dissabte, 27 de març de 1993

Sobretaula

Diuen que torna a ser temps de tertúlies. Els diaris publiquen reportatges que les inventarien, amb fotos d'escriptors al "Salambó", dissenyadors a l'"Universal", heterodoxos de divers pelatge al "Mombasa" o venerables contertulians al "Sí, senyor". Després d'anys de peu dret, tothom s'escarrassa a anar de sobretaula. És moment, suposo, de parlar dels altres esports de taula. Si oblidem, per ara, la psicoanàlisi i el safareig, el rei de la cosa és el joc més sedentari. El joc de taula, s'entén. Fins i tot les enquestes sobre consum cultural situen ben amunt la pràctica d'aquesta activitat gens dietètica. Al voltant del 40% de les víctimes enquestades sabia i contestava que sí. Llàstima que no s'escatien tendències. Els tauladdictes igual poden ser partidaris dels "Juegos Reunidos Geyper" com de la versió catalana de l'"Scrabble". O del "Trivial Pursuit", de "La Fuga de Colditz", del "Risk", del "Cluedo", del "11 de Setembre" o de la "Pirámide del Amor"...
Com que ens agrada fer anar les lletres, hem escanejat el mercat a la recerca de jocs de taula basats en la llengua. I la trista conclusió és que cal mentalitzar-se per a la importació de mercaderia forana. Ara per ara, només l'honorable excepció del "Scrabble" (Jumbo) salva el panorama en presentar una edició catalana amb cara i ulls. Podem jugar a la famosa graella 15x15 que dissenyà l'any 1931 l'arquitecte nord-americà en atur Alfred Butts (mort la primera setmana d'abril d'enguany, per a gran dol de tots els seus devots, que li restarem eternament agraïts). D'altres clàssics del sector lingüístic, com ara el "Boggle", només figuren en edicions castellanes. Resulta senzill traduir mentalment una partida de "Risk" o de "Cluedo", però és del tot impossible competir en un joc lingüístic que ha estat concebut/adaptat en una llengua que no és la que volem fer servir.
Posats a adaptar, més val que ens concentrem en el mercat anglo-saxó, a veure si algun editor s'anima a emular els agosarats adaptadors de l'"Scrabble" (que ja ha col·locat, pel cap baix, 4 edicions en català al mercat, entre les de Borràs i les noves de Jumbo). Potser el joc més interessant dels nous és el "Swoggle" (Chieftain Products, $10). Aquesta troballa és fàcilment adaptable. Combina l'estratègia tipus Scrabble amb una tria lliure de lletres. Un dau normal determina la llargària de la paraula que cal escriure, però és el jugador qui tria les lletres i les escriu en una còpia de tauler que atorga puntuacions segons els quadrets, i no pas segons les lletres escollides. Un altre dels millors és el "Wordsters" (Milton Bradley, $19). Cada jugador té 1 minut per escriure 10 mots que continguin les 3 lletres de la targeta que ha agafat. Les lletres han d'aparèixer a totes les paraules que escriu en l'ordre donat, però no necessàriament consecutives. Per exemple, omi pot generar vòmit i còsmic, però mai timó. Els jugadors anuncien a cada torn una paraula, anotant-se un punt per un mot que no té ningú més i dos punts si algú altre el té. Els altres que tenen també el mot pronunciat han d'esborrar-lo de les seves llistes i perden la possibilitat d'anunciar-lo al seu torn.
Un tercer va d'anagrames i s'anomena "Why not?" (Our Game Co. 30$). Duu 193 fitxes magnètiques, 4 alfabets en diferents colors, vocals i consonants comuns extra, i escarrassos (jòquers). Cada jugador forma mots al tauler magnètic, separats per colors. Llavors tothom ha de desfer-se de les fitxes afegint-ne tantes com pot a les ja col·locades. Les millors jugades resulten de reordenar (anagramitzar) les lletres que tenen el mateix color. L'últim joc és ideal per a tertúlies de dissenyadors. El "Maestria" (Martinez-Vachon $30) és un joc de construcció. Les seves 102 fitxes mostren traços, i cal usar-les com en un trencaclosques per fer lletres que formaran paraules, les quals seran situades en un regla per determinar-ne la longitud. Se'n poden fer de llargues amb moltes lletres o amb lletres molt amples. La W és més ampla que la I, però també requereix més peces, de manera que el joc és una cursa boja a la recerca del tipògraf menys eficaç. Com a les tertúlies.

dissabte, 20 de març de 1993

Guies de lectura

Algunes editorials catalanes s'han apuntat aquests últims anys, xiroies, a la publicació d'unes guies especials, anomenades de lectura. La idea és simple. Davant la incommensurabilitat d'algunes propostes literàries, els lectors que han fet una professió d'aquesta activitat ara patrocinada pels ximpanzés, esdevenen explicadors d'allò que han llegit mitjançant diverses tècniques paraliteràries. El gènere té les lleis ben establertes. Les guies de lectura solen començar amb un resum argumental (igual com els que redacten els lectors d'originals per a editors mandrosos). Els professionals de la lectura llavors acostumen a enumerar i descriure els personatges que campen per l'obra (a la manera de les peces teatrals), fan aquell exercici tan temut que els professors de literatura de COU anomenen comentari de text i acaben recollint el seguit de valoracions crítiques que ha generat l'obra. En general són llibres pràctics. Ben il·lustratius de la reglamentació que atenalla el món de la literatura.
La idea no és pas nova. Molts autors han caigut en el parany d'explicar les seves obres. De fer-ne de noves que expliquin l'anterior. De posar, com Joan de la Creu (sant), a l'abast de les sensibilitats estàndard les sublims intuïcions de la seva ànima. Però la massificació de l'ensenyament ha transformat la glossa en un negoci floreixent. Tots els que han passat per les aules d'algun curs de literatura anglesa o nord-americana saben que la indústria editorial anglo-saxona ha creat tantes crosses (sota segells milionaris com Coles, Cliffs o Penguin) que la major part de les vegades no cal llegir-se cap text original per passar brillantment un examen de literatura. La situació és tan evident com la prostitució a la Rambla de Catalunya, de manera que la mala consciència dels editors arriba al punt d'introduir un advertiment similar al dels paquets de tabac on s'afirma que la lectura de la guia no eximeix de la lectura de l'original. La nota tipus pactada per les editorials anglo-xaxones és sucosa: "Aquesta guia de lectura no és un substitut del text original ni del seu comentari a classe, i l'estudiant que la faci servir amb aquest propòsit s'està negant una part fonamental de l'educació en la qual invertirà probablement els anys més importants de la seva vida". Amb advertiments d'aquesta índole no hi ha qui deixi de fumar.
És clar que a grans mals, grans solucions. Diverses editorials britàniques —entre les quals Abson Books, de Bristol—, han dissenyat un tipus de guia de lectura que pot prescindir dels advertiments sanitaris. Són les guies enigmístiques de lectura. L'esquema és senzill. Es tria un autor i es componen tota mena de trencaclosques a partir de l'univers imaginari de l'autor en qüestió. Mots encreuats temàtics, sopes de lletres plenes dels seus personatges, anagrames a partir dels escenaris de la seva ficció, enigmes relacionats amb els arguments, tests culturals extrets de l'entorn social de l'autor... Ningú no pot transitar per una guia de lectura així sense haver-se llegit abans les obres recomanades de l'autor. La proposta mai no pot ser un substitut. És un adob que enriqueix la terra de manera efectiva només quan ja hi ha alguna cosa plantada. Naturalment, les obres de l'autor estudiat contenen totes les respostes als enigmes plantejats, però també hi consten al final de la guia. Tots els graus de puresa tenen un límit.
De moment els espavilats nois d'Abson Books només tenen clàssics al catàleg: Jane Austen, William Shakespeare, les germanes Bronte, el món de Sherlock Holmes, Gilbert & Sullivan i Charles Dickens. El seu best-seller és de la Jane Austen. Sembla ser que per pura tafaneria. L'autora de Orgull i prejudici és una novel·lista absolutament concentrada en les relacions sentimentals dels seus personatges. Quina millor bateria d'enigmes que la composta per les relacions creuades dels uns i les altres? Quan sortirà al mercat la primera guia enigmística de lectura de les revistes del cor?

dissabte, 13 de març de 1993

Bibliografia

Cada vegada que s'acosta Sant Jordi els minvants suplements de premsa que encara dediquen algun espai al llibre acostumen a disfressar-se de xef servicial i obsequien la parròquia amb quatre consells apressats. Encara hi ha esforçats professionals que gosen defensar un espai que els seus directors els pretenen furtar en nom dels temuts índexs de vendes i d'altres fineses semblants. Professionals que dividiran bonament l'espai dedicat a la incerta promoció de l'oci més lent del segle —la lectura— a còpia de separar les novetats en compartiments retolats amb els suggerents títols de narrativa —negra, rosa, verda, rural, urbana, conte, novel·la—, poesia, assaig, teatre, infantil, juvenil, llibres de regal i d'altres.
Com que ens sentim part integrant dels minsos percentatges estadístics que encara troben arguments per lloar l'hàbit de la lectura sense recórrer als ximpanzés, hem preparat també un petit catàleg de recomanacions bibliogràfiques per a l'especial diada de l'exterminador de dracs. El primer de la sèrie és el llibre que va guanyar el vintè premi Anagrama d'assaig —el penúltim, editat tot just fa uns mesos—: una esmolada reflexió sobre els complexos mecanismes que regeixen la naturalesa d'allò que anomenem enginy. L'assaig, anomenat Elogio y refutación del ingenio (Anagrama, 1992) va signat per un vell professor de filosofia toledà que s'estrena amb aquesta obra bàsica: José Antonio Marina. La segona recomanació passa de la teoria de l'enginy a la seva pràctica més astoradora. Una edició bilingüe a cura de Francisco García Tortosa ens posa a l'abast per primera vegada en espanyol un dels capítols més emblemàtics de l'hermètic Finnegans Wake joycià. De la mà de Ricardo Navarrete Franco i José María Tejedor Cabrera, l'esmentat F. García emprén una de les tasques traductores més desmitificadores. El resultat, una Anna Livia Plurabelle (Cátedra, Letras Universales) treballadíssima que permet asseverar que Joyce no és intraduïble.
En una altra òrbita, però igualment interessants per als enigmòfils, tres llibres de recent aparició. El primer, ja glossat fa uns mesos des d'aquestes mateixes ratlles, pot ser una joia ineludible per a qualsevol taller d'escriptura. Es tracta del Màquines per a escriure, de Victor Sunyol (Eumo, 1992), un inventari complet de tècniques creatives des de la perspectiva literària. Sunyol sembla un cantant de música lleugera que decideix oferir als seus seguidors un bon estol d'expressions útils en cas d'enamorament sobtat. No per òbvies les tècniques proposades pel poeta osonenc resulten menys suggeridores. El segon, un llibre de text imprescindible per saber fer anar els pronoms febles: Faci'ls fàcils de Jaume Macià (Teide, 1993).
Finalment, el tercer és un recull estrictament enigmístic. Editat amb el número 41 de la col·lecció de divulgació "L'esparver llegir", el lleidatà Jordi Alins Rodamilans s'estrena amb un títol inequívoc: Treure'n l'entrellat (La Magrana, 1993). Alins és un reconegut enigmista que convoca diàriament els lectors del "Diari de Lleida" i del "Nou Diari" de Tarragona amb la seva secció de passatemps. Provinent del camp de l'ensenyament, Alins ha decidit aprofitar la seva experiència quotidiana per escriure un concís manual sobre l'art de combinar lletres i mots. El seu oportú Treure'n l'entrellat es compon de sis apartats dedicats, respectivament, als embolics de lletres, anagrames, endevinalles, jeroglífics, problemes de lògica i mots encreuats. Hi ha força exemples dels sis procediments descrits i una clau final amb les solucions dels enigmes que es deixen oberts en el text. L'experiència és engrescadora perquè parteix d'un nivell elemental que no requereix cap mena de coneixement previ. Llàstima que l'esquema general del llibre estigui una mica desequilibrat. És certament indefensable que un fenomen obvi i quasi banal com l'elaboració dels anomenats "embolics de lletres" —sopes de lletres— rebi el mateix tractament que fenomens prou complexos com els anagrames, els problemes de lògica o els mots encreuats. Bon Sant Jordi.

dissabte, 6 de març de 1993

Plataneda

La incipient pràctica interactiva d'aquesta secció amb els seus lectors demostra que l'espai bananarama, anomenat així perquè abasta tots els mots que presenten estricta alternança de consonants i vocals (banana 3CV, ananàs 3VC), és un dels camps més productius de la pràctica enigmística. La setmana passada comentàvem l'últim quadre de rècords i prometíem fer constar les darreres aportacions a la plataneda dels CV.
Els mots banana més notables que havíem consignat eren tots 7CV, a pesar d'una expressió algèbrica 15CV que no constava a cap diccionari. Com que l'argumentació on el nostre matemàtic informador recolzava l'expressió heterogeniminicomudenominadora (Francesc Serra, Badalona) era impecable, hem decidit dividir els rècords en les modalitats "indoor" i a l'aire lliure. Les regles queden ben clares. Només són homologables els mots "indoor" (documentats en algun diccionari de qualsevol mena), mentre que les altres aportacions competeixen a l'aire lliure. Així, un exemple històric de mot banana "plenairista" —estrictament parlant un CV+C— seria una extravagant aportació lèxica de William Shakespeare que figura a totes les històries de la literatura anglesa. Es tracta d'un mot de 27 lletres que Shakespeare posa en boca d'un personatge còmic anomenat Costard (a Love's Labour's Lost acte V, escena 1, vers 44). El mot en qüestió és honorificabilitudinitatibus 13CV+C ("amb honorabilitat o honradesa" llatina). El nostre matemàtic, tanmateix, supera Shakespeare.
En una carta digna del cardenal Richelieu, l'autor del 15CV que ens havia deixat bocabadats es supera per dues vegades. D'entrada, fa una espaordidora precisió amb una sang freda que intuïm gens aliena a la pràctica matemàtica. Diu que aquella expressió algèbrica heterogènia simplificada amb un mínim comú denominador que havia anomenat amb un 15CV de fet era diheterogeniminicomudenominadora (16CV), atès que eren dos els sumands de diferent espècie. I encara té esma de reblar, en l'estil inconfusible de Michael Laudrup quan està inspirat, que "seria bastant entretingut —(bastant entretingut!!)— de confegir-ne una altra que fos dodecaheterogeniminicomudenominadora" (18CV). Sense cap mena de dubte el rècord a l'aire lliure és per a ell (Francesc Serra, Badalona). Algú s'anima a batre aquest Bob Beamon dels bananes?
El campionat "indoor" transcorre amb més placidesa. Diverses noves aportacions s'afegien a l'estol de 7CV homologats, sobretot provinents dels registres tècnic i científic del llenguatge. Així, les troballes fonamentals han estat substàncies sospitoses d'emmetzinar qui gosi pronunciar-les, com la polisacaridasa (Mercè Orbañanos, Neus Robusté, Salvador Alsius, tots de Barcelona) o la colinacetilasa (M. Orbañanos, Eloi Domènech, BCN). Un altre 7CV molt trobat ens recorda Martin Gardner i la seva secció "metamàgica" al Scientific American. És l'estudi del llenguatge format pels enunciats sobre els signes emprats per la matemàtica, un notable 7CV "indoor" que ben segur ens ajudaria a comprendre el súper-rècord a l'aire lliure: la metamatemàtica (M. Orbañanos, BCN; Àngel Mauri, Girona).
Però les noves aportacions han apujat el llistó al reialme dels 8CV. Entre els "indoor" hi ha el documentat adjectiu compost físicomatemàtica (Rebeca O'Neal, Castelldefels; Salvador Alsius, BCN) i unes precioses germanes Kessler relacionades amb un enzim quasi nostrat anomenat catalasa: la catalasapositiva (A. Mauri, Girona) i la catalasanegativa (Eva Coll, Ciutat de Mallorca). De moment, aquests microorganismes dotats o mancats de catalasa viuen al sostre de la plataneda, mentre que l'ananàs més elevat (ovo-viviparitat 7VC) rep un nou company de viatge: la unilateralitat (E. Domènech, BCN).
Quant a la cultura del banana la nostra plataneda ha rebut ramats de 6CV tan deliciosos com aquest: "La polifacètica dolicocèfala, paranomàsica i catalanòfila, utilitza el parasiticida, sibiliníssima, aprofitant que és telequinèsica" (Àngel Mauri, Girona) i vers reculls de refranys banana, com ara "A l'amic, a la cara li dic" (9VC d'Alfons Saumell, Barcelona). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.