Erri de Luca

Una novel·la ben especial, aquesta Pedres de volcà de l'italià Erri de Luca que acaba d'editar 3i4. Protagonitzada per tres personatges i una presència. Tres buscadors i un narrador sedentari amb ressons hebraics que rescabala les seves veus de nòmades contumaços just abans de claudicar. De seguit s'ensuma un flaire trinitari que transforma la diversitat en supra-unitat. El narrador és un mirall que només existeix si s'hi reflecteix alguna cosa, com en un celebrat relat de Bontempelli (El tablero ante el espejo. Siruela, 1992). Ell és l'amic anarquista que participa d'una manera radical en el moviment obrer fins al punt d'esdevenir un assassí sense conviccions. I també l'amic missioner que acabarà abandonant Àfrica i la tasca que allà hi realitza. I, encara, l'amic enigmista prest a desactivar per la via còmica l'esplendidesa del seu físic i dels seus assoliments.
La casa buida il·luminada per un llamp al principi de Pedres de volcà podria ser la llar de Roderick Usher si no fos que en ella hi ha inscrita la lletra tau de l'àngel exterminador. El seu únic habitant, com després el missioner desertor, fa temps que ha perdut el desig i és víctima d'un furor grafòman que el duu a descobrir traços de qualsevol mena d'alfabet a les imatges del món que l'envolta. Pura enigmística. Sovint afirma viure al mig del mar, perquè "a la mar no hi ha tavernes". Lector agnòstic de la Bíblia, els seus dits han resseguit tants cops les línies del llibre sagrat que han acabat per esborrar-ne algunes. I "la suma de moltes carícies és una abrasió". Pedres de volcà és una novel·la carregada de saviesa.
Erri de Luca divideix la força del seu narrador en tres grans vectors. Si l'anarquista relata les conseqüències de la força física i el missioner les de la força de la fe, l'enigmista representa la del pensament. "Les paraules són de costums fàcils —diu—, dirigir-les a la substitució és molt simple. Tenen varietat de significat en poc espai de lletres, n'hi ha prou d'uns pocs retocs, a penes una invitació, i es lliuren a totes les varietats, a tots els jocs. És com si jo poguera llegir les combinacions possibles. El mateix que passa a un matemàtic amb els nombres o a un jugador d'escacs amb les peces, a mi em passa amb les paraules". De Luca insereix en el relat de l'enigmista un criptograma, un palíndrom, un anagrama i una cadena de mots seriats. Malauradament, el filtre de la traducció —d'altra banda impecable— de Joan Francesc Mira o bé trasllada aquests detalls a la franja ndt o bé prescindeix dels mecanismes.
Així, un clàssic criptograma mnemònic que relaciona una "cullereta" amb "mig minut de recolliment" ho fa per camins dubtosos —"una cullereta és un mitjà (mig) de recollir, que és molt petit, diminut"—, quan potser hauria estat millor defugir la literalitat i buscar un altre criptograma. El palíndrom que relaciona Tirrè i Adriàtic amb els costats d'Itàlia —ai lati d'Italia— podria haver estat reconduït al català amb algun palíndrom com ara "se n'és o no se n'és". JF Mira sí que ha intentat transportar a la nostra llengua un anagrama i uns mots seriats. El primer de manera imperfecta: una nota "am(b) esca de pesca" per expressar el contundent missatge ocult anagramàtic de l'enigmista adolescent —m'escape de casa. La frase de la nota, intranscendent, hauria pogut ser un anagrama perfecte del missatge inscrit. Per exemple, "acampes de secà" o "pescades a cames".
Pel que fa als mots seriats, Mira els reprodueix literalment sense entrar a fons en el mecanisme que inventà Lewis Carroll: "en la teua habilitat d'enigmista qui sap quantes vegades havies anat amunt i avall entre fill i muller, paraules comunicants pel canal d'uns pocs passos: fill-full-fulla-mulla-muller". Una bona escala de mots seriats (que intuïm en l'original semblant a figlio-fòglio-fòglia-móglia-móglie ) per unir els fills i les mullers podria fer en català "fill-foll-doll-dola-dona" (en la qual "dola" és una forma del verb que expressa el treball d'aprimament de la fusta), o bé "fill-fila-fina-fona-dona". Els recursos enigmístics sempre seran un autèntic instrument de tortura per als bons traductors. Com la bota malaia de Salgari que alguns confonen amb la "gota malaia".