La xarada ferroviària

Més d'una vegada, sobretot arran d'algunes actuacions dels impagables components de la classe política, hem parlat des d'aquestes ratlles de xarades. La xarada és un enigma tradicional que es basa en la divisió d'una paraula en dues o més parts consecutives (normalment sil.làbiques) que adquireixen un sentit independent. Hi ha dues fórmules de presentar-les: com un seguit d'endevinalles o bé com una petita representació teatral. El lleuger to pejoratiu que envolta aquesta darrera modalitat té poc a veure amb la gent de la faràndula i sol aplicar-se més aviat a l'intrusisme endèmic que pateix el món de la representació escènica en els àmbits teatral i circenc.
Val a dir que a finals del segle XVIII la xarada es va posar tan de moda a França que va arribar a esdevenir el joc nacional. Fins al punt que dos diaris -"El Mercuri Galant" i "El Mercuri de França"- es van fer populars gràcies a aquest joc. El comentari d'un columnista de societat de l'època ens ajuda a capir la magnitud d'aquesta fama: "La xarada ocupa totes les ments de la capital; no se sent altra cosa que el meu primer, el meu segon i el meu tot... Les senyores pronuncien aquest meu tot amb una gràcia tan particular que tothom vol jugar a les xarades". El cert és que les xarades més famoses ens arriben de França. Com la que Victor Hugo dedicà al màgic món del teatre: "Je prends mon premier au coin de mon dernier, en sortant de mon entier" (Thè-âtre).
El comentari del columnista francès té l'estranya virtut de ser avui plenament vigent aplicada a una altra capital europea. En aquest Madrid tan envaït de catalans que ens pinten les cròniques polítiques del nou govern socialista, això del meu primer, el meu segon i el meu tot han estat frases fetes que han planat sobre els caps dels diversos candidats als ministeris repartits fa cosa d'un mes per l'incombustible González Márquez. I just després de la complexa xarada governamental que ha deixat el tot tan carregat de síl.labes catalanes, el primer "debat" polític s'ha traslladat als wagons-lits del poder. De manera que la gran xarada ha estat desxifrada sobre rodes i ha resultat que el meu primer era el trajecte Madrid-Sevilla del TGV i el meu tot no contenia necessàriament aquest túnel exhalatori fins a la frontera que ens havia de facilitar les nostres fugides del centre penitenciari.
És clar que, tot plegat, torna a ser la vella història de sempre. La resposta ens la dóna un xaradista il.lustre d'aquesta capital tan envaïda de catalans: l'inefable Enrique Jardiel Poncela. Jardiel no va amagar mai la seva gran afició per les xarades. De fet, sempre que podia, lloava un dels xaradistes espanyols més famosos, que signava les seves creacions amb el pseudònim de "Noverjarque". A la seva Obra Inédita (AHR. Barcelona, 1967) trobem una xarada ferroviària que Jardiel va compondre per una aposta amb uns amics:
"Tercia-prima es casi Caco;/ prima-tercia es el planeta/ dicho a la manera antigua/ que dio pauta a la moderna:/ segunda-tercia es la pasta/ con que fabrican las velas;/ y prima-segunda es una/ abreviatura chulesca/ que los que no han recibido/ educación muy selecta/ le dan el nombre del TODO:/ el cual es una repleta/ caja grande, y ancha y larga,/ hecha de acero y madera,/ que, siendo inmóvil, se mueve/ dócil a una línea férrea;/ y que en su interior traslada/ las maletas, los maletas/ y en general, a las gentes/ humildes, pero viajeras". La solució a la xarada té tres síl.labes i no és gaire difícil d'endevinar si apliquem estrictament les instruccions d'ús que Jardiel inclou al seu poema, malgrat aquesta desfassada "abreviatura chulesca" que sembla un precedent clar de les noves tendències lèxiques de l'espanyol que han desembocat en la feliç normalització d'aquell conegut bolero que fa: "relóóó, no márquez las horas..."
El problema és que potser Jardiel Poncela tenia raó i es referia a la nostra connexió ferroviària amb Europa quan lloava, en la seva infecta xarada, els vagons de "tercera".