dissabte, 16 de març de 1991

Marededéusenyor!

Els que, malgrat l'estultícia d'esports com el golf i el mal gust general de l'última fornada d'americanes, ens pengem molt sovint del Ferrari Roig de Magnum P.I. sabem que les innocents batusses que protagonitzen l'alt i el baix de la pel.lícula tenen mar de fons. L'espigat detectiu amaga darrera del seu bigoti els fantasmes cada vegada més llunyans del Vietnam i sempre que pot els mata a cops de beisbol i cervesa. El seu discurs és fonamentalment epicuri i el seu característic joc de clatell ha esdevingut un símbol del triomfador disfressat d'anti-heroi. El rabassut majordom, en canvi, fa servir una sintaxi de locutor de la BBC i les seves exuberants històries de convers al sedentarisme ens remeten contínuament a la Segona Guerra Mundial. És tan estoic i honorable que a voltes ens resulta repel.lent. El seu bigoti oculta l'oximoron històric europeu que conjumina les dosis de saviesa i d'estupidesa que deriven de la tradició. Els guionistes de la sèrie han trobat en aquesta parella un dels duets televisius més productius dels darrers decennis: la metàfora ingènua que proposen per representar unes hipotètiques relacions Amèrica-Europa circumscrites a l'àmbit anglosaxó.
A casa nostra, l'adaptació sonora de la sèrie va arribar a les tèrboles seccions de cartes al director quan, per raons de pura competència empresarial, una segona tramesa de capítols fou doblada per un Magnum diferent. L'onada d'indignació popular obligà a replantejar la concessió de la sèrie a aquella productora i la tercera tramesa de capítols comptà novament amb la veu "autèntica" del Magnum català. Sortosament, Jonathan Higgins no havia patit cap accés d'afonia i els seus seguidors més radicals vam continuar gaudint de les seves ironies i dels seus exabruptes victorians.
De fet, un dels assoliments lingüístics més notables del coordinador de traductors de la sèrie ha estat una expressió de pànic que el vell majordom acostuma a pronunciar davant les malifetes del jove detectiu. Aquest "Marededéusenyor!", així tot junt, reflecteix perfectament el perfil marcadament tradicional que els guionistes de la sèrie li han encolomat a Jonathan Higgins. Fins al punt que, pouant en els nostres arxius enigmístics, hem trobat il.lustres antecedents de referències virginals en la vella Europa que poblaven els avantpassats del majordom anglès quan els joves Magnums encara no podien existir.
Parlem concretament d'un astorador recull d'anagrames elaborats a partir d'una frase molt propera a l'expressió de Higgins. L'any 1605 el monjo Pompeu Salvi publicava a Gènova un recull de 500 anagrames a partir de la clàssica frase litúrgica Ave Maria gratia plena dominus tecum. Aquest pacient monjo no només elaborà mig miler d'anagrames sinó que, a més, aconseguí que tots fossin al.lusius al caracter religiós del recull. Hi surten tots els noms i els títols dels sants del calendari, les festes eclesiàstiques, els atributs divins... Com que sempre que ho explico detecto un cert recel en les mirades dels meus interlocutors, sobretot si són informàtics, reprodueixo aquí alguns d'aquests anagrames:
Ave Maria gratia plena dominus tecum;
Pura unica ego sum Mater alma Dei nata:
Deipara inventa sum, ergo immaculata;
Pia, munda, iusta, alme creatorem genui;
Ego aurum nites immaculata Deipara;
Després dels primers cent anagrames, l'autor enceta una segona sèrie de 360 així: Visne anagrammata? de puro multa ieci. Al final d'aquests 460 primers rebla: Vis centum anagrammata? edo puerilia. I acaba, suposem que absolutament extenuat, amb l'anagrama número 500: Dac: vivat sempre Virgo alma nata. Amen. "Marededéusenyor!", que diria Jonathan Higgins.