dijous, 25 de setembre del 2003

Moore, Jeffrey Moore

La primera novel·la del canadenc Jeffrey Moore utilitza amb intel·ligència alguns dels recursos ludolingüístics més comuns. Acaba de sortir en espanyol ("Una cadena de rosas", El Acantilado) i narra el llarg procés de formació d'una parella, partint de l'esquema clàssic "noi s'enamora de noia i aquesta li és esquerpa". Els terribles antecedents familiars de tots dos contendents compliquen la jugada. Ella, a banda d'un nom tan kafkià com Milena, té un pare ludòpata que es va jugar les filles amb un depravat, i les va perdre. Ell, a banda de ser professor universitari especialitzat en obres menors de Shakespeare, no va conèixer mai el seu pare perquè els va abandonar en ple embaràs, va perdre la mare en un accident de cotxe per culpa de la conducció del seu padrastre, i odia el vidu. Posades així les coses, i encara me'n deixo, la novel·la pot semblar un autèntic melodrama. I no. La ingenuïtat del narrador —i protagonista— Jeremy Davenant fa que l'obra es tenyeixi de comèdia i que la màgia verbal suri pertot, començant pel fascinant joc d'iniciació infantil que marcarà la vida de Jeremy.

Quan la seva família decideix anar-se'n a viure a l'altra banda de l'Atlàntic, l'oncle Gerard —en realitat, l'home que li va fer de pare fins que la mare es va tornar a casar amb una persona "responsable"— li tapa els ulls i li fa arrencar una pàgina d'un llibre extret de la seva vasta biblioteca. Aquell paperot —la Pàgina— resulta ser una pàgina d'enciclopèdia amb set entrades que abasten de Shakespeare a la divinitat hindú Shakuntala —la Dama Obscura—, passant per la ciutat ucraïnesa de Shakhtyorsk i pels textos apòcrifs del Bard. Jeremy esdevé especialista acadèmic en Shakesperare i tota la seva vida gira sobre el que consta a la pàgina, sobretot pel que fa a les expectatives sentimentals. S'enamora de Milena perquè és morena com el model shakespearià de la dama obscura i de seguida descobreix que el relat familiar de la noia és clavat a l'argument d'un apòcrif que el fascina: A Yorkshire Tragedy. Quan Jeremy es posa nerviós quequeja i l'assalten els jocs de paraules, en un atac del que ell anomena "polisemania". Com a professor gaudeix especialment amb la propensió de Shakespeare pels jocs de paraules i es rabeja en la línia crítica que històricament ha acusat l'autor anglès de poc viril per la seva flaca pel joc verbal. William Empson, per exemple, apareix citat valorant que aquesta propensió "pels jocs de paraules en un poeta indica falta de decisió i de voluntat, una complaença femenina a sucumbir davant l'artificiosa fascinació del llenguatge".

La bona traducció de J. Martín Lloret llisca amb eficàcia i no defuig, per una vegada, el foc del joc. La novel·la original conté un bon grapat d'anagrames que el traductor s'esforça per vessar a l'espanyol amb resultats notables. Jeremy intenta lligar amb Milena d'aquesta penosa manera —un anagrama de "a mi lado en la sala" es "Milena, ola salada"—, sense cap altre resultat que la indiferència, però persevera setmanes més tard —Milena: el imán (!)—. El traductor se'n surt gairebé sempre, però també sap quan ha de mantenir l'original en anglès. Com que Shakespeare va arribar a escriure el seu nom de dotze maneres diferents, Moore aporta un oportú anagrama anglès de "William Shakespeare": "A weakish speller, am I?" (no vaig fort d'ortografia, oi?), insuperable en cap llengua llatina (w-k?) Llegiu Moore, Jeffrey Moore.

dijous, 18 de setembre del 2003

Qui els va matricular!

El territori de les matrícules automobilístiques sempre ha estat un camp propici per al joc simbòlic. Temps era temps, quan Aznar encara no havia homogeneïtzat l'afer de les "xapes", els ciutadans de Gijón van aprofitar el pas clamorós dels vehicles gironins de GE a GI per afegir-se a la festa i desmarcar-se dels seus veïns d'Oviedo. Un altre flux migratori de plaques el protagonitzaren els ciutadans de Borriana menys sensibles a la toponímia valenciana, que es desplaçaven fins a Burgos per matricular els seus vehicles amb un BU ben poc borrianenc. Però aquella exuberància va ser tallada de soca-rel pel nacionalisme excloent del PP, la campanya del CAT ja és història i ara els nostres vehicles circulen amb la E omnipresent acompanyada de tres consonants més que pretenen evitar les troiques malsonants. O sigui, que entre nosaltres les matrícules d'automòbil cada cop donen menys joc.

En canvi, als Estats Units el sistema de matriculació permet moltes alegries. Tothom qui estigui disposat a pagar una mica més pot fabricar-se una matrícula a la carta, tal com feia el gran Xavier Cugat amb aquells "haigues" que duien el seu nom al darrere. Se'n diuen "vanity plates", el que aquí per discreció en diríem "matrícules personalitzades", i la seva contractació només comporta dues limitacions. La primera és molt òbvia: que no en circuli cap altra d'igual; només faltaria que dos automòbils diferents portessin la mateixa matrícula. La segona obliga a lluir caracters alfanumèrics —xifres o lletres— fins a un màxim nombre de set, la qual cosa implica que les expressions intel·ligibles de set o menys caracters van buscadíssimes. Com és lògic, la constricció ha suscitat la creativitat pertorbadora, i els conductors nord-americans han desenvolupat un llenguatge homofònic proper al dels missatges SMS dels telèfons mòbils. Ja es veu que un guirigall tipogràfic d'aquesta índole havia d'inspirar algun poeta desvagat. El fet es va produir a mitjan noranta quan una nit Daniel Nussbaum va conduir massa hores seguides i s'imaginà que totes les matrícules personalitzades de l'estat de Califòrnia podrien alinear-se en caòtiques cues de vehicles per reescriure les grans obres de la literatura universal.

Com que la possibilitat que això succeís atzarosament en una autopista o una planta de pàrking era molt remota Nussbaum va decidir posar fil a l'agulla i començà a reescriure obres com "Edip Rei", "El retrat de Dorian Gray" o "Un tramvia anomenat desig" a còpia de matrícules reals extretes del Registre de Vehicles de Califòrnia en el que anomenà "llenguatge placa" (plate speak). L'obra on recull les seves recreacions transcrites duu per títol "PL8SPK" —fonèticament "plate speak"— (Harper Collins West, 1994). Per exemple, la versió d'"Èdip Rei" en llenguatge placa consta de 154 plaques triades d'entre les més d'un milió de matrícules personalitzades que figuraven al registre de l'estat de Califòrnia fa una dècada. Quan Nussbaum convoca virtualment els 154 vehicles, les dues primeres frases de l'obra queden així: "ONCEPON/ ATIME/ LONGAGO/ IN/ THEBES/ IMKING/ OEDIPUS/ DAKING/ LVMYMRS/ LVMYKIDS/ THEBENS/ THINK/ OEDDY/ ISCOOL/ NOPROBS". És a dir, poc o molt, "temps era temps i ja en fa molt, a Tebes un rei, Èdip Rei, noies i nois, els tebans pensen que l'Edi és guai, cap problema". Potser sí que la solució contra les xapes amb la E hagués estat la matrícula personalitzada: A10SIAU.

dijous, 11 de setembre del 2003

Maurici Pla analògic

L'arquitecte i notable escriptor Maurici Pla ha publicat aquest estiu el seu primer assaig literari —"Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel" (Quaderns Crema)—, sàviament destil·lat de la seva tesi doctoral d'arquitecte lletraferit. Pla és a l'analogia el que Lautréamont a les comparacions xocants, Breton a la mística i Roussel als metagrames. El seu punt de partida és d'un aristotelisme galopant: "l'home crea els mites, de l'home parteixen les idees, les cavernes no són res més que un producte de la imaginació de l'home, l'home és l'únic creador de l'ordre i de la proporció. I si en algun lloc s'amaga encara algun misteri indesxifrable és en l'interior de l'home. L'analogia és obscura en la mesura que l'home mateix és obscur". En arribat a aquest punt, Maurici Pla ens informa que beu a galet de la interpretació que el francès Pierre Aubenque fa de la metafísica d'Aristòtil, però sap transmetre'ns perfectament la passió que sent pel caracter inesperat que envolta la pràctica analògica. La seva prosa evita en tot moment l'enfarfegament quasi inevitable del metallenguatge i empeny el lector a sumar-se a la causa aristotèlica. Pla es declara contrari als miralls de les idees i a les respostes que tot ho fixen, recull que "l'analogia obre les portes d'una absurditat que habita més enllà del llenguatge" i malfia del famós secret de l'escriptura roussel·liana: "Roussel ens duu fins a la vora de l'abisme i ens insinua que potser no hi ha cap secret, que molt probablement no hi ha res a dir". Com si la clau tan cobejada obrís una porta tapiada.

L'encert fonamental d'aquest estudi és alinear tres autors tan diversos com Lautréamont, Breton i Roussel a partir de la desproporció flagrant que atorga la pràctica intensa de l'escriptura analògica. No és pas la via del què sinó la del com, i no pas del punt com, sinó la via del com i punt. Lògicament, Pla també recull les famoses comparacions xocants de l'autor dels "Chants de Maldoror" —encapçalades per "l'encontre fortuït en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i d'un paraigua"—, l'anomenada analogia mística de Breton i els famosos metagrames que Roussel divulgà pòstumament al seu celebrat "Comment j'ai écrit certains de mes livres". Però tot plegat ja es veu que el centre d'interès (maurici)planià es mou més pel com que no pas pel què. L'exploració el porta a l'espai difús que en la pràctica analògica separa el punt de partida del punt d'arribada, i la seva divisa bé podria ser aquell vers de Mallarmé que assegura que "un coup de dés jamais n'abolira le hasard".

Estem de sort, perquè uns mesos abans d'aquest estimulant estudi (maurici)planià, el gallec Hermes Salceda havia publicat a les actives edicions de la UAB un feliç volum intitulat "Raymond Roussel, teoría y práctica de la escritura". L'assaig de Salceda inclou la primera traducció al castellà, escomesa a quatre mans amb Gemma Andújar, de les narracions primerenques en les quals Roussel assajà el seu radical mètode d'escriptura ("Textos embrionarios o Embriones textuales"). A banda de traslladar la prosa roussel·liana, el llibre de Salceda il·lumina amb una precisió tècnica impecable els complexos territoris verbals que el francès exposaria en el seu controvertit testament literari, traslladat al castellà en el seu dia per Pere Gimferrer i ara rellegit amb profit per un nou afiliat a la nòmina dels planians il·lustres, homòleg però no pas anàleg de l'estudiós de Josep Pla anomenat Xavier Pla i també d'un crític tan refinat com Ramon Pla i Arxé.