dissabte, 26 d’octubre de 1991

El virus s'escampa

Ho vaig deixar anar com qui no vol la cosa a la recent presentació del "Manual d'enigmística" i del "Primer llibre de mots encreuats" que es va celebrar a la nova llibreria Proa Espais de Barcelona, i ja començo a fer-me'n creus. Els rostres de la gent que va tenir la delicadesa d'aparèixer no denotaven cap preocupació. Res no feia presagiar que el meu comentari sorneguer tingués cap validesa. Però el meu il•lustre presentador, l'admirat autor de El Jardí dels Set Crepuscles va ser el primer de confirmar totes les sospites. Del llit estant, amb una notable absència de veu que l'incapacitava per a la pràctica oratòria, Miquel de Palol ens va fer arribar un enigmàtic text de presentació. El seu parlament, llegit per un mèdium que el propi Miquel va triar: l'editor Oriol Izquierdo, ens va desvetllar la fosca gènesi del mite gironí de Valvi (atenció basquetmaníacs!). Palol recollia així les notícies confuses sobre Valvi que ens havien arribat gràcies a un joc de guerra romà conegut amb el nom de "Fragmentació de l'Epifania", per bé que popularitzat com a "Valvi i els Pelegrins". El text de Palol és d'una importància cabdal perquè descriu amb tots els ets i uts les peculiarietats del joc, situa genealògicament el mite i estableix les sòlides bases erudites que faran del Valvi un mite tan present a la societat catalana com, posem per cas, el Breogán ho és a la gallega.
Després de la presentació, a redós de la sempre incerta pau domèstica, vaig començar a recollir els indicis que fonamenten la meva aventurada afirmació mèdica. La conclusió és que el virus s'escampa amb una força insospitada. De fet, el seu historial clínic és ple de precedents il•lustres que justifiquen l'embranzida actual. És clar que no cal esbombar-los com si ningú no els conegués, amb la ingenuïtat de l'arqueòleg que excava en una vella excavació sepultada, perquè tots els jocs de paraules clàssics tenen aquella estranya qualitat que ens els fa familiars d'una manera quasi genètica. Com ara la imatge de clara arrel òrfico-pitagòrica que Plató va transmetre al Cristianisme: "l'ànima humana és empresonada en la tomba (séma) del cos (sóma)", o el conegut calembour arameu en el qual es recolza l'inestable edifici de l'Església Catòlica ("el teu nom és Pere i sobre aquesta pedra fonamentaré la meva Església"), que es transmet millor en algunes llengües que en d'altres ("Pierre/pierre" en francès, "Pietro/pietra" en italià, "Pedro/piedra" en espanyol).
Aquests darrers mesos he assistit perplex a una sèrie de fenomens trivials, gratuïts i gairebé submergits que em reafirmen en el diagnòstic inicial. Són modestos indicis que l'epidèmia púnica --en terminologia del vell degà Swift-- s'estén amb més força que mai. D'una banda, l'estimable teòric francès Gérard Genette treia a finals de gener un nou recull d'assaigs breus sobre estilística anomenat pertinentment Fiction et diction. Aquest nou títol de Genette aporta visions interessants sobre la literarietat textual i sobre la controvertida noció d'estil, però he de reconèixer capcot que me'l vaig llegir inevitablement atret pel calembour del títol. Igual com he llegit, una mica astorat per la dimensió de l'epidèmia, diversos articles i entrevistes que han sortit darrerament en premsa. Com per exemple una columna execrable de l'escriptor espanyol Alfredo Conde que es valia d'un anagrama obvi per deixar anar les seves fòbies contra la crítica. Els seus suats raonaments veien la llum a "La Vanguardia" del 5 de juliol sota un nou títol juganer: "Cítricos y críticos". Un mes abans, en el suplement que "El País" del 30 de maig dedicà a Orient, un dels apòstols més seriosos que ha tingut mai l'eutanàsia ("youth in Asia", que entenia un vell catedràtic britànic cada vegada que li demanaven el seu parer sobre l'homòfona "euthanasia"), publicava l'enèsim article sobre l'Índia i l'hinduisme. Es tractava, òbviament, de Salvador Pániker. Aquesta vegada el contingut informatiu de l'article, el seu to enciclopèdic i la seriositat intel•lectual de qui el signava no semblaven adir-se gens a la simptomatologia del virus. En canvi, el titular desmentia de forma terminant la suposada immunitat. Pániker havia decidit titular-lo "La broma de Brahma".
No cal dir que els professionals de la premsa esportiva són, amb gran avantatge, els usuaris més assidus d'aquest virus ("El Barça vence con Amor"; "l'estoic Stoickhov no va protestar" o "Hristo monta el Cristo"...), però la UVI en va plena, d'afectats de tots els sectors, sexe, raça i religió. No endebades, en una reveladora entrevista que publicà el diari on ell mateix exerceix l'articulisme literari (El País, 24-5-90) el controvertit poeta, editor i crític Francesc Parcerisas declarava: "Jo no sóc cap mandarí dins la cultura catalana. Més aviat sóc una mandarina".

dissabte, 19 d’octubre de 1991

Artefactes

L'amagatall més inexpugnable d'una casa és la part posterior d'una calaixera. Qualsevol cosa que caigui de l'interior d'un calaix al fons de la calaixera assoleix la màxima categoria d'objecte desaparegut. Poden passar anys fins que a algú, probablement a algun fuster en acte de servei, se li acudi desmuntar els tres o quatre pisos de la calaixera i acaronar-ne el fons. Això és el que, tret de la intervenció professional del fuster, va passar a casa dels meus pares fa uns dies. Encara ara no sé per quins set sous se'm va acudir desmuntar els tres calaixos de la meva taula de treball de sempre, però el cert és que el fons de la calaixera contenia un petit tresor.
Potser feia vint anys que s'havia escolat per darrera del segon calaix. Ho recordo perfectament. Sempre ho desava al segon calaix, amb la col·lecció de clauers de fira --la majoria dels quals servien per emplenar d'uns, ics i dosos les travesses del diumenge--, una pila de llibres d'acudits dolents que em regalava l'àvia Paula i els jocs de piles que consumia incessantment el vell Sanyo portàtil. El meu petit tresor és un dels primers artefactes de plàstic que vaig tenir: un rectangle vermell que conté quaranta-nou quadrets mòbils de color beix, amb una lletra negra a cada quadre. Quaranta-nou lletres i un espai buit, que permet el lent desplaçament de les fitxes en els sentits horitzontal i vertical. Una mena de trencaclosques lingüístic que es va posar de moda quan jo tenia vuit anys. Es tractava de formar paraules amb sentit, com més llargues millor. Una mica com l'Scrabble, però sense puntuacions ni fitxes de reserva.
La troballa m'ha sorprès per la seva força profètica. Recordo la fascinació que aquest artefacte de plàstic vermell i beix exercia sobre la meva ment infantil. M'hi vaig enganxar durant una bona època. Fins que un dia va desaparèixer. Suposo que devia inculpar les meves germanes grans, o potser l'enyor em va durar només un dia. La qüestió és que ara, vint anys després, quan els balls de lletres són el meu pa de cada dia, reapareix esplendorós, al fons d'una calaixera. Un artefacte interessant, de l'estrafolària família de l'hula-hop, el jojó o l'scooby-do, però més vulnerable davant l'èxit dels video-jocs. No recordo que tingués cap nom. El pare d'un company d'escola me'l va regalar com qui regala un boli. Encara ara duu gravat el seu nom al dors --"Juguetes Molinas, el mejor plástico "--. Es deia Francesc Molinas, el meu amic, i a l'empresa del seu pare encara els calia reivindicar la qualitat del seu plàstic.
Aquesta pretensió publicitària m'ha resultat familiar. He començat a remenar papers perquè m'ha vingut vagament a la memòria algun exemple publicitari clàssic que feia servir un artefacte similar. He regirat manuals i catàlegs, i finalment l'he trobat fotocopiat en la carta d'un lector. Arran d'una tímida sol·licitud d'informació al pròleg del meu Manual d'Enigmística, l'Esteve Maspons de Mollet em va fer arribar un deliciós exemple d'aprofitament publicitari de l'enigmística. L'anunci és un tríptic. El producte, per tal de no deixar lloc al dubte, és al centre, clarament publicitat. L'ala esquerra del tríptic té un títol fascinant: "Instrucciones para el uso de este laberinto japonés". Aleshores, insta el client a col·locar les fitxes en la posició que indica la figura 1, i la figura 1 és un rectangle de quatre fitxes d'ample i cinc d'alt que conté 16 fitxes i 4 espais buits. Hi ha 8 fitxes negres --amb les lletres n, t, l, e, e, o, o, n impreses en blanc-- i 8 fitxes blanques --que contenen les lletres i, m, n, i, d, a, s, l impreses en negre--.
L'ala dreta del tríptic aclareix el que s'espera del client: "y hágalas correr en sentido horizontal o vertical, sin girar ni sacar ninguna, hasta que resulte el trazado de la fig. 2". La figura 2 presenta el rectangle ordenat com un autèntic escaquer, amb quadrets alterns negres i blancs, que forma un quadrat perfecte 4x4 a la part superior del rectangle i deixa una banda inferior de quatre quadres buits. L'ordenació de totes les fitxes ens permet llegir el nom del producte publicitat: "Linimento de Sloan". El senyor Sloan s'ho mira des de l'etiqueta d'una ampolla que no ens costa gens de reconèixer. Fa aquell tuf de naftalina que trobem als armaris i als lavabos dels museus. La inscripció que fa de peu al tríptic és contundent: "Mata Dolores".

dissabte, 12 d’octubre de 1991

Un terròs de Monterroso

D'aquí a pocs dies, ja en novembre, els ciutadans d'aquella mena de capital apàtrida que sovint ens volen vendre que és Madrid, gaudiran d'unes jornades literàries força interessants. El guatemaltec Augusto Monterroso --un dels autors de la literatura portàtil que lloava fa anys Vila-Matas-- serà objecte d'estudi, especulació i tal vegada escarni per part dels seus col·legues espanyols. Conten els que li volen bé que Monterroso --exiliat al mateix Mèxic que Calders i Tísner-- va fer cas d'un consell que el propi Calders devia veure imprès en moltes tanques publicitàries de l'època. Resulta que la companyia de Correus i Telègrafs mexicana va tirar endavant una campanya de publicitació dels telegrames que feia: "No escriba; telegrafíe". L'exiliat Monterroso, com l'exiliat Calders, s'ho va prendre al peu de la lletra. Els seus contes, recentment reeditats per Anagrama (La oveja negra y demás fábulas ; Movimiento perpetuo) consten en totes les antologies de narrativa breu, fins al punt que "Míster Taylor" o "El dinosaurio" ("Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí") han esdevingut clàssics del gènere.
Monterroso forma part d'una generació d'autors centreamericans que resten estupefactes davant la generalització de tendències com el "realisme fantàstic" o la "hiperbòlica exhuberància sudamericana". Monterroso, amb Juan José Arreola, Carlos Illescas, Ernesto Mejía Sánchez, Enrique Alatorre o Rubén Bonifaz Nuño, formen una confraria de malalts per la llengua que es passen llargues sessions jugant a escriure palíndroms ("Odio la luz azul al oído", "Etna da luz azul a Dante" o "Onís es asesino") i prefereixen les faules a les grans nissages. Un dels textos de Movimiento Perpetuo dóna prou fe de l'estrafolària dedicació enigmística dels autors que editava Joaquín Mortiz; és un recull de palíndroms i agafa el nom del famós "Onís es asesino".
Però Monterroso va molt més enllà. En un deliciós dietari anomenat La letra E (Alianza, 1987), aquest admirador de Baltasar Gracián explica detingudament moltes de les seves trapelleries lingüístiques. Com quan recull exemples de frases homòfones --que ell anomena impròpiament bifrontes-- a partir d'una anècdota protagonitzada per un president de la República Argentina, el general Bartolomé Mitre (1821-1906), que és conegut popularment entre els estudiants com Bartolo Memitre. La mateixa transformació que el vell general sofreix el primer vers de l'Ègloga Primera de Garcilaso de la Vega: "El dulce lamentar de dos pastores", que molts estudiants memoritzen com "El dulce lamen tarde dos pastores". Monterroso assenyala dos exemples purs d'aquesta mena de frases transformades: "Entrever desaires"/"Entre verdes aires" i "El Hacedor mira un ave sin alas timada"/"Él hace dormir a una vecina lastimada". Nosaltres hi afegim els catalans "Encanta ventres"/"En cantaven tres" i "Novè mes"/"No ve més".
La letra E conté moltes altres perles, com per exemple la desconeguda història del fra Thomás de Coto, que l'any 1656 va publicar a Guatemala un dels primers diccionaris de la història (el Vocabolario d'Antonio Francesco Grazzini apareix el 1612, uns mesos abans que el Tesoro de Covarrubias). Un dels detalls més màgics de la història de fra Thomás de Coto és que va descobrir que en la llengua dels indígenes cakchiquels "llibre" es deia "vuh" (pronunciat "buh" amb jota final aspirada), curiosa coincidència amb el món dels nous colonitzadors anglosaxons, que anomenen al llibre "book" (pronunciat "buc"). Una cosa similar a una màgica relació que mai no he pogut confirmar entre catalans i polonesos ("polacos" els uns per als veïns, "kat-lans" --segons una enraonia que em va arribar a l'oïda-- els altres en boca dels seus veïns russos).
De tota manera, quan aquest estiu dos bons amics van anar a Polònia, vaig encarregar-los endebades la confirmació o el desmentiment d'aquesta hipòtesi tan reveladora. És clar que, potser també en això, hauria d'haver fet cas d'Augusto Monterroso, que afirma a La letra E: "Julio Cortázar me ofreció hace años buscarme en una biblioteca de París el Evangelio según San Mateo puesto en alejandrinos palindrómicos franceses por alguien en el siglo xviii, ofrecimiento que no le acepté por temor a hacerlo perder el tiempo".

dissabte, 5 d’octubre de 1991

Cartes al director

Sempre que em cau a les mans un diari nou, tinc el mal vici de remenar-li la bústia. Vull dir que sóc un antic membre del club de lectors de les seccions anomenades "cartes al director", l'autèntic termòmetre que assenyala per on navega el diari en qüestió. Jo llegeixo les cartes dels lectors perquè em fan gràcia les seves ínfules d'escrivent, la seva peculiar ironia d'amateurs del columnisme, les seves dèries malaltisses i la seva seriositat inusitada davant les qüestions més trivials. Em fan gràcia les polèmiques interminables, reals o inventades, que sostenen els uns i em cau el fetge a terra davant els esputs més purs d'intransigència que deixen anar els altres.
Però allò que més m'enganxa d'aquestes pàgines gratuïtes són les disquisicions de caire lingüístic. El meu arxiu és ple de paperots retallats de qualsevol manera que contenen mostres palpables de la importància que ha adquirit la llengua en la nostra societat. Des d'eixerits jubilats disfressats de detectius gramaticals que es dediquen a divulgar les faltes d'ortografia més públiques (com el monumental "autogobern" --sic-- promogut des d'una enorme pancarta per Raimon Obiols un onze de setembre) fins a enceses picabaralles sobre el registre suposadament xava dels doblatges de TV3, passant per les clàssiques cartes militants dels objectors de conciència en temps de lleva que reviuen aquell conegut viceversa: "és més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar".
Recordo el patètic cas d'un barceloní que, set dies després de la tràgica mort de la seva esposa, escrivia una carta a l'AVUI per queixar-se de l'esquela que havia sortit publicada, perquè els correctors d'aquest diari havien transformat l'autèntic nom de la seva dona --Julita-- en el més conegut de Júlia. L'indignat lector argumentava amb vehemència que les Júlies --com les Julietes-- celebren la seva onomàstica l'1 de juliol, mentre que les Julites --com la difunta-- ho fan el 30 de gener. La carta del vidu no deixava entreveure cap mena de tristor per la pèrdua d'un ésser estimat, però en canvi s'embrancava en macabres argumentacions sobre el mal efecte que hauria produït aquella esquela errònia en el cas que la seva esposa Julita hagués tingut una germana viva anomenada Júlia...
Des que em faig càrrec dels mots encreuats en premsa, he rebut un bon nombre de cartes al director dedicades, però potser la millor és la que un usuari escandalitzat va veure publicada a La Vanguardia (28-10-90) per culpa d'un innocent calembour meu en uns mots encreuats. La resposta era "primat" i jo el vaig definir com "el dirigent espiritual que confirma les teories evolucionistes d'en Darwin". L'ofès lector s'exclamava que no era lícit relacionar impunement bisbes i orangutans des de la innocència d'uns mots encreuats, i no vaig gosar fer-li cap rèplica per no embolicar la troca. La veritat és que, tot assaborint altres polèmiques epistolars sobre aus fantàstiques, els origens de Sant Galderic o la mena de mitjons que prefereix la gent, me n'he penedit. Una rèplica adient combinada amb algun nou joc de paraules sobre la "escatologia" o el "teisme", per posar dos exemples clars de mots lligats alhora als móns sagrat i profà, haurien empès el meu crític usuari a una nova carregada. Prometo no badar la propera vegada.
És clar que, com tot en aquesta vida, això de les cartes al director pot esdevenir malaltís. Fa uns mesos, en una estrafolària tertúlia radiofònica que reunia quatre afectats pel virus de l'enigmística i un grafòman, vaig conèixer personalment el rècord Guinness d'escriptura de "cartes al director". El rècordman epistolar es diu Abraham Méndez Ramos, ha vist publicades més de 500 cartes al director en 50 diaris de tot l'estat, i ha assolit la categoria de personatge de ficció de la mà de Quim Monzó i Sergi Pàmies al seu serial de Catalunya Ràdio ("Sang Bruta"). És un grafòman impenitent que es passa tardes senceres a l'hemeroteca de la Facultat de Ciències de la Informació resseguint els diaris on ha enviat carta. L'actualitat editorial britànica li reserva una notícia increïble. El proppassat 18 de setembre va aparèixer a la premsa anglesa un discret anunci que feia: "Dear Sir, la primera revista per als escriptors de cartes al director que els permet veure el seu nom imprès amb tota seguretat. 54 Frant Road, Royal Tunbridge Wells, Kent TN2 5LJ". Els entusiastes editors havien rebut vuit dies després 300 cartes, 22 d'una mateixa mà. Tenen sort que Abraham Méndez no sap anglès.