxín, patxín, patxín!". La màquina és un pannell vertical ple de canals per on les boles passen l'una rera l'altra en funció de la força del llançament. Cal obrir moltes portes per obtenir més boles de premi i bescanviar-les per encenedors, tabac, xocolatines, mitges o perfums —o per diners, malgrat la prohibició legal—.
Aquest passatemps va representar el 4% del PIB nipó del 92 i va moure 15.740.000.000.000 ptes. Els japonesos es gasten en aquest joc tres vegades més del que el seu govern inverteix en defensa. Esgarrifa pensar què passarà quan s'hi aficionin els mil milions de xinesos. Probablement la primera màquina de patxinko que arribarà a Barcelona la instal·laran els amos del Son Hao.

dissabte, 27 de novembre de 1993

Espanya

Demà és el dia de la Constitució (quinse años tiene mi amor), un text de referència obligada: menystingut per alguns, sacralitzat per uns altres, conegut o reconegut per tothom. Com tots els textos importants, la Consti genera un elevat nombre d'interpretacions polèmiques que fan del seu comentari un ver gènere literari (centrat, sovint, en el títol viii). Val a dir que la crítica literària autoritzada de la Constitució només pot ser exercida des d'un cèlebre Tribunal que es constituí immediatament després d'escrit el text i que forma, cal reiterar-ho, l'únic grup de persones humanes amb potestat efectiva per interpretar-la.
Dit això, cal assenyalar també que hi ha altres mons i tota la pesca. En la tradició hebraica, per posar un exemple senzill, l'estudi dels textos sagrats és una activitat ben codificada que deté un nom trivial, com de revista madrilenya de mots encreuats: Càbala. Aquesta capçalera —que en hebreu vol dir, curiosament, "tradició"— enclou tota una cosmovisió que ja ve implícita en el llenguatge, perquè Déu va crear l'univers amb l'emissió de veus lingüístiques i de lletres alfabètiques. La Càbala dels noms d'Abulàfia basa la seva anàlisi dels textos sagrats en tres grans mecanismes: el notarikon (acròstic), la gematria (relacions entre xifres i lletres) i la temura (anagrama). I aquesta tradició hebraica va arribar fa anys al cristianisme. Pico della Mirandola, per exemple, comptà amb la col·laboració d'un hebreu convers anomenat Flavio Mitridate per copsar les obres d'Abulàfia en el seu ànim ecumènic de fondre les dues tradicions. Al seu Conclusiones philosophicae, cabalisticae et theologicae (1486) Pico demostra que el tetragrama YHVH, que conté el nom sagrat de Déu —Iahvè— esdevé el nom de Jesús amb la simple inserció de la lletra shin. El mateix Pico especula interminablement amb la primera paraula del Gènesi —"bereshit" (al principi)— fins extreure tota mena de significats de cadascuna de les permutacions de les consonants que la componen. El famós Zohar no és cap altra cosa que un comentari extens del text sagrat, iniciat amb desenes de pàgines que glossen "bereshit".
La primera paraula de la Constitució del 78 és Espanya (Títol preliminar, article 1., 1.) —i curiosament també l'última (Disposició final)—. Aquesta tercera persona de singular del present d'indicatiu d'espanyar ("fer saltar el pany d'una porta, d'un bagul... "—cfr. Pompeu Fabra), prové d'una estranya evolució del llatí "pannus" (drap, parrac) que el català metal·litzà fins transformar-lo en un pa de ferro amb fenedura per hostatjar una clau (cfr. Joan Coromines). Una curiosa confusió lingüística fa que a les Illes Balears "espanyar" sigui el substitut habitual d'"espatllar" i sinònim de "rompre". Coromines oposa a la tesi de Moll (que ho deriva d'esbotzar un pany de paret o un pany de porta) un exemple paral·lel extret de l'est d'Astúries, on "españar" vol dir esclatar i "dar un españíu" vol dir rebentar. Segons l'etimòleg, qui espanya a Manacor ho fa des del mateix origen violent de qui ho fa a Cardedeu o a Catarroja.
Si apliquem els tres procediments cabalístics habituals al primer mot constitucional descobrim un munt de significats ocults. D'entrada, el notarikon ens permet deduir que el radical d'espanya —spn— enclou un doble missatge interessant: d'una banda l'àulic "Sota Pal·li Negre" i de l'altra el solidari "Sense Pensar en Ningú". Al complet, l'acròstic transmet un missatge devastador: "Evitem Seure Prop d'Aquests NYicris Amargats". Pel que fa al segon procediment cabalístic —la preciosa temura anagramàtica que tant plaïa Espriu—, si agites "espanya" t'espaviles (te les "apanyes") i observes un "ase-nyap" (malifeta de ruc) que "és nyapa" (taca) fins que al capdavall tot esdevé "sa nyepa" (mentida) de sempre. Finalment, si apliquem la gematria —a partir d'una relació numèrico-alfabètica A-1, B-2, C/Ç-3, D-4... K-11... V/W-22, X-23, Y-24, Z-25-—, "espanya" fa 80 i equival a "presidi" (80) i a "divorci" (80). Naturalment, en un estat laic, qualsevol semblança entre les anàlisis cabalístiques i la realitat és pura coincidència.

dissabte, 20 de novembre de 1993

Scrabblemania

A "Sliver" Sharon Stone i William Baldwin discuteixen, en plena sessió de flirteig intensiu, sobre els jocs que els agrada practicar. En un exemple atroç del que el cinema de consum entén per ironia, Baldwin li pregunta a la Stone si li agrada jugar a Scrabble, la qual cosa la sex-symbol nega reiteradament. Missatge subliminar: és una noia que prefereix les emocions fortes. La següent escena ja transcorre en un gimnàs. Sigui com sigui, els traductors espanyols de la pel·li demostren ser uns indocumentats absoluts en qüestions enigmístiques i posen en boca del Baldwin doblat l'Intellect en comptes de l'Scrabble. Què els mena a canviar l'Scrabble per un succedani? Pura ignorància. Ben cert que molts vam conèixer aquest fascinant joc nord-americà sota aquest nom, fruit de l'afusellada a què una empresa espanyola del sector va sotmetre l'Scrabble per tal de no pagar royalties, però a Borràs (els mataronins de la màgia i del Monopoly) van preferir evitar la via de la picaresca impresentable i tenen l'Scrabble al catàleg des de fa una pila d'anys en espanyol i des de sant Jordi de 1990 en català. De manera que aquí gaudim del joc en el tauler original de J.W. Spear & Sons PLC (1948) i podem homologar els nostres campionats amb els que es celebren a la resta del món sota el rètol d'Scrabble.
Ja n'hem parlat altres vegades. L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització no va arribar fins l'any 48, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. En l'actualitat l'Scrabble està adaptat a la majoria de llengües potents i les federacions anglòfona i francòfona organitzen campionats del món equiparables als d'escacs. Recentment, un reputat campió anglòfon —Stu Goldman— ha publicat a Califòrnia les seves memòries de jugador compulsiu. Goldman parla dels seus èxits i explica els trucs mnemotècnics que li asseguren el coneixement absolut dels mots que consten a l'Official Scrabble Players Dictionary (màxima autoritat consultiva en tots els campionats).
A "La semilla del diablo", film basat en la novel·la d'Ira Levin, l'assetjada i joveníssima Mia Farrow descobria l'autèntic nom dels seus diabòlics veïns en manipular els seus pseudònims amb fitxes d'Scrabble. Moltes pel·lícules dels setanta mostraven els seus protagonistes jugant al joc de les paraules encreuades, i no només anglo-saxones. A "Le chaud lupin", que la temporada passada va tornar a passar pel Verdi, els avorrits protagonistes s'havien de quedar a casa jugant i jugant mentre les seves parelles escampaven la boira en la nit rural de la Bretanya. També a "Tango (la maté porque era mía)", Patrick Leconte —el famós creador d'aquella perruquera excelsa i el seu exòtic marit— fa jugar la seva penya de misògins militants a l'Scrabble. És potser el moment més màgic de la pel·lícula, quan algunes de les irades feministes que han estat a punt de cremar la butaca del cinema de torn on han hagut d'aguantar el xàfec d'improperis es reconcilien amb Leconte. L'esposa mai no assassinada torna del Magreb i els troba fent una partida d'Scrabble que desembocarà en el tango que anuncia el títol.
Perquè l'Scrabble és el descendent socialitzador dels mots encreuats. Ens transforma en cabalistes en potència, ens relaciona amb el llenguatge per la via de la combinatòria, obre portes insospitades i eixampla el nostre vocabulari de manera constant. Potser per això l'afició s'està estenent ràpidament en el nostre àmbit lingüístic, fins al punt que hi ha un campionat en marxa i grans projectes de generalitzar-lo a curt termini. Potser per això a la pàgina 298 del teletext de TV3, encara en emissió de proves, hi ha una partida duplicada que progressa cada tres dies sota l'atenta vigilància d'un reduït grup de fidels jugadors.

dissabte, 13 de novembre de 1993

Romanalles

L'enigma número 36 de la V Gimcana SEAT que es va celebrar durant les Festes de la Mercè d'enguany va deixar desconcertats a la majoria de participants que el van haver de resoldre. Feia: "Si Girona, Tarragona i Lleida, juntes, equivalen a la xifra 602, porteu tantes monedes de pesseta com valor numèric conté Barcelona". Molts dels participants van parar bojos davant d'una equació tan inexplicable. Només els més avisats van intuir que la cosa anava de pèplum: calia sumar les lletres amb valor numèric entre els romans, de manera que barCeLona sumava 150. Tan antic com l'imperi romà, el cronograma és l'artifici literari que permet expressar una xifra o una data determinada inscrita en una frase convencional mitjançant el doble valor de les lletres corresponents a les xifres romanes.
Una bona mostra de cronograma, que es pot verificar amb una simple passejada per París, la constitueix la inscripció que presideix una mansió —hôtel— que hi ha entre la Chambre des Comptes i el Parlement. La bella inscripció presenta les lletres numerals d'or i la resta de lapislàtzuli:
aV teMps dV roI CharLes Le hVIt
CestVI hosteL sI fVt ConstrVIt

Cal recordar que antigament les parelles U-V i I-J eren intercanviables. La solució al cronograma és la data exacta en què la mansió fou construïda. Si agafem totes les lletres d'or (aquí en majúscula) veurem que 5+1000+5+1+100+50+50+5+1+100+5+1+50+1 +5+100+5+1=1485, l'any de la construcció. També a Anglaterra se'n poden trobar bons exemples. En la inscripció d'una campana a l'església de Clifton-on-Teme s'hi pot llegir: "henrICVs Ieffrey keneL Mo DeVoVIt", en commemoració de l'any en què fou dissenyada. Tisdale, al seu Pax Vobis (1623) inclou algun cronograma en anglès, com ara una frase commemorativa del vint-i-unè aniversari del regnat del rei Jaume: "IaMes by the graCe of goD, Is a king, noVV neVer Vnhappy". La frase proclama la felicitat del monarca i la suma dels seus dígits romans (MDCVVVVIII) correspon a l'any de la commemoració: 1623.
Sembla que l'edat d'esplendor dels cronogrames fou durant els segles XVI i XVII. Tabourot assegura que els alemanys, els holandesos i els belgues en van abusar, fins al punt que molts impressors acabaven les seves edicions amb un cronograma. Això es pot observar als Epigrammata de Bernard Bauhuis, publicats a Anvers l'any 1616, tres anys després d'escriure'ls. El llibre es clou amb aquest vers: "Scripsimus anno haec/ Quo cuncis licuit scribere JVDICIVM". Aquest exemple excepcional, d'un sol mot, expressa la data d'escriptura del llibre: 1613. De cronogrames perfectes —fets només de lletres amb valor numeral— se'n coneixen pocs. Un altre de notable és la paraula LILICIDIUM ("el degollament del lliri"), corresponent a la inscripció d'una medalla commemorativa de la Batalla de Tasniers, a Flandes, en la qual el Duc de Marlborough va derrotar els francesos. Òbviament, la data del cronograma s'ajusta a la de la batalla: 1709.
El repte enigmístic del mes de novembre va de cronogrames. Proposem la recerca del cronograma més valuós d'un sol mot en català, tenint en compte que l'ordre d'aparició dels números romans no afecta la suma final. Dividirem les troballes dels lectors en les dues categories habituals: indoor —els cronogrames perfectes que només fan servir les lletres corresponents als números romans, com ara mim (2001)— i open —mots que barregen lletres amb valor numeral i lletres sense cap valor, com ara mimèticament (3102)—. Mmmm! No cal ser cap Holmes (1050) per descobrir que la clau de volta d'aquests especials calamars (1150) a la romana són les emes.
Així, per posar només exemples dels perfectes, un vi pot fer 6 graus, un home vil pot tenir 56 anys, el dit xic tindrà una mida de 111 mil·límetres, un llarg idil·li pot valer per 603 interminables hores d'amor i un simple cim de seguida farà 1101 metres. Les apostes resten obertes. No per llargs els mots valdran més. El rei dels cronogrames perfectes, de moment, és un simple mim que ens pot fer passar 2001 segons de felicitat. Si us agraden aquestes romanalles, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 6 de novembre de 1993

Interrogants oberts

Cada tres o quatre llunes alguns verificadors humans de la llengua practiquen un exercici de prestidigitació que sempre acaba igual: un copalta buit i un conill desnonat. Aquesta vegada el conill té dos interrogants per orelles. La Secció Filològica de l'IEC va aprovar (11-6) i difondre (15-7) el document "Els signes d'interrogació i admiració" que "aconsella, amb finalitat simplificadora, d'usar els signes d'interrogació i d'admiració exclusivament al final de l'oració" (des d'un punt de vista laic, s'entén). El benintencionat consell ha aixecat un cert rebombori entre els prestidigitadors locals, àvids de menjar conill rostit en l'actual bassa d'oli, de manera que un diari especialment sensibilitzat pels grans temes que afecten la cultura catalana li ha dedicat tota una plana (7-10). Inexplicablement cap tevé, ni pública ni privada, no ha organitzat encara un debat a l'entorn de la qüestió (que es podria dir "Interrogatori") ni cap programa amb voluntat sociològica no ha adoptat un enunciat del tipus: "¿Han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos? O no han de quedar reclosos els interrogants en si mateixos?"
L'estat de la qüestió, com sempre que la cosa va de copaltes i conills, és prou confús. Moltes llengües (anglès, alemany, francès...) compten amb estructures gramaticals específiques per a la interrogació. Hi ha partícules auxiliars, mots especials, ordre diferent d'elements... Quan pregunten, pregunten, i s'ha acabat el bròquil. "Would you like to dance with me?" només admet una arrambada o una negativa. El ganxo interrogatiu va pel darrera. D'altres, però, no tenen en molts casos cap estructura gramatical distintiva (italià, espanyol, català, portuguès...), de manera que la cosa ja és més ambigua, i el "bailas" és una mera constatació de pobre ésser rebutjat a menys que l'esperança dels ganxos l'embolcalli: "¿bailas?". D'aquest segon grup de llengües, només l'espanyol ha adoptat sistemàticament i promíscua el ganxo aquest per davant i pel darrera (¿?). Totes les altres es limiten als darreres. En canvi el català, segons Ruaix, adopta un sistema "intermedi o equilibrat". El seny.
En la definició d'aquest equilibri inestable és on la cosa trontolla. Regular l'arassí-aranó per criteris purament tipogràfics (si passa d'una ratlla, dos signes, si no, només un al darrera) no ha estat mai objectiu i desplaça el centre de decisió al manipulador del Macintosh de torn. Ruaix només accepta els dos signes "quan la frase interrogativa és d'entonació complexa i no comença amb cap partícula interrogativa". La complexitat s'ha d'entendre com fragmentació deguda a pauses o inflexions. Per tant: que balles?, però ¿que balles, nena?. O encara pitjor: Vindrà la mamelluda de la Judit a la festassa que han organitzat els de quart de filologia semítica a l'Aula Magna demà al vespre i que durarà tota la nit?; però: ¿Hi serà la Judit, la meva musa, el meu cel? Un criteri realment confús.
Entre la confusió emergeixen dues postures antagòniques: la que ha defensat Joan Solà (1977) i apliquen alguns mitjans —com ara "El Temps"— d'imitar la solució de l'espanyol (¿Quants equips baixen a Segona B?) que implica sempre, i la que defensa l'IEC en el seu breu document de la discòrdia d'imitar la solució de l'anglès (Eleven races?) que implica mai. No ens podem estar d'afirmar que ambdues solucions contenen greus arbitrarietats i implicacions intolerables. Fa molt lleig passar-se la classe de llengua copiant dels pupitres del costat. L'alternativa sembla clara. És evident que resulta imprescindible saber on comença una pregunta, i per això cal assenyalar-ho amb un signe gràfic inconfusible, però del final no hi ha res escrit. ¿Què et sembla si ara mateix anem al meu apartament. És només un exemple. El lector, intel·ligent, (o si més no el lector intel·ligent) ja haurà percebut el petit detall que enclou la clau de tot. Es tracta de tenir una mentalitat oberta. ¿No és més suggerent obrir interrogants que no pas tancar-los. ¿No és millor suscitar que impedir. ¿Engegar que apagar. ¿Començar que acabar. ¿Néixer que morir. O no? ¿Eh?

dissabte, 30 d’octubre de 1993

El bacallà dels alfagrames

Dèiem en ple agost que els alfagrames no eren missatges galàctics, sinó un mecanisme batejat l'any 1974 pels editors de la revista italiana d'enigmística "Il Labirinto" que consisteix a reordenar alfabèticament les lletres d'un mot. L'alfagrama de Lleida és, per tant, adeill. El de València, aaceilnv. El d'agitem aegimt, igual que el d'imatge. El d'agost agost. El mes més calorós i ric de l'any ens servia per demostrar que alguns alfagrames han saltat al diccionari. El cas de l'eslògan publicitari "agitem imatge" demostra que tots els anagrames comparteixen alfagrama.
Vam plantejar llavors un seguit de reptes Guinness per als alfagrames en català, que molts lectors s'han encarregat d'acceptar, amb fortuna diversa. El primer era establir quins serien els alfagrames que ocuparien els llocs segon i últim en una llista per ordre alfabètic que englobés tots els alfagrames de la llengua catalana. El primer sempre és molt senzill, i coincideix amb el de la majoria de les llengües (a), però el segon ja resulta més complicat, perquè l'abella (aabell) va rera el bacallà (aaabcll). Pel que fa al segon, la cosa ha anat renyida. Jep Ferret (Barcelona) proposava catalasanegativa (aaaaaacegilnsttv), amb les seves sis as seguides de ce, fins que Alfons Saumell (bcn) el va superar amb les sis as seguides de be d'abacallanada (aaaaaabcdlln) que justifica per l'infinitiu "abacallanar-se" (dllc). Curiosament, l'adjectiu "abacallanat/ada" (molt prim) només surt al Diccionari nacional de la llengua catalana de J. Miracle, però aquest recent diccionari no en recull l'infinitiu.
És clar que en qüestions de llengua, sempre és fotut saber qui talla el bacallà. Quan ja crèiem que el bacallà era el nostre peix, ens ha arribat l'ensurt. El mateix Saumell envia quatre possibles significats d'aa (aa), extrets de la gec. Eliminades les dues abreviatures i un nom propi —nom obsolet del riu Gauja—, cal acceptar que aa (en geologia, cert tipus de corrent de lava) és un mot indoor que ocupa el segon lloc entre els alfagrames. Pel que fa a l'últim, el repte ha resultat molt més senzill que no pas en anglès. L'últim que Martin Gardner va documentar en anglès era sty (sty, "porcellera"). En català, el nombre u (Jep Ferret, bcn) és l'últim alfagrama. Les bufetades aquí van pel penúltim, que és de moment per a un xut (tux) (Jep Ferret, Sandra Mundó, Pep Muñoz, tots de Barcelona) que encara batria la porcellera dels anglesos.
El tercer repte era trobar els mots alfagramàtics més llargs, partint d'agost (alfa-5). L'agost només ha estat superat per alguns alfa-6 preciosos, com ara accent, abells i finors. Un sol alfa-7 ha estat localitzat pels dos grans campions alfagramàtics (A. Saumell i J. Ferret). Es tracta d'abellot (alfa-7) que roman brunzint en el seu tron, de bracet del billowy (ondulós) de Martin Gardner. El quart repte era l'invers: trobar mots perfectament ordenats en ordre alfabètic descendent, com ara trona (omega-5). Molts lectors han igualat la trona retro-alfagramàtica, amb mots com ara triga, Única, tomba o sÒlid. Però només un l'ha superat (de nou el rècordman Saumell), amb un núvol xuclador: tromba (omega-6). Els anglesos continuen per damunt nostre. Dimitri Borgmann documenta un espiadimonis de l'Índia anomenat zyxomma (omega-7).
L'últim repte era el dels abecés: mots que continguin el màxim nombre de les primeres lletres seguides de l'alfabet, encara que no les presentin en ordre (per això els anomenem abecés). Un badoc és un abecé-4 perquè el seu alfagrama conté les quatre primeres lletres sense repeticions (abcdo). Modificable (abcdefiilmo) era el preciós abecé-6 que calia superar. El nostre campió alfagramàtic ho ha aconseguit amb una argúcia ben legítima: el neologisme higromodificable (modificable per l'acció de la humitat) és un magnífic abecé-9 (abcdefghiiilmoor).
Si encara teniu millors alfagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 23 d’octubre de 1993

Llull (de l'huracà)

Aquesta setmana que ha clos l'octubre la benemèrita ciutat de València s'ha vist inundada per l'elísia munió de convocatòries de tota mena (congressos, simposis, concerts, conferències, espectacles, exposicions, presentacions) que sol precedir el sopar de lliurament dels premis Octubre. Com cada any, durant una setmana, disbauxada i feliç, València esdevé l'ull de tots els huracans que es fan i es desfan en el món de la cultura.
Una d'aquestes múltiples convocatòries ha estat d'una categoria realment excepcional. Es tracta del Simposi Internacional sobre la figura de Ramon Llull que s'ha celebrat a la capella de la Universitat de València des del dimecres 27 fins ahir, dissabte 30. Probablement ha estat la millor manera de saludar l'edició del primer volum de l'Obra Completa de Miquel Batllori, que aplega tots els seus estudis a l'entorn de Llull i del lul·lisme. El simposi ha comptat amb la presència d'un seguit de ponents de renom internacional, que han tractat des de diverses perspectives l'obra de Llull. Cal destacar alguns d'aquests lul·listes, a desgrat de no ser exhaustiu. Per exemple, en l'àmbit més general, la figura d'Armand Llinarès, autor d'una de les portes d'entrada més transitada per accedir al complex univers lul·lià: el básic Raymond Lulle, philosophie de l'action (1965) que hem pogut llegir, traduït per Miquel Adrover a Edicions 62 en una segona edició augmentada l'any 1987 (la primera era del mític 68). O l'anglo-saxó mallorquí Anthony Bonner, que recentment ha vist traduït al castellà el volum Ramón Llull; vida, pensamiento y obra literaria (Sirmio-Quaderns Crema, 1993) escrit en català a quatre mans amb Lola Badia. O encara l'estudiós jueu Moshé Idel, un dels autors inexcusables en l'estudi científic de la Càbala (Kabbalah. New perspectives —State University of New York Press 1988—, o Language, Torah and Hermeneutics in Abraham Abulafia —S.U.N.Y.P. 1989—).
Ramon Llull és una d'aquelles poques figures transcendents que influeixen d'una manera decisiva en la posteritat. La seva hercúlia Ars magna (o Ars generalis ultima, simplificada el 1308 en una Art Breu ) és la base sobre la qual recolza tot el posterior desenvolupament de la combinatòria, des de Leibniz fins a la cibernètica. L'art lul·liana es basa en un alfabet de nou lletres, de la B a la K, i en quatre figures. El propi interessat es justifica: "en aquesta Art, hi posem un alfabet per tal que per aquest puguem fer figures, i conèixer i mesclar principis i regles a la recerca de la veritat, car per mitjà d'una lletra que tingui molts significats, la intel·ligència és més general per a rebre molts significats, i també per a crear la ciència. I certament cal conèixer de cor el susdit alfabet, altrament l'estudiant d'aquesta Art no podrà emprar-la bé" (Ramon Llull. Antologia filosòfica, a cura de Miquel Batllori. Laia, 1984: 72).
Potser la figura més coneguda de l'art lul·liana és la quarta, que consta d'un mecanisme mòbil que permet relacionar les nou lletres dels tres cercles concèntrics, com en una ruleta de la fortuna. La qüestió és que els nou elements lul·lians formen 84 tripletes, que Llull transforma en quartets en afegir la T com un artifici mnemotècnic (les lletres que la precedeixen són principis de la primera figura, mentre que les que li van al darrera són principis relatius de la segona). Així per exemple, BCTC correspondria a Bonitas, Magnitudo (de la primera figura) i Concordantia (de la segona). De manera que Llull es veu amb cor de demostrar totes les respostes de la seva fe: "Hom demana si el món és etern. Vés a la columna BCD, i pren la negativa. I a la cambra BCTB trobaràs que si el món és etern, hi ha moltes eternitats diferents en llur espècie, les quals són concordants per la cambra BCTC, contra la cambra BCTD, ço que és impossible. D'on se segueix que, en aquesta qüestió, cal tenir la negativa. I la regla B ho prova" (Ibidem : 117). A veure qui era el maco que li discutia res, a un home així!

dissabte, 16 d’octubre de 1993

L'harem dels Schwartz

Abans de l'estiu vam llençar una proposta enigmística arravatadament orgiàstica. Es tractava de trobar una mena de paraules que vam batejar a l'aràbiga: els mots harem (mots amb només una vocal i més de tres consonants o viceversa). La inspiració ens venia d'Italo Svevo. El nom real del genial escriptor de Trieste era Ettore Schmitz (harem i-6), però l'autor de Senilità i La coscienza di Zeno afirmava que sempre li havia semblat que la pobra "i" del seu cognom germànic restava sola i perduda enmig de la mitja dotzena d'agressives consonants que l'envoltaven, de manera que va decidir ocultar-se rera un pseudònim conciliador de les seves identitats italiana i germànica: Italo Svevo.
Alguns lectors, esperonats pels plaers de Schmitz, ens han fet arribar mots harem diversos, que aquesta vegada dividim a la manera de les cerveses, nacionals i d'importació. Pel que fa als nacionals, tots són homologats per la lexicografia oficial. Els camps (a4) i el magnífic harem panvocàlic ouaire (5r) eren els exemples que proposàvem. El professional de la compra-venda d'ous només ha pogut ser igualat, però els nostres camps han estat superats pels crancs frescs (a/e5), els grills lloscs (i/o5) i els troncs (o5) tramesos per Jaume Macià (Sabadell) i els bruscs grunys (u5) emesos per Sofia Robusté (Valls). Els èmuls de l'ouaire són dues simpàtiques velletes amigues de Carme Vilà (Torelló) —iaieta (5t) i iaiona (5n)— i un munt de pretèrits imperfets tramesos per la pròpia Carme Vilà i per Alfons Saumell (Barcelona): quèieu, obeíeu, adèieu, eixíeu, ajèieu... Uns dels principals conreadors dels mots harem homologats pels diccionaris són els jugadors d'scrabble, que sovint han de fer tirades amb només una vocal o una consonant al faristol.
Però la majoria aclaparadora d'harems que hem rebut són d'importació, potser per la presència d'Ettore Schmidt en la gènesi del fenomen. Clara Solans (València) ens fa arribar un retall de diari on hi consten una parella de famosos tennistes que mantenen modestos harems de quatre concubines: Prpic i Stich (i4). Una altra tramesa de grau 4 (Jordi Garcia, Badalona) conté la referència a un polèmic assaig sobre les drogues "Nuestro derecho a las drogas" (Anagrama, 1993) del pensador Thomas Szasz (a4). Garcia inclou també el líder de la vida esportiva de la ciutat comtal: Johan Cruyff (u5), a pesar de l'hermafroditisme latent de la i grega. Una última referència bibliogràfica puja al grau 6 la magnitud de l'harem. Es tracta de "La venganza de la historia" (El País-Aguilar, 1993) del periodista germànic Hermann Tertsch (e6). A més, el lector que ens el fa arribar rivalitza amb el teutó, perquè signa Pep Trenchs (e6) (Barcelona). Probablement Trenchs sigui el cognom d'origen català d'harem més fastuós.
L'harem més concorregut és, fins ara, el dels Schwartz (a7). L'incansable corresponsal Alfons Saumell (Barcelona) en documenta cinc via GEC. Els cinc Schwartz podrien fundar un harem en format acadèmia d'idiomes, perquè cobreixen moltes llengües: el francès del matemàtic gal Laurent Schwartz (1915-), l'esperanto de l'escriptor i humorista francès Raymond Schwartz (1894-1973), l'anglès del físic nord-americà Melvin Schwartz (1932-) —premi Nobel de física el 1988—, el neerlandès del novel·lista holandès en llengua anglesa J.M.W. Schwartz (1858-1915) i la incògnita del presumpte metge que devia batejar la síndrome de Schwartz-Bartter. A Saumell, com és natural, se li escapen d'altres Schwartz més o menys famosos, com el polític conservador espanyol Fernando Schwartz, que completarien aquest club de polígams. És clar que Saumell, murri enigmista, localitza a la sempre rendible "Guia Telefònica de Barcelona. Secció Alfabètica L/Z" una pàgina (la Schweiz-735) que és tota una joia, i ens demostra que els afortunats senyors Schmmitt, Schvenck, Schwandl, Schwandt i Schwippl són conciutadans nostres a la ciutat post-olímpica. Algú coneix un harem més nombrós? Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 9 d’octubre de 1993

El valor del whisky

En aquests temps d'eufòria abolicionista, defensar algunes de les nostres tradicions més estimades resulta un pèl complicat. Parlem de tradicions tan arrelades com el tabac, el roquefort, el corre-bous o el whisky. Tan nostres. Les tres primeres ja han estat prou objecte de debat. Pel que fa a la quarta, a banda d'altres virtuts que ara no treurem a col·lació, des d'una perspectiva estrictament enigmística el whisky té un valor molt elevat.
Un pangrama és qualsevol frase que contingui totes les lletres de l'alfabet. Els principals usuaris d'aquesta figura retòrica són els inefables professors de mecanografia, sempre entestats a fer moure tots els dits dels seus alumnes pel teclat. Dos exemples que campen per l'imaginari col·lectiu de molts catalans que van aprendre a escriure a màquina en espanyol (com si les màquines... etcètera) són Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes (51) i Exhíbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán (64). Com es pot apreciar, la constricció alfabètica dels pangrames els mena a crear imatges suggestives i vagament relacionades amb la borratxera. I és aquí on entra el whisky, un component òptim per accedir a tres lletres de molt baix rendiment lingüístic (W, K, Y) en la majoria de llengües romàniques.
Perquè la recerca del pangrama perfecte és un dels reptes més interessants de l'enigmística. Les frases que contenen l'abecedari posseeixen una contundència incontestable. Així com el palíndrom més llarg tendeix a l'infinit i l'anagrama òptim és una qüestió del tot subjectiva, el pangrama perfecte és una fita tangible, tot i que sovint esdevé una recerca infructuosa i apassionant. Buscar-se la vida amb només cinc vocals i un vintena de consonants recorda aquelles festes escolars en les que les noies anaven francament escasses.
En anglès, dos dels pangrames més ajustats no defugen la temàtica etílica, malgrat l'absència del whisky. Són Pack my box with five dozen liquor jugs (32) iWaltz, bad nymph, for quick jigs vex (28). En francès, els pirats de l'Oulipo, al seu Atlas de Litterature Potentielle (Gallimard, 1990) precisen que el pangrama francès més breu ésWhisky vert: jugez cinq fox d'aplomb (29) i el situen al costat d'altres frases més exòtiques, com ara la bellíssima Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf (56). Els italians ho tenen més fàcil, perquè parteixen d'un alfabet de 21 lletres. El 7-1-1979, arran d'una convocatòria del setmanari "Espresso", Salvatore Chierchia publicava Pranzo d'acqua fa volti sghembi (26) i el mateix dia Umberto Eco en proposava un de 21 que ha fet fortuna: TV? Quiz, Br, Flm, Dc... Oh, spenga! en el qual suren les Brigate Rosse, la Federazione Lavoratori Metalmeccanici i la Democrazia Cristiana.
Fa anys, arran de la inclusió d'una enigmàtica endreça pangramàtica en anglès al volum Avaria (Empúries, 1990) de Josep Maria Fonalleras, vam confegir una humil i etílica aportació al camp verge dels pangrames catalans. El nostre pangrama feia "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" (43). En aquella època no sol·licitàvem directament la col·laboració dels lectors, però així i tot es va organitzar una subhasta a la baixa entre els mecanògrafs més conspicus. De fet, vam anar rebent dotzenes de pangrames cada cop més curts. A banda del whisky, d'altres mots recurrents eren Kuwait, kiwi i Kíev. El rècord l'ostentava l'estudiós mallorquí Antoni Llull Martí amb "Aqueix bajà, Zoè, poc whisky del fi m'entregava" (37) fins que s'hi va posar una autèntica Bubka del pangrama, que es va batre a si mateixa diverses vegades, des de 37 fins a 33 lletres. El rècord actual data de juny de 1992 i el deté la lingüista Carme Vilà i Comajoan: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!" (33).
És clar que cap rècord no és definitiu, sobretot quan les 26 lletres de l'alfabet poden ser combinades de 403.290.000.000.000.000.000.000.000 maneres diferents. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 2 d’octubre de 1993

Les mosques dels mosqueters

A les solapes de les seves novel·les els responsables d'Alfaguara asseguren que Arturo Pérez-Reverte combina d'una manera desconcertant els móns del periodisme d'acció i de la literatura. Certament desconcertar sembla una de les activitats preferides de l'autor d'El Club Dumas (Alfaguara, 1993), un dels èxits editorials en espanyol de la temporada. Pérez-Reverte recluta el seu heroi entre els rengles borgians dels bibliòfils (concretament Lucas Corso busca edicions rares per a rics col·leccionistes i llibreters de vell d'elit), i situa el presumpte objectiu de la recerca en el vast corpus que componen els fulletons d'Alexandre Dumas, a partir d'un manuscrit trobat de "Els tres mosqueters". Des d'aquest innocent marc, el protagonista es veu projectat a les sempre rendibles llistes de llibres condemnats pel Sant Ofici, amb els subsegüents paral·lelismes fulletonescos i màgics en la seva existència quotidiana. Potser el "desconcertant" lligam entre el periodista i el novel·lista de què parlen els seus editors, ara que l'intrèpid Pérez-Reverte es dedica a resseguir els enigmes de l'actualitat des del programa "Código Uno" del primer canal, és que a "El Club Dumas" fa exactament el mateix, amb una única diferència : els documents que Corso maneja figura que són molt més antics.
Ens abstindrem de desvelar des d'aquestes ratlles els detalls del desenllaç de la novel·la, perquè és un d'aquells casos en què el guió obliga a mantenir silenci, tot i que no ens podem estar de dir que Pérez-Reverte hi hauria sortit guanyant si en comptes d'obsedir-se tant per Dumas i pel diable hagués emulat Schubert en la seva famosa Simfonia número 8 incompleta, que encara avui només consta d'un Allegro i d'un Andante. Sigui com sigui, és notable el protagonisme indiscutible que adquireixen en aquesta recomanable novel·la dos mecanismes enigmístics: l'hocus pocus (set diferències) i el descart.
Un dels enigmes més apassionants de la novel·la el componen els enigmàtics gravats amb inscripcions incompletes que presenta un llibre que figura a les llistes dels terxtos condemnats a la foguera. Es tracta del "De Umbrarum Regni Novem Portis" (Venècia, 1666) d'Arístide Torchia (bruixot que morí a la foguera el 1667). Aquesta edició de "Les Nou Portes del Regne de les Ombres" conté nou arcans o jeroglífics, cadascun dels quals duu una enigmàtica inscripció a sota. Les moltes anades i vingudes de Corso li permeten localitzar els tres únics exemplars que es conserven d'aquest llibre prohibit. El lector, de la mà del perseguidor de llibres, descobreix amb un sobresalt que el segon jeroglífic (un ermità dret davant d'una porta tancada, amb una llanterna al terra i dues claus a la mà, acompanyat d'un gos, amb una lletra hebrea Teth al costat) varia mínimament d'un exemplar a l'altre. En el segon exemplar localitzat l'ermità té les claus a la mà dreta, mentre que en el primer les duu a l'esquerra. El mecanisme clàssic de l'hocus-pocus actua inexorablement en gairebé tots nou arcans, davant el meravellat lector que ràpidament es veu obligat a passar pàgines endavant i enrere per tal d'iconitzar la seva lectura. Les diferències gràfiques provoquen diverses conseqüències simbòliques al servei de la trama ordida per Pérez-Reverte. En una lectura lineal, la topada amb els hocus-pocus funciona perfectament. Tota una troballa.
Més endavant, en la recta final de la novel·la, una estrafolària baronessa demostrarà a Corso que les enigmàtiques inscripcions que acompanyen els jeroglífics són descarts (textos en els quals s'han suprimit algunes lletres) que formen un missatge secret relacionat amb la saviesa hermètica. Així, per exemple, nem. perv.t qui n.n leg. cert.rit (que és el peu del primer jeroglífic) resulta ser el descart de nemo pervenit qui non legitime certaverit (ningú que hagi combatut segons les regles no ho aconsegueix).
Es veu d'una hora lluny que Pérez-Reverte és un fan de Laplace.

dissabte, 25 de setembre de 1993

Una vaixella a l'altell

Qui pretén comprar un automòbil aviat descobreix que els venedors li ofereixen un model base i diverses opcions amb "prestacions amillorades" (en traducció literal de la terminologia habitual). Però sovint, quan furga una mica entre el maremàgnum de dades, s'adona aclaparat que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? És que per ventura hi ha "obligacions opcionals"? Quina mena de sensibilitat semàntica ha pogut empescar-se una baixesa tan elevada? El comprador ha de saber dues coses: que el venedor li acabarà encolomant el que li convingui i que es troba davant d'una bella figura retòrica grega anomenada oximoron (oxys agut i moros estúpid: inequívocament absurd). Una mena de projecció estètica de la contradicció que conrearen els antics grecs. De fet, els primers oximorons eren medallons que mostraven una certa convivència plàstica entre el bé i el mal, a la manera del ying i el yang orientals o de les figures dobles d'Escher (que conjuminen àngels i diables entreteixits).
La ràpida expansió dels oximorons ens ha agafat per sorpresa. En l'àmbit anglo-saxó la tradició orwelliana del "Doublethink & doublespeak" (preconitzats pel Gran Germà) ha arrelat prou com per fer de l'oximoron un afer periodístic. De fet, als Estats Units fa anys que s'organitzen uns fantàstics premis anuals de declaracions contradictòries que han premiat, entre d'altres, Arafat ("Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang"), Figuereido (el 1979, just després de ser elegit president del Brasil: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït") i Carter (que qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nord-americans a l'Iran). Però a casa nostra, malgrat els esforços remarcables d'alguns polítics, la cosa encara sorprèn.
Segons conta Diògenes Laerci, el sofista Protàgores d'Abdera fou el primer a dir que en tota qüestió hi ha dos raonaments mútuament oposats. A partir d'aquestes dues cares de la mateixa moneda el sofista bastia les seves famoses controvèrsies (synerótesis ), posteriorment menystingudes tant per Sòcrates com pels seus cambrers. El d'Abdera també fou el primer a posar en pràctica un fantàstic mètode d'anàlisi basat en la convivència de A i no A sota un mateix sostre. Èudox ens confirma que el mateix Protàgores va inventar el raonament més feble i el més fort per tal d'instruir els seus deixebles a blasmar i a lloar alhora la mateixa persona, activitat en la qual només excel·leixen els esperits més subtils, tal com es va demostrar el mes passat en l'enterrament de l'ex-alcalde Porcioles.
La història de la literatura en va plena, d'oximorons famosos. Pessoa en va construir un dels més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista (traduïda magníficament per Manel Guerrero, La Magrana/Edicions 62, 1988) n'és un exemple magistral. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància àcrata és l'activitat bancària. La magnífica conversa de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera, en una prefiguració inquietant del que s'ha vingut a anomenar anarco-capitalisme.
Arran dels articles que hem dedicat fins ara al comentari de noms d'establiments curiosos, ens han arribat dos oximorons excel·lents, que no ens podem estar de glossar. Es tracta de dos especímens pime, perquè són dues empreses. La petita és una botiga de queviures de Calafell. Ens l'envia Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès) i el seu nom és un oximoron impecable: mini super. La mitjana ens arriba de part d'Albert Gasulla (Barcelona) i es refereix a una empresa de Sant Just Desvern, anomenada union de disolventes sa. S'admeten noves vaixelles a l'altell. Escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 18 de setembre de 1993

La família Punster

Els anglesos, que són juganers de mena, han encunyat un terme fantàstic per a designar els aficionats a l'enigmística. Quan un britànic fa un joc de paraules, a banda de fer-se mereixedor de l'aplaudiment o de l'esbroncada pertinent, està fent un "pun". Ja ho escrivia Samuel Beckett amb to bíblic al final de Murphy : "At the beginning, it was then pun" (I al principi fou el joc de paraules). La proverbial economia lingüística de la llengua anglesa ha transformat el nom en un verb intransitiu. Per tant, la irreflexiva activitat de fer jocs de paraules en anglès és "to pun", i els seus irreflexius conreadors són anomenats "punsters". La denominació sembla tan exclusiva de la pèrfida Àlbion que Salvador Oliva i Angela Buxton, al seu molt millorable Diccionari Anglès-Català (Enciclopèdia, 1983) no li troben cap equivalent i oposen el "punster" anglès a la "persona que cultiva els jocs de paraules". Una de les millors collites de "puns" que els agricultors de la família Punster ha conreat amb les llavors que de tant en tant enterrem en aquesta columna és la dels mots trigèmins.
Fa un mes reproduïem una primera relació de les troballes dels lectors, entre les quals destacaven la Nenanana (xicota bonsai), el Didídim (doble testicle) i el Llepapapa (acuseta del Vaticà), però les perles s'han multiplicat. L'atractiu dels mots trigèmins (expressions que presenten un mínim de tres síl·labes idèntiques seguides) és musical. Tots ens hem embarbussat alguna vegada a mig pronunciar un adverbi aparentment innocu i hem inventat mil circumloquis per enfilar algun mot menys innocent (¿algú ha acabat mai de pronunciar en veu alta conceptes com la "desterritorialització" d'aquell tàndem de torturadors anomenats Deleuze & Guattari?). En descobrir que hi ha mots perfectament lícits que el transformen en quec per una estona, el parlant sent una mena d'eufòria gens aliena al món del pop-rock. ¿Quantes vegades, en un tema musical, una paraula qualsevol s'allargassa més del compte en un quequeig rítmic que atreu poderosament l'espectador? Moltes. Qualsevol usuari del karaoke sap que moltíssimes vegades la lletra que li fan llegir conté molts fragments trigèmins. Un dels primers amors que li vam conèixer a Paul McCartney era per triplicat ("She loves you, yeah-yeah-yeah!" ) i quan fa anys l'Ana Torroja dels Mecano s'escarrassava a prohibir-nos que la miréssim, adduïa indignada que "no me he puesto el maquilla-je-je-je!".
Els nous mots trigèmins homologats que afegim al diccionari sil·làbic que vam encetar el mes de juny són per gentilesa de Rosa Cura (Barcelona), Xavier González (Tivissa), Lluís Tetas (Vilafranca del Penedès), Dídac Palanyà (Sant Vicenç dels Horts) i Josep Maria Roqué (Òrrius). Curiosament, hi ha tres especímens que han estat trobats per dos o tres corresponsals alhora. És el cas del magnífic Robababaus (pispa aprofitat), l'utilíssim Trencacacauets (estri que permet servir els cacauets amb clofolla) i l'higiènic Atrapapaparres (eina de neteja canina). Una segona lectura d'aquest instrument ens introdueix en les últimes sacsejades del gremi dels poetes. Segur que Albert Roig —l'autor de L'estiu de les paparres (Empúries, 1992)— el podria adoptar com a lema.
D'altres trigèmins dignes del professor Franz de Copenhague són l'estampapapallones (rodet per a estampats manuals sobre roba), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment les papades massa protuberants) o el superperpetu (supermercat del tipus 0-24 h). També són remarcables la mamamania (aversió furibunda contra les mares), les tasques quasisisifesques (quasi inacabables), els cucúcucs (els cucs que menja el cucut), els muntatatanos (pallassos que treballen com a professors d'equitació infantil) o el tututuf (la ferum que fan els tutús després que la ballarina els hagi fet servir en més de tres representacions seguides).
Si voleu quequejar per augmentar encara més el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 11 de setembre de 1993

Que diu que què?

Els grans aventurers sovint no han estat bons lingüistes, de manera que només la discreta presència dels intèrprets de campanya ha evitat malentesos monumentals. Però no tothom va tenir la sort d'Hernán Cortés, la bella intèrpret del qual (la Malinche) va esdevenir la seva amant i mare d'un dels primers mestissos mexicans. És famós el cas del pobre capità Cook, quan va topar en el seu periple austral amb aquells animals saltironants que haurien de simbolitzar per sempre més la llunyana Oceania. Sembla que Cook, encuriosit per la bèstia, va assenyalar-la amb el dit tot requerint als aborígens:What's its name? La resposta indígena —kangooroo— el va deixar ben tranquil. Els homes del capità Cook van estendre la bona nova arreu del món civilitzat i totes les llengües van adoptar el nou vocable. Després va resultar que, en la llengua d'aquells aborígens el so aproximat que els anglesos havien transcrit com kangooroo volia dir "no t'entenc".
La veritable història de la patata és prou saborosa. Resulta que el mot "patata" —exportat per l'espanyol a les llengües de la CEE i adjacents— mai no ha existit a Amèrica. Tot plegat prové d'un lamentable malentès que podia haver arruïnat la pròspera celebració gastronòmica de Tots Sants. El que avui acompanya els nostres bistecs ha estat sempre una papa en quítxua, i així la van conèixer els pocs animals que se la menjaven fins al s XVIII, quan es va començar a estendre el conreu. El malentès prové de llavors. Algú va confondre les papes amb els moniatos —que en llengua antillana es deien batata— i ja hi vam ser. Papes i batates es van fondre en una abraçada tuberculosa i de la castanya en sortí la jove patata, que ha tingut una singladura ben triomfal per terres europees durant tres segles fins retornar al seu punt d'origen de la mà del clan McDonalds. Joan Coromines documenta aquesta saborosa història patatera al seu Diccionario crítico etimológico de la Lengua Castellana.
Una de les lectures més recomanables sobre les indigestes gestes colonials d'Hernán Cortés són les cròniques del soldat Bernal Díaz del Castillo, home d'espasa i poques lletres que tanmateix arriba a bastir un estil expressiu eficaç i fascinador comparable al del famós manuscrit Paraules d'Opoton el Vell rescabalat per l'autor català Avel·lí Artís-Gener. L'amè cronista de la Historia Verdadera de la Conquista de la Nueva España (1568) explica de forma precisa el malentès monumental en què es basa el nom de la preciosa península meridional de Yucatán, on reposa l'ombra de la cultura maia. Tot prové d'un interrogatori, absurd com tots, a què l'ínclit governador de Cuba Diego Velázquez sotmet als dos primers indis capturats en terres mexicanes (després rebatejats amb els jolius noms cristians de Julianillo i Melchorejo). Els mostraven plantes cubanes de iuca i els dos indis assentien com per dir que a la seva terra també n'hi havia i afegien tatli , que vol dir terra. "Por manera que yuca con tatli quiere decir Yucatán —fa Bernal—, y para declarar esto decíanles los españoles que estaban con el Velázques, hablando juntamente con los indios: «Señor, dicen estos indios que su tierra se dice Yucatán». Y ansí se quedó con este nombre, que en su lengua no se dice ansí". Els pobres yucateques han de suportar una altra etimologia més esotèrica. L'establí Arri Montanus, autor d'un mapamundi l'any 1571, quan va escriure que Amèrica fou descoberta per dos fills de Yektán, renét de Sem, fill de Noè. D'aquest Yektán derivaria el nom del Yucatán.
L'últim malentès és clarament alcohòlic. Si acceptem que els víkings van arribar al continent americà als voltants de l'any 1000, toparem amb un tal Leif Ericsson, fill d'Eric el Roig, que bateja la futura Terranova canadenca com Vinland (terra de vinyes). Doncs bé, les sagues culpen un company de viatge alemany anomenat Tryker. Leif el va trobar del tot ebri i Tryker li digué que era per culpa d'uns raïms que havia menjat. Ericsson s'ho va empassar i batejà com Vinland aquella terra on mai no havia crescut cap vinya. Segurament no li va revisar les butxaques a l'alemany.

dissabte, 4 de setembre de 1993

Els fills de la Xingada

El dimecres vinent, dia quinze de setembre, és l'aniversari de la independència mexicana del regne d'Espanya. Un crit ressonarà al Zócalo, l'enorme plaça de la Constitució al centre de la ciutat de Mèxic: "¡Viva México, hijos de la Chingada!". Primer de tot cal dir que el vast escenari de l'exabrupte representa només la quarta part de l'antic centre de la ciutat asteca de Tenotxtítlan que fou devastada per Hernán Cortés. A més, el sobrenom del Zócalo prové d'una curiosa metonímia popular que el pas del temps s'ha encarregat d'esborrar. Resulta que l'any 1843 es va projectar l'erecció d'un gran monument dedicat a la independència mexicana en aquesta plaça. A diferència del monument a Macià que Subirachs va acabar plantant a la plaça Catalunya de Barcelona, d'aquest projecte només se'n va construir el pedestal (zócalo ). Els mexicans, sorneguers, no es limitaren a batejar el tot per la part, sinó que van exportar la denominació arreu del país. De manera que avui, quan fa anys que no queda ni una pedra d'aquell pedestal vacant, la plaça de la Constitució de la ciutat de Mèxic és coneguda com el Zócalo i gairebé totes les ciutats i viles del país disposen del seu pedestal para-metonímic en la zona central del mapa de carrers.
Però el més interessant d'aquesta diada independentista mexicana és l'anàlisi detallada de l'últim sintagma del crit de guerra "!Viva México, hijos de la Chingada!" que solen proferir els concelebrants. Un crit que és un clam d'afirmació davant dels altres (l'estranger, el mal veí, l'enemic, el rival, l'altre). Octavio Paz, al seu conegut i recorregut El laberinto de la soledad , parla llargament de les ambigües figures maternals que omplen les vides dels mexicans ("que madre no hay más que una y a tí te encontré en la calle"). La Xingada és la mare que ha patit l'acció corrosiva i infamant implícita en un dels verbs més complexos dels que circulen per l'Amèrica Llatina: xingar. Paz recull un munt de derivats llatino-americans de significats ben diversos. El valor semàntic dominant és el patiment, en les seves variants: el fracàs, la burla, l'agressió, la crueldat... A l'Argentina, per exemple, quan un petard fa llufa diuen que "se chinga". A Colòmbia és sinònim de decepció. Al riu de la Plata es fa servir per indicar que una cosa s'ha trencat. La idea de trencar i d'obrir és constant. S'apropa al terreny confús de la violència sexual, però Paz afirma que no és sinònim de l'acte sexual. Qui xinga mai no ho fa amb consentiment de la xingada. La idea de la violació hi és present tothora. Qui està xingat sempre està fotut. Qui xinga sempre fot. És un vocable molt adient de recordar ara que queden lluny les celebracions del "Quinto Centenario". Octavio Paz rebla que és un verb masculí, actiu, cruel, que provoca una amarga satisfacció en qui l'executa.
És interessant, entre tanta misèria, repassar les especulacions etimològiques que ha aixecat el terme. Darío Rubio, a la seva Anarquía del lenguaje en la América Española li atorga un origen nahuatl, de xinatxtli (llavor d'hortalissa) o xinaxtli (aiguamel fermentat). A Amèrica, tot sovint els derivats de xingar van associats a les begudes, alcohòliques o no. "Chingaste" és el marro que queda en el got a Guatemala i a El Salvador. El marro del cafè és anomenat "los chingaditos" al bell estat mexicà d'Oaxaca. L'alcohol és el "chínguere" a tot Mèxic. La "chingana" és la taverna a Xile, Perú i Equador i el "chinguirito" és un traguinyol a Cuba. ¿Algú dubta encara de l'origen caribeny dels "carajillos" (corajillos a Cuba) que podem prendre al primer "xiringuito" obert que trobem? A l'altra banda de l'Atlàntic, Joan Coromines aposta per un origen gitano del terme: "mot brutal, comú amb el castellà chingar , molt arrelat a tot Amèrica, i amb molts derivats, mot gitano i caló, probablement del zingàric cingarar (barallar-se), compost de cinar (tallar) i kerár (fer), tots dos d'origen índic; a penes cal indicar que l'etimologia xeringar d'Alcover Moll és impossible". Els diccionaris generals de la nostra llengua l'ignoren. No ens deuen poder xingar.
Sigui com sigui, resulta enormement esclaridor constatar que el crit d'afirmació nacional dels mexicans té destinatari.

dissabte, 31 de juliol de 1993

Gnoms i cognoms

Sovint l'atzar ens depara coincidències notables. És llavors quan alguns parlen de màgia, d'altres simplement somriuen i alguns s'amoïnen. Abans de l'estiu vam parlar de l'exuberància d'alguns noms d'establiments públics, en els quals es reflecteix l'enginy publicitari i el peculiar sentit de l'humor dels seus amos. Entre els exemples no atzarosos destacava un simpàtic establiment que repara pneumàtics just darrera de la comissaria búnquer de Gràcia que ocupa l'illa Balmes-Diagonal-Tuset-La Granada del Penedès. El seu nom és de jutjat de guàrdia. Es diu Goma-2 .
Però també hi ha casualitats. Una de les travesseres de Riera de Sant Miquel és el carrer del Dr. Rizal. Des que l'Ajuntament es va adonar que molts ciutadans corrents arrufaven el nas quan algú provava de convèncer-los que Aribau era un poeta patriòtic que es deia Bonaventura i Balmes un canonge amb vel·leïtats filosòfiques, el nomenclàtor urbà ha transformat les plaques dels carrers en entrades de diccionari enciclopèdic. De manera que a la cantonada Llobregat-muntanya de l'esmentada cruïlla hi ha una preciosa placa blanca que posa: "Carrer del Dr. Rizal. Calamba Negros 1862. Manila 1896. Escriptor". La cosa no tindria cap importància si no fos que quinze metres més avall hi ha un bar anomenat "Bella Bèstia" que és un dels centres de reunió habituals de la colònia africana negra de Barcelona. De manera que de nit, la pàtria filipina "Calamba Negros" de l'ínclit doctor Rizal, acompanyada per la quasi segura visió d'un grup d'africans, sembla més aviat un acudit dubtós d'aquells que a Holanda et poden portar a judici.
És clar que no tot és atribuïble a l'atzar. Molts lectors han tingut l'amabilitat de fer-nos arribar noms d'establiments ben curiosos (gairebé tots del ram de l'hosteleria). En la vena criptogràfica, a banda del lasciu PK2 del Paral·lel de Barcelona, hem tingut notícia per diverses vies (Àngel Mauri de Vilafant; Dolors Casals de Barcelona) d'un autèntic crack del tema. Es tracta de l'antic Club Empordà 2000 de Ventalló (famós per la vinculació d'un càrrec públic del poble al negoci més antic del món). Després de diversos avatars comercials ha passat a dir-se "5-mentarios", en referència fonètica a una resposta usual que solen dirigir als periodistes els ciutadans implicats en processos judicials.
També ens han documentat un "Bar Q" (Mercè Piqueras, BCN) on devien reunir-se els components de l'ara dissolt Grup d'Estudis Catalans, el "Paul & Cia" (Enric Fontvila, Terrassa) del carrer València de Barcelona entre Girona i Bailén, on asseguren que les batudes policials no són cap novetat, un "Bar But" (Alfons Saumell, BCN) al Torrent de l'Olla gracienc digne del seu exuberant amo, un "Bar Bero" (M. Piqueras) del carrer Mandri on deuen anar a fer les copes les noies d'una perruqueria també barcelonina anomenada "La Pelu que ríe" (Miquel Viana, BCN), o el parell de bars d'Alacant que poden dialogar amb els barcelonins "Este Bar" i "El Otro": un que s'anomena "Va Bene" i un altre, pocs metres més avall, anomenat "Ma non Troppo" (Josep Tormo, Alcoi). A més, a tocar de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, un simpàtic gerent ha muntat un hotel batejat amb el datiu/ablatiu plural del mot llatí que anomena els metges (medicus-i ): es tracta de l'Hotel Medicis (Joan Josep Isern, BCN).
Amb l'afany de servei que el caracteritza, l'Àngel Mauri de Vilafant ens fa arribar unes propostes de nom que transcrivim per si l'empresariat local s'hi interessa: 1-i-sex (camaleònic), 3-or (productes de qualitat), 6-me (roba per a causar terratrèmols), 7-í (blonda, seda i roba interior d'importació), pastís-7 (més gourmets que gourmands) i 9-ric (línia kitsch).
Per acabar, una coincidència nominal que permet albirar la força punyent de l'atzar en un lloc tan poc sospitós com el catàleg d'Editorial Pòrtic. El traductor d'una de les últimes obres de Charles Bukowsky vessades al català sembla el més indicat per fer-se'n càrrec per la via de la paradoxa. L'obra de Bukowsky és Notes d'un vell brut i el traductor es diu Lluís Massenet. Un cas xocant de gnoms i cognoms.

dissabte, 24 de juliol de 1993

El pacte onomàstic

El passat juliol, just el dia que els Jaumes celebraven el seu sant Xacobeo i tota la resta l'aniversari dels Jocs Olímpics, va saltar a la premsa la notícia d'una espectacular acció policial. Es tractava del desmantellament d'una xarxa de proxenetes que obligaven a prostituir-se olímpicament a una seixantena de noies dominicanes —66 exactament, com el número de la Bèstia però sense les centenes— que arribaven a la bella Barcelona des de Santo Domingo amb la sana intenció de treballar en el sector del servei. L'enredada que les forçava a practicar altra mena de serveis era la clàssica: promeses de prosperitat allà, la hipoteca d'alguna casa o terreny per valor de mig quilo, el feliç viatge amb documentació falsa, una arribada discreta, la crisi d'aquí, les multes a les famílies que donen feina a una immigrada il·legal, uns documents firmats a corre-cuita que acabaven fixant uns interessos abusius per la hipoteca d'allà i una única sortida plausible que passava per tres saunes de Barcelona o el club Panamà —el màrqueting no sap geografia— de Collbató. Tot ben normal. El detall que convertia aquest episodi en un fet insòlit era el cognom de totes les pobres víctimes dominicanes.
La majoria de les 66 noies es deia Sierra. El cervell de l'operació havia pensat que la millor manera de saltar-se els controls fronterers era emparentar-les amb un alt càrrec de la República Dominicana d'aquest cognom. L'honorable senyor Sierra acompanyava les seves belles compatriotes de tres en tres, en format família. El "pare" duia un passaport de servei, pràcticament equivalent al diplomàtic, de manera que la família tenia una imatge del tot respectable. A més, com que potser el cervell de la banda havia llegit els Enredos de família d'Apel·les Mestres, de vegades les acompanyants del joliu Sierra duien passaport de neboda, germana o cosina de l'interfecte. L'únic detall que sobta de la impecable història dels Sierra és la reiterada fal·lera viatgera de la família. Potser en 22 viatges algun funcionari espavilat podia haver advertit que l'honorable ciutadà dominicà tenia més família que Ruiz Mateos.
La història de la proliferació onomàstica dels Sierra demostra que la literatura catalana actual és un fenomen influent. Els cervells de les operacions delictives solen ser personatges cultes, d'una innegable inclinació a la lectura en llengües minoritàries. En aquest cas, sembla del tot segur que el disseny de l'operació Sierra va sorgir de l'atenta lectura d'un dels contes més hilarants de Sergi Pàmies. Era, si no m'erro, al T'hauria de caure la cara de vergonya on Pàmies es muntava l'insòlit aplec massiu de tots els ciutadans que compartien el cognom Nogués. A més, com que la vida i la literatura mantenen unes tempestuoses relacions, probablement algun dels 192 Nogués que consten a l'edició de 1992 de la Secció Alfabètica L/Z de la Guia Telefònica de la ciutat Barcelona era client habitual de les tres saunes, els tretze pisos o el club on actuaven les 66 Sierra.
Anècdotes al marge, les proliferacions onomàstiques sempre han resultat fascinants. El falangisme va omplir Espanya de Joseantonios i Pilars igual com l'anarquisme ibèric de primers de segle havia escampat Demòfils i Llibertats per aquests móns de Déu (sic), i el catalanisme de la transició ha omplert Catalunya de Bernats, Arnaus i Jofres, com molt bé saben les mestres de pre-escolar, autèntiques expertes en la moda onomàstica. El cas més interessant de fal·lera onomàstica es va produir a Itàlia. Als anys quaranta van floréixer Robertos pertot. La raó, enigmística però gens obscura, era l'eufòria feixista pel Pacte Tripartit que italians, alemanys i japonesos havien signat a Berlin el 27 de setembre de 1940. L'eix ROma-BERlín-TOquio donava els seus primers fruits onomàstics. Agafeu italians que cinquentegin i hi descobrireu un passat tripartit. Si el nou clima de concòrdia pactista entre socialistes, convergents i penebistes arriba a bon port, caldrà tenir ben a prop alguna mestra de pre-escolar, a veure quin nom es posa de moda en l'eix Madrid-Barcelona-Vitòria. Potser Mari-Barbie?

dissabte, 17 de juliol de 1993

Els mots trigèmins

Sota el gallinaci títol "que quequeges?" proposàvem ara fa dos mesos un nou mecanisme enigmístic per integrar els quecs en la societat dels llenguallargs. Un joc per desdramatitzar el problema de la tartamudesa que buscava trobar sentit a la metralla dels mots. Rebatejàvem el "tatatà" —de la locució tatatì tatatà que els italians usen per designar el parlar monòton de qui diu coses sense interès— com "mots trigèmins" en honor a aquelles gentils acompanyants de Julio Iglesias que incitaven a beure el triple i el definíem com les expressions que presenten un mínim de tres síl·labes iguals seguides. Ja advertíem que l'italià permet molts més trigèmins que no pas el català i citàvem el petit diccionari ordenat per síl·labes amb una quarantena d'exemples que l'enigmista transalpí Stefano Bartezzaghi ha publicat en un capítol del seu Accavallavacca (Bompiani, 1992). Els follets de la impremta van escurçar uns quants dels trigèmins proposats, especialment els que situàvem en un hipotètica escola d'arts marcials, plena d'alumnes peculiars: el tasta-tatamis (jove inexpert que sovint cau per terra), el megagagà (l'alumne més ancià), el castigagagà (el seu etern rival de lluita) i la nananauta (una japonesa lil·liputenca amb moltes aspiracions).
Les aportacions dels lectors han estat força suggerents. La primera contribució va ser una d'aquelles obvietats que fan esclatar els laberints més envitricollats: un imprès publicitari de les Rondes de Barcelona, amb la Ronda de Dalt subratllada (Natàlia Argente, Barcelona). Un trigèmin prou transitat. D'altres contribuents ens han fet arribar frases trigèmines, com ara l'exòtica "Ostres, tres tresors!" (Jep Ferret, Garriguella) o la israeliana "El jueu, de cara al mur, murmurà unes oracions" (Alfons Saumell, Barcelona). Curiosament, un reconegut músic català ha estat una presència constant en mitja dotzena de les aportacions rebudes, sempre en relació amb algun verb possessiu o bé amb la infusió més clàssica dels britànics. Es tracta de Tete Montoliu, protagonista de frases trigèmines com ara: "Té te, Tete!" i variants diverses, entre les quals destaca el quadrigèmin sorprenent Tetetetera (tetera-capsa de música que, en obrir-se, fa sonar tonades de Tete Montoliu).
El vocabulari sil·làbic de Bartezzaghi comença a funcionar en català gràcies a les contribucions de Josep Abellan, Alfons Saumell, Rosa Català i Natàlia Argente (tots de Barcelona). Els millors exemplars d'aquest parc natural trigèmin que acabem d'obrir al públic són tots a l'aire lliure (fills de la mera especulació lingüística) i cobreixen una dotzena de síl·labes diferents. Les transcrivim en rigorós ordre alfabètic:
BA. Estorbabava: defecte del rostre que impedeix deixar sortir la bava amb naturalitat. BER. Cònverberbers: instrument magrebí de tecnologia punta que utilitza el rei Hassan per convertir els berbers en ciutadans marroquins convencionals. BI. Bivivisecció: doble disseció d'animals vius. CA. Cacacacatua: Deposicions de diverses espècies d'ocells pistaciformes, majoritàriament del gènere kakatoe. Decacacaolat: nou format d'ampolla de deu litres d'aquesta coneguda beguda nutritiva. Trencacacau: Acció d'obrir els fruits del cacau, arbre de la família de les esterculàcies (Theobrema cacao ), per obtenir-ne el contingut. CO. Cococo: coco compartit o sindicat que pacta amb Comissions Obreres. DI. Didídim: doble testicle. DO. Pseudododotis: profilàctic per a la pràctica de la necrofília. FO. Fofòfob: qui odia les coses fofes. IO. Ioioioga: Asana altament tècnica del ioga amb la qual el cos levita oscil·lant repetidament amunt i avall. NA. Nenanana: xicota bonsai. PA. Llepapapa: acuseta del Vaticà. QUE. Psiquequequeig: reiteració obsessiva de la mateixa idea. TA. Cantatatami: karaoke karateka. TI. Antititicaca: associació poc coneguda peruana l'objectiu de la qual és fer tapar el llac Titicaca per construir-hi una pista d'aterratge.
Si voleu quequejar per augmentar el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 10 de juliol de 1993

Agost d'alfagrames

No són missatges galàctics ni tampoc mots sobrenaturals. Els van batejar així l'any 1974 els editors de la revista italiana d'enigmística "Il Labirinto", però els nord-americans hi jugaven des de 1965. La definició, aquesta vegada, és senzilla i no implica cap joc: l'alfagrama d'una paraula qualsevol és la sèrie de lletres que conté, en ordre alfabètic. L'alfagrama de Barcelona és, per tant, AABCELNOR. El de Girona AGINOR. El de faig AFGI, igual que el de figa. El d'amor AMOR. No cal dir que hi ha alfagrames i alfagrames. Entre moltes altres coses encara més complicades, l'amor és un alfagrama que ha saltat al diccionari. El cas de "faig figa" demostra que tots els anagrames comparteixen alfagrama.
El primer a proposar algunes possibilitats lúdiques basades en la dèria universal de l'ordre alfabètic fou Nicholas Temperley, des de la Universitat de Cambridge. Martin Gardner recollia les propostes de Temperley a la seva columna del Scientific American l'any 1965 i les ampliava amb el tarannà que l'ha fet famós. Un dels primers reptes alfagramàtics que entomà Gardner fou establir quin seria el segon i l'últim en una llista que englobés tots els alfagrames de la llengua anglesa. El primer és molt senzill, i coincideix amb el de la majoria de les llengües (a), però el segon ja resulta més complicat, perquè "àbac" (aabc) va rera "bacallà" (aaabcll). L'últim que Gardner va trobar en anglès és "sty" (alfagrama sty, que vol dir "porcellera"). Pot semblar fàcil de superar fins que observem com els alfagrames dels mots que solen cloure els diccionaris anglesos —"zygote" (egotyz) o "zulu" (luuz)— el precedeixen en ordre alfabètic. Per tant, el primer repte estival seria trobar els mots que contenen el segon i l'últim alfagrames de la llengua catalana.
Però això només és per anar fent boca. El mític enigmista nord-americà Dimitri Borgmann, en el seu impagable Language on vacation (Charles Scribner's Sons. New York, 1965) busca els mots alfagramàtics més llargs de l'anglès. Com vèiem, amor és un mot alfagramàtic perquè les seves quatre lletres estan ordenades alfabèticament, però aquí la llargada esdevé un bon hàndicap. Superar l'alfagrama-4 d'amor és relativament senzill, per exemple en la placidesa del mes d'agost (alfa-5), però anar més enllà només està reservat als més pacients. Martin Gardner arriba al grau 7 amb "billowy" (ondulós). Borgmann el supera amb una úlcera a la part interior de l'ull anomenada "aegilops" (alfa-8). El procés invers també té conya. Borgmann documenta un espiadimonis de l'Índia anomenat "zyxomma" que és un alfagrama invers de grau 7 (omega-7). No cal dir que roma seria un omega-4 i trona un omega-5. Aquest és el segon repte estival: descobrir el mot alfagramàtic més llarg en llengua catalana des dels dos extrems de l'alfabet.
Believe it or not és un d'aquests deliciosos llibrets de capçalera per a locutors de ràdio i redactors estivals de notícies breus que no saben com sortir-se'n un bon dia d'agost. El signa un tal Ripley i conté rareses de tota índole, una de les quals és l'extravagant nom d'un ciutadà de Villa Park (Illinois) anomenat Ab. C. Defghi. El nom sembla fabricat expressament per aconseguir un alfagrama perfecte de grau 9. La perfecció rau en el notable detall que no només conté nou lletres ordenades alfabèticament sinó que són les nou primeres de l'alfabet. L'aplicació d'aquest fenomen estrany al món de l'especulació enigmística és clara. Es poden buscar mots que continguin el màxim nombre de les primeres lletres seguides de l'alfabet, encara que no les presentin en ordre. Com que no seran ben bé alfagramàtics, els anomenarem abecés. "Brau" o "urbà", són abecés-2 perquè el seu alfagrama conté les dues primeres lletres sense repeticions (abru). "Bacó" (abco) és un abecé-3, "badoc" (abcdo) un abecé-4 i modificable (abcdefiilmo) un preciós abecé-6 que caldrà superar. Aquest és el tercer repte estival.
Si heu fet l'agost dels alfagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 3 de juliol de 1993

Sense faltar

Fa un any i mig plovia. Vaig entrar a una sucursal d'una Caixa del número de la qual ara no vull recordar-me'n i em vaig fregar els ulls per sota de les ulleres. En un taulell desert, a un pas de l'entrada, un magnífic rètol imprès anunciava la inquietant presència d'uns "Follets informatius". Com que tot això era molt abans de la irrupció del Club Súper 3 en el món de les finances no vaig contemplar la possibilitat que un nap-buf aparegués darrera el taulell. Més aviat em va semblar que la cosa era un nyap. Al costat del màgic rètol hi havia una d'aquelles bústies per a suggeriments. Vaig agafar un full en blanc i vaig fer-me el foll: "Apreciat senyor director. Dos punts. Estic encantat que l'entitat que vostè sàviament dirigeix hagi decidit contractar follets per informar la seva clientela. Li pronostico un èxit esclatant entre la població menor de catorze anys. Llàstima que la majoria d'aquests clients potencials encara no tinguin llibreta d'estalvis ni, em temo, gaire necessitat d'informar-se'n, però la idea és bona. Li suggereixo que amplïi la plantilla amb un bon estol de nimfes". Vaig signar la nota amb les meves dades i la vaig introduir a la bústia de suggeriments.
L'atent servei de relacions públiques de la mai no esmentada entitat em va trucar ben aviat per disculpar-se de l'errada lingüística i temptejar les meves ganes de difamar-los. Cap, com es pot veure. Fins i tot el benemèrit director general de l'entitat no esmentada em va escriure en una d'aquelles circulars que les noves tecnologies transvesteixen de carta personal signada amb tinta blava. Cap problema. Segueixo tan encantat amb els follets com aquell dia que plovia. Potser més feliç encara des de la irrupció del Club Súper 3 en el món de les finances. A tothom li agrada que li facin cas. L'únic que em desagrada és el retard que estan acumulant les nimfes.
És clar que de distraccions no en falten. Com les subtileses dels genials creatius publicitaris d'una coneguda beguda refrescant de la marca registrada de la qual ara no vull recordar-me'n. Aquests grans creadors han inundat els carrers de tanques en les que asseguren que la beguda no esmentada és per a gent "d'ingeni". Com que aquesta expressió surt a la tanca en una lletra impresa en tinta vermella de la mateixa família tipogràfica que la signatura del director general de l'entitat financera no esmentada més amunt (és a dir, d'una tipografia cal·ligràfica fula), molts consumidors catalans s'han quedat desconcertats a l'hora d'atribuir la paternitat del nyap. Perquè tots els implacables caçadors de barbarismes que van festejar amb la Norma creuen que és un nyap. I s'erren. Ben cert que, en català, l'esperit d'invenció s'anomena enginy. Però també és cert que l'ingeni és "la hisenda que conté una plantació de canya de sucre". No cal dir que la beguda no esmentada és dolça, malgrat tots els seus intents dietètics. Tot plegat, doncs, un enginyós double entendre probablement atribuïble al validador ortogràfic del processador de textos que usen els genials creatius de l'empresa publicitària no esmentada.
Una de les nostres corresponsals més apreciades, la Carla Romans de Vilafant, ens va enviar fa uns mesos una incipient llista de falsos amics semblants a aquest dolç ingeni refrescant (i en menor mesura als follets de les finances). Tots els que han estudiat llengües saben que algunes relacions lingüístiques que semblen clares duen cua de palla. Romans ens proposava dues línies. D'una banda, mots que sonin molt malament —com ara "anorquisme"— però que, en realitat, tinguin un significat encara pitjor del que era previsible ("absència congènita d'un testicle o de tots dos"). D'altra banda, falsos amics que en un idioma familiar tinguin un significat innocent —com ara la melena espanyola—, però que en català siguin esgarrifosos ("evacuació per l'anus de sang digerida, llefiscosa i de color negre, conseqüència d'una hemorràgia digestiva alta") o bé a l'inrevés —com ara el cappare ("promotor d'un bàndol")—. No cal dir que si els responsables no esmentats dels follets i de l'ingeni se n'anaven a Itàlia, l'esmentat cappare els empenyeria a l'anorquisme.

dissabte, 26 de juny de 1993

Menús d'estiu

La passió enigmística genera grans solidaritats i aversions no menys abrandades. Com l'escaquista, la informàtica o la nàutica. Els que en vivim ho sabem i provem d'anar trampejant amb elegància les esmenes a la totalitat que agregen algunes sobretaules d'estiu. Normalment, l'enemic esgrimeix dues grans línies de productes dialèctics per justificar la seva oposició: en primer lloc la complicació dels jocs proposats —que atabala l'interfecte fins atenallar-lo amb una certa sensació d'incompetència— i en conseqüència la inutilitat còsmica que traspua tot plegat —que els mena a formular la terrible acusació d'immaduresa contra el juganer amant dels jocs de paraules—. Totes dues ràfegues requereixen la mateixa resposta: sí, els jocs són molt complicats i a més no serveixen per a cap fi assenyat dels que es nodreix la maduresa. Després del mea culpa, el millor és canviar sobtadament de tema. Parlar de gastronomia, per exemple.
Quatre idees sobre el Montignac dels trons, una repassada succinta als millors gastrònoms del país, amb les pertinents citacions de Pla, Luján i Vázquez Montalbán, algun acudit tronat sobre les habilitats rodolinaires d'en Pastallé i Curnonsky. És molt important acabar amb aquest cèlebre gastrònom francès perquè és qui ens permet tancar el cercle. Abans, es pot esmentar com de passada el palíndrom gastronòmic que Quim Monzó va incloure al seu conte "Nines russes" (aquell senyor que es fotia un menú cap-i-cua de meló amb pernil, bacon i meló), però cal acabar amb Curnonsky. Això ens permet informar els nostres confiats contertulians que el primer diari francès que va acollir mots encreuats als anys vint fou Le Gaulois i que ben aviat es va fundar una prestigiosaAcadémie des Mots croisés, que comptà amb membres famosos com els escriptors Tristan Bernard i Maurice Donnay, els músics Christiné i Reynaldo Hahn o el cèlebre gastrònom Curnonsky.
De fet, enigmística i gastronomia sempre han anat de la mà. Un dels nostres corresponsals més notables ens ho demostra amb la seva persistent especialització en l'enigmística gastronòmica. Es tracta de Josep Abellan i Forcadell, de Barcelona. Fa uns quants mesos va amanir els mots banana sol·licitats (aquells que presentaven la regular alternança d'una consonant i una vocal) amb una extravagància saborosa. Ens va trametre poc menys que una carta de restaurant feta de mots banana i en va extreure un menú fix de 60VC: "Amanida d'olives i patates. Ànec a la casolana macerat a la cebeta de Vic i rave de Mataró madurat. Una pera de la pagesa, pa, vi, cafè, copa de cava semi-sec". Un ananàs (VC) realment deliciós.
Quan el març vam proposar l'elaboració de mots lipogramàtics, el maitre Abellan es despenjà amb cinc menús lipogramàtics: un de 59 as en el qual destacava un "flam al plàtan amb nata", un de 61 es que reproduïm íntegre més avall, un de 18 is amb un exòtic segon plat anomenat "pit d'ibis il·liri", un de 35 os que contenia disjuntives tan plaents com "bombons dolços o torrons o coco" i finalment un de 9 us on els plats forts eren un "cus-cus turc" i un "lluç rus cru". El menú 61E de què parlàvem és digne d'una festassa: "Espetec. Entremès de percebes de les terres de l'Ebre. Cebetes tendres de les terres del Segre. Fetges de llebre, cervellets de vedell. Herbetes, pebre negre. Peretes verdes de Bellver. Mel de vesc. Xerès sec." Finalment, Josep Abellan també ha aconseguit confegir un bon menú amb un dels reptes més complexos que hem proposat: l'anagramàtic. Amb paciència d'orfebre i sense defallença, en la seva última carta ens proposava aquest:
"Amanida animada.
Arròs net ensorrat...
...i vedella de Viella.
Un préssec sec, prunes".
Si coneixeu algun restaurador aficionat a l'enigmística que vulgui dur a terme aquestes extravagants propostes gastronòmiques escriviu a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Potser anirem a tastar-les. El que és segur és que Josep Maria Romero i Jordi Puig l'inclouran en la segona edició de la seva impagable Guia de restaurants exòtics de Barcelona que acaba d'editar La Campana.

dissabte, 19 de juny de 1993

Fe a les clavagueres

Un dels èxits editorials de la temporada ha estat el Nou Catecisme . No surt a les llistes oficials de best-sellers —potser perquè no saben si posar-lo en les de ficció, no-ficció, infantil o juvenil—, però té una presència notable als taulells de les llibreries. Suposem que l'edició catalana haurà estat corregida acuradament per poder passar tots els controls de qualitat vaticana a què l'Església Catòlica ens té acostumats. Però la història de l'edició eclesiàstica està plagada de transcendents relliscades tipogràfiques que configuren una fe ben poc espiritual: la fe d'errates.
Ja hem parlat alguna vegada de la famosa "coma blasfema" dels anglicans. En diverses edicions de la King James Bible el passatge de Lluc 23:32 canvia el seu significat per culpa d'una coma. L'esmentat passatge descriu la cinematogràfica escena de la crucifixió de Crist, acompanyat en la desgràcia per dos indocumentats que provenen del món de la delinqüència. L'absència de la "coma blasfema" provoca estralls en les edicions errònies. El passatge queda així: "And there were also two other malefactors" (i també hi havia dos altres malfactors). Quan els anglicans s'adonaren de la seva transcendència van fer-ne a corre-cuita una nova edició on hi consta:"And there were also two other, malefactors" (i n'hi havia també uns altres dos, —que eren— malfactors).
L'impagable Sixte V va afegir una butlla al primer volum de la seva edició de la Bíblia —que ha passat a la història com la Vulgata per raons gens obscures—. La butlla en qüestió excomunica a tots els impressors que facin cap alteració del text bíblic a l'hora de reimprimir-lo. Mai una butlla papal no havia estat tan inoportuna. Resulta que, malgrat la supervisió directa de Sa Santedat, l'obra va sortir d'impremta carregada d'errates. Li van haver d'adherir un gran nombre de retalls damunt dels passatges erronis, per tal de donar el text correcte, de manera que el llibre era més apedaçat que la roba d'un captaire de clavaguera. Els heretges, oportunistes com Julio Salinas, van pregonar a tort i a dret que la nova edició de la Bíblia era la millor demostració de la infal·libilitat papal. Els acòlits de Sa Santedat van retirar moltes còpies de circulació, i es van fer violents intents per suprimir-la totalment del mercat. Però no ho van aconseguir.
Una d'aquestes errates històriques podria ser reivindicada com un clar precedent decimonònic del feminisme La vídua d'un impressor alemany es va esmunyir una nit al taller on els seus empleats imprimien una nova edició de la Bíblia i va alterar una frase d'Eva al Gènesi (3:16) que implica submissió al seu marit. Alliberada per la sàvia natura del jou conjugal, la intrèpida vídua va substituir les dues primeres lletres de la paraula Herr per NA, alterant així el sentit de la frase "i ell serà el meu Senyor" (Herr) per "i ell serà el meu enze"(narr). Es diu que va pagar aital gosadia amb la vida i que només han circulat algunes còpies secretes d'aquesta edició a preus elevadíssims.
En la mateixa línia subversiva de reivindicació social s'inscriu una altra errata inoportuna. El famós sisè manament fa en anglès: Thou shalt not commit adultery (no cometreu adulteri). Un impressor espavilat va imprimir-lo ometent la negació, la qual cosa va agitar les aigües morals de la comunitat britànica fins al punt que l'arquebisbe de Canterbury castigà l'impressor amb la multa més elevada de la història. L'impagable Isaac Disraeli —el culte pare del polític Benjamin Disraeli— assegurava ara fa un segle que es conservava un d'aquests luxuriosos exemplars a la biblioteca del Museu Britànic.
D'altres errates, però, són molt més innocents. Una altra edició anglesa de la Bíblia és coneguda com The Vinegar Bible (la Bíblia del vinagre), per culpa d'una errata en el títol del capítol vintè de Sant Lluc —sempre Lluc, pobre—, en el qual la Parable of the Vineyard (paràbola de la vinya) surt impresa com Parable of the Vinegar . Aquesta refrescant versió va ser impresa l'any 1717 a la impremta Clarendon i és digna de ser la que duia el famós venedor de bíblies del conte de Jorge Luís Borges. Ja ho diu en Laudrup, que hi entén molt d'aquestes coses: és bo, és bo, és Borges.

dissabte, 12 de juny de 1993

Neant per davant d'Indurain

L'endemà del primer triomf d'Indurain al Giro d'Itàlia un titular espaterrant de la Gazzeta dello Sport palesava que algunes pràctiques enigmístiques permeten acaronar, ni que sigui un instant, la pell flonja de la veritat. Un anagrama excels coronava una eloqüent fotografia que mostrava somriures de circumstàncies als llavis dels rivals italians del navarrès Claudio Chiapucchi i Gianni Bugno. El titular feia INDURAIN, ANNI DURI (anys durs amb Indurain). Un anagrama que Miguelón duu ben a dins, especialment dissenyat per a desmoralitzar els seus contrincants.
La història del ciclisme va plena d'enigmes. El català Melcior Mauri va ser comparat amb un miura quan va guanyar la Vuelta. L'americà Greg Lemond va esdevenir el rei de le monde a molts diaris esportius en vèncer els seus dos Tours consecutius. Per la seva banda, el bretó Bernard Hinault va rebatejar per homofonia la clàssica etapa de Covadonga (amb arribada als Llacs d'Enol) de la Vuelta. És clar que els majors enigmes van aparèixer quan els periodistes esportius especialitzats en futbol van ficar el nas a l'espinada de la famosa serp multicolor. Les primeres retransmissions radiofòniques que l'equip de José María García van fer de la Vuelta —època Rupérez, Delgado, Pino, etcètera...— resultaven un ensurt enigmàtic constant. El seu crit de guerra "top" per agafar referències a les contra-rellotges s'havia transformat més d'una vegada en un "gol" que deixava parada l'audiència. Per sort, ara que els d'en Garcia ja n'han après, els nois de Tele 5 (la cadena 5mentarios) han agafar el relleu amb el Giro.
Però la cosa ve de lluny. A l'època de Federico Martín Bahamontes, quan la virilitat del mascle ibèric es mesurava a les dures rampes del Galibier, un rotatiu de Madrid va protagonitzar una de les situacions més delirants que les cròniques de ciclisme han provocat mai. Era el mes de juliol i els avatars diaris del Tour de França feien vibrar mitja Europa. Com que als anys cinquanta la galàxia McLuhan era encara una realitat incipient, els periodistes havien de refiar-se de tota mena d'intermediaris. El redactor del diari madrileny a què fem referència llegia les classificacions a L'Equipe i es limitava a reproduir-les al seu diari amb dos dies de retard. Val a dir, per fer baixar mans de caps, que només fa quinze anys els gols del diumenge ens els passaven per la tele el dilluns a la nit, més de vint-i-quatre hores després d'haver acabat el partit. I tots tan frescos... perquè ce ena ena ens sonava a sindicat anti-franquista.
Doncs bé, tot va anar sobre rodes —radiades— fins que a la llista on hi constaven els ciclistes retirats hi van posar Neant (cap). L'intrèpid redactor madrileny no es va tallar ni un pèl. L'endemà va redactar una deliciosa nota que feia: "En el día de ayer (sic) sólamente se produjo la retirada de Neant. No tiene ninguna importancia porque Neant no figura entre los favoritos". La nota hauria passat del tot inadvertida si no fos perquè la següent etapa tornava a ser una plàcida passejada per les planures del Migdia francès i tampoc no es va produir cap baixa. L'espavilat periodista va reblar el clau: "El único que abandonó el Tour fue Neant, hermano del que se retiró ayer". Imaginem el savi redactor ben feliç amb la seva troballa.
El cop de gràcia el va donar amb la tercera ensopegada consecutiva a la mateixa pedra. "Es curioso, pero se ha vuelto a retirar Neant, el tercero de los hermanos Neant. Da la sensación de que ha mediado acuerdo entre los tres hermanos para retirarse en tres días sucesivos". L'anècdota l'explicava l'estiu passat Eduardo Álvarez Puga amb la mateixa manca de documentació que exhibim impúdicament des d'aquestes ratlles. Per més que hem intentat remenar hemeroteques no hem trobat cap informació del genial redactor, un autèntic don Neant del periodisme esportiu. Només sabem que es deia García. És clar que, segons com, dir García és com dir Neant. N'hi ha prou amb obrir una guia de telèfons o posar la ràdio per adonar-se'n.

dissabte, 5 de juny de 1993

Els mots harem

Se'm va acudir llegint Italo Svevo. El nom real del genial escriptor de Trieste era Ettore Schmitz, però l'autor de Senilità i La coscienza di Zeno va decidir adoptar un pseudònim conciliador de les seves dues identitats —italiana i germànica— que esdevindria la seva autèntica targeta de visita. Molt abans de ser alumne de James Joyce a la Berlitz School de Trieste, l'autor italo-sueu donava una raó molt curiosa per justificar el naixement del seu pseudònim. Svevo escrivia que sempre li havia semblat que la pobra "i" del seu cognom germànic restava sola i perduda emmig de la mitja dotzena d'agressives consonants que l'envoltaven. Potser per això Schmitz va esdevenir Svevo. Per respecte a les minories. Per oposició als harems i a les desproporcions flagrants..
Quan hem escrit en aquestes mateixes ratlles sobre el pangrama (joc que consisteix a trobar una frase que contingui totes les lletres de l'alfabet, preferiblement incloent cada lletra només una vegada), sempre hem recordat una situació clàssica dels seixanta: aquelles festes en què la majoria de convidats eren nois que acabaven barallats per treure a ballar les poques noies que havien accedit a assistir-hi. En el cas del pangrama teòricament perfecte, la proporció és astoradora: només cinc vocals per a vint-i-una consonants en dansa. Les frases, especialment denses, neixen carregades de mots que podríem batejar com mots harem, per la desproporció evident que presenten entre lletres d'un sexe i de l'altre.
Un dels exemples més contundents de pangrama és la frase anglesa de només 28 lletres"Waltz, bad nymph, for quick jigs vex" (balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten). Si mantenim les consonants en el seu rol masculí i definim les vocals com un reialme femení, un mot harem serà aquell que conté només una lletra d'un sexe acompanyada d'un mínim de tres lletres del sexe contrari. En l'exemple pangramàtic que proposem els mots harem serien waltz (4) i nymph (4,5 en ser considerada semiconsonant la i grega).
D'harems enigmístics d'aquesta mena n'hi haurà moltíssims, sobretot en la modalitat poliàndrica. Així, mots tan poc sospitosos com "rots", "brots", "trens" o "camps" són petits harems de tres i quatre components. Alhora, mots d'ús comú com "aire", "baia" o "atieu" són harems poligàmics de tres o quatre membres. El repte enigmístic del mes de juliol és, per tant, senzill i coherent amb les activitats més perseguides per la població civil durant la temporada d'estiu. Caldrà ultrapassar l'harem de Schmitz (grau 6) amb mots indoor (presents als diccionaris) o amb mots a l'aire lliure (fills de l'especulació lingüística enraonada). Per la banda patriarcal, hi haurà molts menys exemples, per raons estrictament percentuals, però el rècord de partença és ja una joia en si mateix. Es tracta del professional de la compra-venda d'ous, que el diccionari s'entesta a batejar com ouataire o "ouaire". Aquesta segona denominació, a banda de constituir un dels mots panvocàlics més breus de la nostra llengua, esdevé un bon exemple de mot harem poligàmic en grau 5.
Un nou repte està servit. Fins ara hem rebut nombroses aportacions de noms xocants en tota mena de locals públics i algunes de ben agosarades a la proposta dels mots trigèmins —un repte enigmístic doblement vivificador per a l'usuari, és a dir bivivificador—. Ara ens deixem influir per una atmosfera mediterrània i un xic arabitzant que ens mena a la descoberta dels harems encoberts que campen per la nostra llengua. De fet, l'estiu és una estació de l'any que mereix un esforç suplementari, amb harems o sense.
Si us va això de les associcacions lícites d'un (o una) amant i unes quantes concubines (o concubins), sempre en el marc incomparable de la llengua, escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.