Artefactes

L'amagatall més inexpugnable d'una casa és la part posterior d'una calaixera. Qualsevol cosa que caigui de l'interior d'un calaix al fons de la calaixera assoleix la màxima categoria d'objecte desaparegut. Poden passar anys fins que a algú, probablement a algun fuster en acte de servei, se li acudi desmuntar els tres o quatre pisos de la calaixera i acaronar-ne el fons. Això és el que, tret de la intervenció professional del fuster, va passar a casa dels meus pares fa uns dies. Encara ara no sé per quins set sous se'm va acudir desmuntar els tres calaixos de la meva taula de treball de sempre, però el cert és que el fons de la calaixera contenia un petit tresor.
Potser feia vint anys que s'havia escolat per darrera del segon calaix. Ho recordo perfectament. Sempre ho desava al segon calaix, amb la col·lecció de clauers de fira --la majoria dels quals servien per emplenar d'uns, ics i dosos les travesses del diumenge--, una pila de llibres d'acudits dolents que em regalava l'àvia Paula i els jocs de piles que consumia incessantment el vell Sanyo portàtil. El meu petit tresor és un dels primers artefactes de plàstic que vaig tenir: un rectangle vermell que conté quaranta-nou quadrets mòbils de color beix, amb una lletra negra a cada quadre. Quaranta-nou lletres i un espai buit, que permet el lent desplaçament de les fitxes en els sentits horitzontal i vertical. Una mena de trencaclosques lingüístic que es va posar de moda quan jo tenia vuit anys. Es tractava de formar paraules amb sentit, com més llargues millor. Una mica com l'Scrabble, però sense puntuacions ni fitxes de reserva.
La troballa m'ha sorprès per la seva força profètica. Recordo la fascinació que aquest artefacte de plàstic vermell i beix exercia sobre la meva ment infantil. M'hi vaig enganxar durant una bona època. Fins que un dia va desaparèixer. Suposo que devia inculpar les meves germanes grans, o potser l'enyor em va durar només un dia. La qüestió és que ara, vint anys després, quan els balls de lletres són el meu pa de cada dia, reapareix esplendorós, al fons d'una calaixera. Un artefacte interessant, de l'estrafolària família de l'hula-hop, el jojó o l'scooby-do, però més vulnerable davant l'èxit dels video-jocs. No recordo que tingués cap nom. El pare d'un company d'escola me'l va regalar com qui regala un boli. Encara ara duu gravat el seu nom al dors --"Juguetes Molinas, el mejor plástico "--. Es deia Francesc Molinas, el meu amic, i a l'empresa del seu pare encara els calia reivindicar la qualitat del seu plàstic.
Aquesta pretensió publicitària m'ha resultat familiar. He començat a remenar papers perquè m'ha vingut vagament a la memòria algun exemple publicitari clàssic que feia servir un artefacte similar. He regirat manuals i catàlegs, i finalment l'he trobat fotocopiat en la carta d'un lector. Arran d'una tímida sol·licitud d'informació al pròleg del meu Manual d'Enigmística, l'Esteve Maspons de Mollet em va fer arribar un deliciós exemple d'aprofitament publicitari de l'enigmística. L'anunci és un tríptic. El producte, per tal de no deixar lloc al dubte, és al centre, clarament publicitat. L'ala esquerra del tríptic té un títol fascinant: "Instrucciones para el uso de este laberinto japonés". Aleshores, insta el client a col·locar les fitxes en la posició que indica la figura 1, i la figura 1 és un rectangle de quatre fitxes d'ample i cinc d'alt que conté 16 fitxes i 4 espais buits. Hi ha 8 fitxes negres --amb les lletres n, t, l, e, e, o, o, n impreses en blanc-- i 8 fitxes blanques --que contenen les lletres i, m, n, i, d, a, s, l impreses en negre--.
L'ala dreta del tríptic aclareix el que s'espera del client: "y hágalas correr en sentido horizontal o vertical, sin girar ni sacar ninguna, hasta que resulte el trazado de la fig. 2". La figura 2 presenta el rectangle ordenat com un autèntic escaquer, amb quadrets alterns negres i blancs, que forma un quadrat perfecte 4x4 a la part superior del rectangle i deixa una banda inferior de quatre quadres buits. L'ordenació de totes les fitxes ens permet llegir el nom del producte publicitat: "Linimento de Sloan". El senyor Sloan s'ho mira des de l'etiqueta d'una ampolla que no ens costa gens de reconèixer. Fa aquell tuf de naftalina que trobem als armaris i als lavabos dels museus. La inscripció que fa de peu al tríptic és contundent: "Mata Dolores".