Al cel doni fonoll

Poques vegades parlem de discos en aquesta secció. El vinil sembla un sembrat poc fèrtil per a l'enigmística, però en realitat el reialme de l'oralitat és un dels imperis més rics en jocs de paraules. Alguna vegada hem trencat el gel parlant d'embarbussaments musicats com els que inclou el darrer disc dels Huapachà Combo ("En cap cap") o de la proverbial velocitat oral que transita per la darrera fornada de rumba catalana (Ramonet, Chipén...) Avui hi tornem amb una novetat especial de l'esllanguit catàleg de cantautors catalans. Es tracta d'en Celdoni Fonoll, que acaba de treure un llarga durada de coberta entròpica adientment anomenat "Mercat de Calaf" (Àudio-Visuals de Sarrià, 1991).
En Celdoni Fonoll és un d'aquells tossuts entranyables que corren pel país amb un mall a la mà i un doll de reserva a la laringe. La seva és una batalla que ve de lluny i que pretén anar més lluny encara. Al "Mercat de Calaf" en Celdoni ha adaptat poemes de Miquel Desclot (conreador de limericks en català, entre moltes altres coses), del Rector de Vallfogona (un habitual dels articles sobre l'acròstic) o del trobador Cerverí de Girona (l'introductor dels calembours en aquestes contrades). Però és el tema que dóna nom al disc el que crida més l'atenció. El sorollós "Mercat de Calaf" versionat per en Celdoni Fonoll és un text del cal.lidoscòpic "Lo Gaiter del Besòs" que parla dels conflictes lingüístics que més coneixem. Les "llengües trabucades" que organitzen el rebombori babèlic en qüestió generen una tornada antistròfica que les relaciona amb els spoonerisms britànics i els contrepetèries francesos.
La facècia recorda un dels antecedents catalans del contrapet que després ha desenvolupat l'Enric Moreu Rey a El Joc del Contrapet (Quaderns Crema, 1988). Resulta que l'Apa va publicar durant els anys trenta a "La Publicitat" un article deliciós que glossava la figura d'un venedor del Mercat de Sant Antoni propens a barrejar les síl.labes de les seves tirallongues de xarlatà. L'article en qüestió es deia "El Marconi de Sant Ancat" i fou en Tísner qui ens el donà a conèixer. Igual com ara, que també ha estat en Tísner qui ens ha parlat d'aquest "Mercat de Calaf" camaleònic que, en la ploma de "Lo Gaiter del Besòs", esdevé progressivament "Mercal de Cataf", "Merfac de Lacat" i "Carcat de Melaf".
A banda dels jocs lingüístics que planen sempre sobre els temes d'aquest cantautor, hi ha també una curiosa teoria heràldica relacionada amb el Celdoni Fonoll. En Fonoll podria presidir un club de centurions musicals al qual només hi podrien pertànyer, en la tradició Rusiñoliana de l'Arca de Noè, els creadors amb doble ela al cognom. Aquest club centenari -LL- beuria de les fonts miraculoses de la ela (consonant anomenada líquida en Lingüística) i tindria un clar president d'honor en la figura de Lluís Llach. És evident que en Fonoll hi hauria de figurar al costat de la seva companya -la coneguda actriu i cantant que sempre s'autoanomena "la Lloll"- i també sembla clar que el club vibrant de la competència -RR- l'hauria d'encapçalar en Serrat. La confrontació líquida està servida: qui liquida qui?
És clar que si traslladàvem la iniciativa al món de la lletra impresa el panorama es complicaria fins a extrems perillosos. En un suposat club de la doble ela del ram de la lletra impresa hi haurien de conviure membres tan diversos com: Albanell, Bargalló, Batallé, Cantavella, Cavallé, Casadevall, Casellas, Castellet, Castillo, Coll, Cucarella, Fonalleras, Fonollosa, Gallén, Granell, Guillamon, Guillem, Lladó, Llavina, Llorca, Lloveras, Lluró, Rafanell, Ripoll, Urpinell, Vallbona, Vallcorba o Villatoro. Escriptors, editors, periodistes i crítics sota un mateix sostre. S'imaginen quin mercat de Calaf?