Santedat

Va ser Salvador Alsius, uns quants anys abans de topar amb l'arrogància del mitjà, qui popularitzà enginyosament els herois del santoral des del primigeni Telenotícies Migdia. La secció, que de primer va aixecar molta polseguera, ha acabat sent un punt de referència obligat. Totes les històries dels deu anys de la catalana en pantalla han incidit en el tema hagiogràfic (literal) d'una manera o altra. Molts mitjans de comunicació han rescabalat aquesta mena d'informacions en les seves seccions d'agenda i ha augmentat tant la demanda del Costumari d'Amades que fins i tot els audaços empresaris del Círculo de Lectores SA n'han fet una edició preciosa. De fet, un dels "best-sellers" soterrats d'aquests últims anys d'edició —al costat de mossèn Ballarín, el xef Montignac o el doctor Corbella— és, precisament, el Diccionari de noms de persona de l'enigmista Josep Maria Albaigès (Edicions 62) que inclou tots els origens onomàstics del nostre àmbit, tant els homologats per la santa Església com els sants oficiosos.
Ja fa temps, en comentar un anecdotari publicat per l'històric mestre de català Bartomeu Bardagí —Humor amb lletra i música (La Campana, 1992)— recollíem algunes facècies atribuïdes a autèntics homenots. Bardagí, el mateix que signa la magnífica versió al català de la políglotaVida secreta de Salvador Dalí (Empúries, 1993), atribueix algunes homofonies a Josep Carner que fan envermellir a alguns dels seus lectors més fidels. Els dos exemples carnerians que recull Bardagí podrien figurar entre les preguntes radiofòniques que cada migdia formula Mikimoto als pobres concursants del "Pasta Gansa". Primera: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?". Resposta: "doncs un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix has faltat, has faltat! " (ha!). Segona pregunta: "Quin és el sant que ha de beure per força a galet?". Resposta: "Doncs Sant Privat de Bas" (ha, ha, ha!).
Aquest sant que bevia a galet em va venir al cap mentre exercia les meves obligacions de jurat literari per al premi Andròmina d'enguany. Al dietari de la discòrdia que el periodista Vicent Martí va presentar al xxii Premi Andròmina de narrativa, Joan Fuster fa constar unes quantes facècies de primer ordre, algunes igualment relacionades amb la santedat. La primera resulta força coneguda. És un acudit clàssic de l'època franquista que agafa la forma retòrica de l'antístrofa. Es tracta de la frase: "s'han rebut consignes de treure al carrer la força pública i el públic a la força". Aquest tipus de rètols conformen una família tautològica d'acudits que rendibilitzen la polisèmia d'algunes expressions sota la fòrmula "no és el mateix xy que yx", com ara "no és el mateix posar-li un sobre a la mà que posar-li una mà a sobre". Un dúplex similar el constitueix aquella pintada a dues tintes, típica de la transició : "Vamos a matar al perro de Carrillo./ Cuidado, Carrillo, que van a matarte el perro".
Però la plagasitat més notable de Joan Fuster és escrita a l'entrada del dietari corresponent al 31 de març de 1955. L'intel·lectual valencià recull cinc hilarants calembours en proclamar cinc sants patrons. El monogràfic del santoral l'enceta un patró que avui tindria molt d'èxit, el dels fumadors. Fuster proclama patró "San Bisonte Ferrer", parafrassejant una coneguda marca de cigarrets rossos sense filtre. Just a les antípodes d'en Bisontet, "San Gimnasio de Loyola" és proclamat patró dels esportistes i "Santa Malta" dels cafeters, tot i que una certa adaptació europeïsta al nostre entorn pro-escocès (sector Cardhu o Glenfidish) ampliaria les seves competències al món del whisky. Finalment, el patró dels apotecaris resulta ser "San Frasquito de Sales" i la santa patrona dels fruiters "Santa Cerecita del Niño Jesús". Els camins de la santedat són realment insondables.