dissabte, 27 d’abril de 1991

"Satam Alive"

El diable ha estat, des de sempre, un dels enigmes fonamentals de la humanitat. La seva perversitat congènita suscita, encara avui, càlids homenatges i conductes perilloses. Són inoblidables els estampats de M.C. Escher, amb dimonis negres i àngels blancs que competeixen incansables per arribar els primers a les nostres retines. Com inoblidable és l'escena quiromàntica de Robert Mitchum a The night of the hunter ("La nit del caçador", 1955) de Charles Laughton en la qual el predicador psicòpata mostra les inscripcions que llueixen els reversos de vuit dels seus dits. La mà dreta conté el mot love (amor) i l'esquerra hate (odi). La lluita macabra que sostenen les dues mans del pervers predicador recorda el terrible bifront que descobreixen els nens anglesos des que són menuts.
Si capgiren el verb viure (live) es troben davant per davant del temible "mal" (evil), i la següent lliçó de conjugació verbal que reben (el past participle) els deixa encara més a prop del pànic, perquè "viscut" (lived) capgirat fa "diable" (devil). Aquesta terrible complementarietat explica que el primer palíndrom conegut en llengua anglesa, fet per John Taylor, no es pogués espolsar aquesta maledicció del damunt i es referís al mal diabòlic. Al seu llibre de facècies Nipping or Snipping of Abuses (1614), Taylor proposa "Lewd did I live & evil I did dwel", i després assenyala: "Aquesta frase es pot llegir endavant i enrera, i estic disposat a pagar cinc xelins a tothom que en faci una en anglès". Aquest primer palíndrom anglès resulta avui anacrònic, perquè es basa en la vella grafia del verb "dwell" (habitar), però Tony Augarde proposa una simple adaptació a l'anglès contemporani: "Evil I did dwell; lewd did I live".
Fa uns quants anys l'Antoni Munné-Jordà, autor d'una oblidada trilogia que presideix Ofici de Torsimany (Moll, 1985), em va fer arribar un conjunt de jocs de paraules llatins. El més important era un dels versos que circulen per les antigues enciclopèdies per fornir amb exemples l'entrada "palíndrom". La peculiaritat d'aquest vers sotàdic és que surt de la boca del diable. Fa: In girum imus nocte et consumimur igni ("de nit ens n'anem de ronda i ens consumim en foc"), i la seva estructura cíclica ens recorda la imprevisibilitat de l'existència, basada en paradoxes tan flagrants com la que formen la llum i la foscor.
Fa pocs dies, les llibreries han rebut, entre l'allau de paquets amb novetats per Sant Jordi, un llibre de relats important d'un autor barceloní d'expressió castellana. Deixant de banda els inquietants equilibris dels eufemismes, els Suicidios ejemplares (Anagrama, 1991) d'aquest escriptor espanyol són una delícia. Enrique Vila-Matas ha arribat a una maduresa excepcional que fins ara semblava reservada als escriptors de l'altra banda de l'Atlàntic. Entre nombroses meravelles narratives, ben allunyades del polèmic i avorrit Manual del suïcida, Vila-Matas fa que un dels seus personatges decideixi matar-se a còpia de rialles, aconseguides per l'entranyable mètode de les pessigolles. El millor de tot és que el divertit suïcida s'anomena precisament Satam alive ("Satan viu"), que resulta ser un bifront perfecte del nom de l'autor: E.Vila-Matas. Després de fer un descobriment d'aquesta magnitud en el seu nom, no ens estranya que aquest brillant escriptor reivindiqui l'ofici fascinant de "perseguir vides alienes". Igual com l'italià Aldo Busi, que va veure astorat com el seu nom era anagrama de "Diabolus", Enrique Vila-Matas es veu empès a la reflexió al voltant d'una de les pràctiques més mal vistes per la religió: la suplantació de Déu a l'hora d'escollir el moment de la pròpia mort.
Perquè en el fons, encara que costi de creure, tots duem un diable al cos.

dissabte, 13 d’abril de 1991

En públic citat

En un deliciós llibre de creació que passà força desapercebut (Diccionari de falses etimologies. Edicions 62, 1984), en Josep Maria Espinàs ens proposava nou-centes dues hipòtesis lèxiques d'un dels jocs enigmístics més practicats pel nostre inconscient col.lectiu. L'Espinàs es distreia treient punxa a les prop de mil paraules que formaven el seu peculiar diccionari i n'inventariava les troballes més enginyoses. En una entrevista el gran Homo Sapiens de la literatura catalana ens assegurà que tot havia començat per culpa d'una ambulància. Ens digué, amb posat trapella, que els primers automòbils d'auxili sanitari que hi va haver per aquestes contrades eren de la marca italiana Lancia i que, per això, quan venien a buscar algun malalt, els veïns asseguraven que "se l'han endut amb-un-Lancia". Les nou-centes conseqüències d'aquesta troballa homofònica constitueixen un dels catàlegs més interessants de pràctica enigmística que s'hagin fet mai en la nostra llengua. Hi ha calembours, decapitacions, amputacions, descarts, empelts, falsos derivats, homofonies i paronomàsies.
L'Espinàs també ens va comentar que havia hagut de retirar algunes definicions en comprovar, astorat, que eren certes. Una de les més assenyades que hi deixà és la que encapçala aquest article. Segons el Sapiens Espinàs publicitat prové d'"en públic-citat", en una correspondència homofònica d'un valor semàntic irrefutable. La creació publicitària, a més, és un dels camps comunicatius més sembrat de material enigmístic. La presència de jocs de paraules més o menys subtils en els eslògans publicitaris i els enigmes visuals que oculten moltes de les imatges que consumim són clares aplicacions de les tècniques enigmístiques al servei de la persuasió. El propi Espinàs és responsable d'alguns dels eslògans més populars del nostre entorn. Igual com l'obra més reproduïda del pintor Casas deu ser la famosa imatge que duen les etiquetes de les ampolles d'"Anís La Castellana", l'Espinàs és responsable d'un eslògan premonitori "y con hielo es Ponchelo" que els responsables de la marca de ponx s'han apressat a ressuscitar arran de les controvertides campanyes del "posa-te'l posa-l'hi" i del "propóntelo propónselo".
De fet, el famós "posa-te'l posa-l'hi", és d'una factura perfecta per desencadenar estira-i-arronses enigmístics. El verb "posar" és un dels més productius a l'hora d'admetre prefixos i falsos derivats. Així, a banda del "Ponchelo", Marie Brizard s'ha apuntat al ball amb el "pónselo claro", la conferència episcopal es va inspirar en l'ambigu "propóntelo propónselo" (el què?) quan podia haver optat per un contundent "oponte, no te lo pongas" i les tertúlies més enjogassades acceleraren l'espiral fins l'infinit: "anteposar, aposar, compondre, composar, contraposar, deposar, desimposar, disposar, esposar, exposar, imposar, indisposar, interposar, juxtaposar, oposar, pondre, posposar, predisposar, preposar, pessuposar, reimposar, reposar, sobreposar, sotaposar, superposar, suposar, transposar".
Un exemple poc conegut de calembour publicitari, aquest amb efectes nocius per a la casa patrocinadora, és l'eslògan que el poeta portuguès Fernando Pessoa va elaborar per a la concessionària portuguesa de l'empresa Coca-cola quan es va intentar introduir el producte al país veí. L'eslògan que inventà el poeta feia: "Primer s'estranha, després s'entranha". En un divertit article publicat l'any 1983 Moritinho de Almeida jr. conta que la posada en circulació d'aquesta campanya publicitària comportà una airada reacció del doctor Ricardo Jorge, ministre de Sanitat portuguès de l'època. Conta Moitinho que el ministre va incautar tots els refrigeradors emmagatzemats a Portugal, procedents dels Estats Units, i va prohibir el consum de Coca-cola per culpa d'aquell joc de paraules. El ministre entenia que si primer es trobava a faltar i després es prenia, el propi eslògan reconeixia la toxicitat del producte i el seu caracter d'estupefaent. Val a dir que el pare de Moitinho de Almeida, amic personal de Pessoa, era el representant oficial de la Coca-cola a Portugal i que l'encàrrec al poeta li va sortir molt car.

dissabte, 6 d’abril de 1991

La xarada ferroviària

Més d'una vegada, sobretot arran d'algunes actuacions dels impagables components de la classe política, hem parlat des d'aquestes ratlles de xarades. La xarada és un enigma tradicional que es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts consecutives (normalment sil.làbiques) que adquireixen un sentit independent. Hi ha dues fórmules de presentar-les: com un seguit d'endevinalles o bé com una petita representació teatral. El lleuger to pejoratiu que envolta aquesta darrera modalitat té poc a veure amb la gent de la faràndula i sol aplicar-se més aviat a l'intrusisme endèmic que pateix el món de la representació escènica en els àmbits teatral i circenc.
Val a dir que a finals del segle XVIII la xarada es va posar tan de moda a França que va arribar a esdevenir el joc nacional. Fins al punt que dos diaris -"El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França"- es van fer populars gràcies a aquest joc. El comentari d'un columnista de societat de l'època ens ajuda a capir la magnitud d'aquesta fama: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que el meu primer, el meu segon i el meu tot... Les senyores pronuncien aquest meu tot amb una gràcia tan particular que tothom vol jugar a les xarades". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al màgic món del teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre).
El comentari del columnista francès té l'estranya virtut de ser avui plenament vigent aplicada a una altra capital europea. En aquest Madrid tan envaït de catalans que ens pinten les cròniques polítiques del nou govern socialista, això del meu primer, el meu segon i el meu tot han estat frases fetes que han planat sobre els caps dels diversos candidats als ministeris repartits fa cosa d'un mes per l'incombustible González Márquez. I just després de la complexa xarada governamental que ha deixat el tot tan carregat de síl.labes catalanes, el primer "debat" polític s'ha traslladat als wagons-lits del poder. De manera que la gran xarada ha estat desxifrada sobre rodes i ha resultat que el meu primer era el trajecte Madrid-Sevilla del TGV i el meu tot no contenia necessàriament aquest túnel exhalatori fins a la frontera que ens havia de facilitar les nostres fugides del centre penitenciari.
És clar que, tot plegat, torna a ser la vella història de sempre. La resposta ens la dóna un xaradista il.lustre d'aquesta capital tan envaïda de catalans: l'inefable Enrique Jardiel Poncela. Jardiel no va amagar mai la seva gran afició per les xarades. De fet, sempre que podia, lloava un dels xaradistes espanyols més famosos, que signava les seves creacions amb el pseudònim de "Noverjarque". A la seva Obra Inédita (AHR. Barcelona, 1967) trobem una xarada ferroviària que Jardiel va compondre per una aposta amb uns amics:
"Tercia-prima es casi Caco;/ prima-tercia es el planeta/ dicho a la manera antigua/ que dio pauta a la moderna:/ segunda-tercia es la pasta/ con que fabrican las velas;/ y prima-segunda es una/ abreviatura chulesca/ que los que no han recibido/ educación muy selecta/ le dan el nombre del TODO:/ el cual es una repleta/ caja grande, y ancha y larga,/ hecha de acero y madera,/ que, siendo inmóvil, se mueve/ dócil a una línea férrea;/ y que en su interior traslada/ las maletas, los maletas/ y en general, a las gentes/ humildes, pero viajeras". La solució a la xarada té tres síl.labes i no és gaire difícil d'endevinar si apliquem estrictament les instruccions d'ús que Jardiel inclou al seu poema, malgrat aquesta desfassada "abreviatura chulesca" que sembla un precedent clar de les noves tendències lèxiques de l'espanyol que han desembocat en la feliç normalització d'aquell conegut bolero que fa: "relóóó, no márquez las horas..."
El problema és que potser Jardiel Poncela tenia raó i es referia a la nostra connexió ferroviària amb Europa quan lloava, en la seva infecta xarada, els vagons de "tercera".