Maurici Pla analògic

L'arquitecte i notable escriptor Maurici Pla ha publicat aquest estiu el seu primer assaig literari —"Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel" (Quaderns Crema)—, sàviament destil·lat de la seva tesi doctoral d'arquitecte lletraferit. Pla és a l'analogia el que Lautréamont a les comparacions xocants, Breton a la mística i Roussel als metagrames. El seu punt de partida és d'un aristotelisme galopant: "l'home crea els mites, de l'home parteixen les idees, les cavernes no són res més que un producte de la imaginació de l'home, l'home és l'únic creador de l'ordre i de la proporció. I si en algun lloc s'amaga encara algun misteri indesxifrable és en l'interior de l'home. L'analogia és obscura en la mesura que l'home mateix és obscur". En arribat a aquest punt, Maurici Pla ens informa que beu a galet de la interpretació que el francès Pierre Aubenque fa de la metafísica d'Aristòtil, però sap transmetre'ns perfectament la passió que sent pel caracter inesperat que envolta la pràctica analògica. La seva prosa evita en tot moment l'enfarfegament quasi inevitable del metallenguatge i empeny el lector a sumar-se a la causa aristotèlica. Pla es declara contrari als miralls de les idees i a les respostes que tot ho fixen, recull que "l'analogia obre les portes d'una absurditat que habita més enllà del llenguatge" i malfia del famós secret de l'escriptura roussel·liana: "Roussel ens duu fins a la vora de l'abisme i ens insinua que potser no hi ha cap secret, que molt probablement no hi ha res a dir". Com si la clau tan cobejada obrís una porta tapiada.

L'encert fonamental d'aquest estudi és alinear tres autors tan diversos com Lautréamont, Breton i Roussel a partir de la desproporció flagrant que atorga la pràctica intensa de l'escriptura analògica. No és pas la via del què sinó la del com, i no pas del punt com, sinó la via del com i punt. Lògicament, Pla també recull les famoses comparacions xocants de l'autor dels "Chants de Maldoror" —encapçalades per "l'encontre fortuït en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i d'un paraigua"—, l'anomenada analogia mística de Breton i els famosos metagrames que Roussel divulgà pòstumament al seu celebrat "Comment j'ai écrit certains de mes livres". Però tot plegat ja es veu que el centre d'interès (maurici)planià es mou més pel com que no pas pel què. L'exploració el porta a l'espai difús que en la pràctica analògica separa el punt de partida del punt d'arribada, i la seva divisa bé podria ser aquell vers de Mallarmé que assegura que "un coup de dés jamais n'abolira le hasard".

Estem de sort, perquè uns mesos abans d'aquest estimulant estudi (maurici)planià, el gallec Hermes Salceda havia publicat a les actives edicions de la UAB un feliç volum intitulat "Raymond Roussel, teoría y práctica de la escritura". L'assaig de Salceda inclou la primera traducció al castellà, escomesa a quatre mans amb Gemma Andújar, de les narracions primerenques en les quals Roussel assajà el seu radical mètode d'escriptura ("Textos embrionarios o Embriones textuales"). A banda de traslladar la prosa roussel·liana, el llibre de Salceda il·lumina amb una precisió tècnica impecable els complexos territoris verbals que el francès exposaria en el seu controvertit testament literari, traslladat al castellà en el seu dia per Pere Gimferrer i ara rellegit amb profit per un nou afiliat a la nòmina dels planians il·lustres, homòleg però no pas anàleg de l'estudiós de Josep Pla anomenat Xavier Pla i també d'un crític tan refinat com Ramon Pla i Arxé.