dijous, 25 de juliol del 1996

Tautotopònims

La repetició és un dels mecanismes més rendibles de l’enigmística. Moltes de les figures retòriques que es projecten en jocs de paraules s’hi basen, tal com ja hem vist diverses vegades. Potser el cas més espectacular el constitueixen els mots dits trigèmins, neologismes que ens empenyen al quequeig perquè contenen tres síl·labes repetides consecutivament. Alguns dels millors mots trigèmis que ens van proposar els lectors de l’AVUI foren la mamamania (mania furibunda contra les mares), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment papades massa prominents), els robababaus (pispes professionals de l’engany castís) o la semimímica (la variant de la mímica en la qual es parla, encara que només una mica).
Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).
A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!

dijous, 18 de juliol del 1996

Adéu als PETS?

La Direcció General de Tràfic (DGT) ha decidit eradicar el bonic costum de certs ciutadans catalans de practicar l’escatologia amb les matrícules dels vehicles veïns. Allò de l’entrepà PT amb la E d’Espanya de tall. Ara diuen, savis com s’han tornat, que descarten l’ús de la E en les noves matrícules comunitàries dels vehicles espanyols. En una resposta parlamentària a un diputat del Bloque Nacionalista Galego (BNG) els rectors de la DGT asseguraven que les noves matrícules no duran cap altra símbol o caracter que una combinació alfanumèrica de quatre nombres i tres lletres. Set caracters dignes del “Cifras y Letras” per als vehicles matriculats a partir del 1 de gener de 1997. La notícia, dolenta per als soferts gironins que han suat anys per veure la GI circulant pel país però prou tranquil·litzadora per a la resta de catalans que ja es veien lluint PETS per aquestes carreteres de Déu, té notables conseqüències enigmístiques.
D’entrada, tot i que “estaran permeses les enganxines fora del rectangle de la placa”, la idea és que ningú no sàpiga d’on vénen els cotxes matriculats a Espanya. Un enigma, per tant, força útil que ens permetrà circular per la Castellana impunement els dies de Madrid-Barça. Però els doctes funcionaris de la DGT han afegit un comentari ambigu: “no es faran servir aquelles lletres que indueixin a confusió (sic) ni les combinacions malsonants o pejoratives”. Val a dir que els holandesos també practiquen aquesta modalitat innòcua de censura i que els conceptes “malsonant” i “pejoratiu” han estat motiu de més d’una disputa. En la resposta de la DGT, els exemples de tercets a evitar és sorprenent: FEO, CIA, GAL o ETA. No entrarem a valorar el grau de malsonància de l’abominable GAL-ETA, però els altres dos tercets ja entren en un terreny més relliscós. En català FEO ni malsona ni és pas pejoratiu. Només s’entén si ens remuntem a aquell simpàtic Julio que ens delectà amb el seu bon fer durant els anys d’eufòria socialista. ¿Però, i FEA? ¿Tampoc no l’admetran?
¿Acceptaran, en canvi, matrícules com ara PET, PIT, PUT, GRA, FOT, FUM, VIT? ¿I algun exabrupte ignot en gallec o euskera? ¿Hauran de contractar un gabinet de filòlegs amb representants de les quatre llengües oficials de l’Estat? ¿I els blaveros, es queixaran? Perquè si al Lizondo li toca BCN o CAT ja hem begut oli. No saben pas on s’estan ficant. Pel que fa a CIA (en català, rema enrera), la cosa ideològica els pot dur més d’un maldecap. ¿Què faran amb KGB, GEO i cossos així? ¿Acceptarà el senyor Aznar una flota de cotxes oficials amb matrícula ERC, PSC, CIU, BNG, UGT? ¿Us imagineu el senyor Mario Conde sortint de la presó en un BMW matrícula ONG? ¿I el senyor Cuevas lluint xiroi CNT en el seu sedan? ¿Ressuscitarà el MDT entre els cotxes matriculats a Salamanca? Les incògnites són tantes i d’una subtilesa tan aclaparadora que el remei els pot sortir més punyent que la malaltia que pretenen eradicar. Una cosa és segura: si també privatitzen el DGT i posen a subhasta les matrícules es faran d’or.

dijous, 11 de juliol del 1996

Nipons

De nen vaig aprendre que aquell joc tan bèstia que jugàvem a Noubarris cridant “churro media manga mangotero” es deia “cavall fort” en català. Ara, atesa la febre nipona que ha convulsionat el món del còmic, resulta que el “Cavall Fort” del Jep i el Trencapins encara acabarà publicant historietes japoneses d’aquestes que anomenen Manga. Els Manga han envaït el mercat del tebeo. Lluny dels ressons geogràfics (la del Mar Menor) o agressius (d’una bona botifarra els espanyols en diuen un “corte de mangas”) la denominació nipona prové del mot japonès que designa les caricatures i ha acabat per aplicar-se als còmics amb personatges de cara rodona i punys a punt de solfa. Hi ha tants tipus de Manga que fins i tot el Canal 33 els dedica un programa setmanal.
Durant els setanta el japonès va exportar moltes paraules de caire violent gràcies a l’esclat de les arts marcials. El judo (en realitat “art suau, gentil” en japonès) es va posar de moda. Tothom sabia què era el “kimono”, les “kates”, els “dans”, el "tatami" i aquells llits incomodíssims que diuen que van tan bé per a l'esquena: els "futon". Després del judo (una variant del jiujitsu) van arribar el karate (que vol dir “mà buida o oberta”) i d’altres arts marcials com el kung fu que popularitzà David Carradine. De fet, kung fu és la traducció xinesa de karate. Els seus derivats també ens van arribar en la versió nipona: judoka, karateka. Mots que compartien amb la contracultura de l’època un gust especial per la consonant ka (de Kultura) i un cert ressò èuscar. Suposo que no costava gaire imaginar un karateka brandant l’ikurriña. L’estol de mots nipons violents venia a completar els mites dels samurai, els guerrers ninja, la terrible autolesió de l’hara-kiri (“tall al ventre”) i els pilots kamikaze (“vent diví”) de la Segona Guerra Mundial.
Un dels mots de significat més sorprenent és “banzai”, el temible crit que els soldats japonesos udolaven en carregar contra les tropes aliades. Banzai no és pas cap insult. Vol dir “que visquis deu mil anys” en japonès. El que passa és que els soldats nipons s’ho cridaven els uns als altres per encoratjar-se. Amb els anys, malgrat els Manga, les coses han canviat una mica. Els mots que ara ens arriben de l’Extrem Orient són més amables: el saborós “sushi” (fet amb peix cru), l’obsolet mètode “Ogino” (al qual molts devem la vida) o la sorollosa moda dels “karaoke”, a la qual els Dagoll Dagom s’avançaren muntant fa deu anys “El Mikado”, un musical vuit-centista dels anglesos Gilbert & Sullivan. En japonès “mikado” és un títol imperial que vol dir “porta exalçada”, en referència a l’entrada del Palau Imperial, però l’èxit esclatant del musical anglès n’ha fet mot d’ús divers arreu del món. El joc dels bastonets que s’han d’anar treient sense que es moguin els altres també es diu“mikado” i alguns fabricants de llepolies s’hi han apuntat ràpidament per comercialitzar bastonets de xocolata.
Potser aviat els imitadors de l’incomparable “frigodedo” ens sorprendran amb algun apel·latiu entre criogènic i nipó com ara “criogino”.

dijous, 4 de juliol del 1996

Isoacrònims

A primers de maig vam convocar els premis Jordi de Sant Jordi, consistents en la tramesa de noms singulars per la seva pluralitat. Dividíem la convocatòria en tres categories. De parelles anagramàtiques, com la hipotètica Nèlida Daniel que proposàvem, no n’hem rebut cap. De noms ecoics (com els dels escriptors Vidal Vidal, Joan Lluís Lluís, Ponç Pons o Ramon Ramon) n’han arribat uns quants. Alguns amb fotocòpia del DNI inclosa, com el d’un jove mallorquí afincat a Barcelona que es diu Raimond Jaume Jaume; d’altres són personatges històrics, com l’escriptor català del XIX Robert Robert o el cineasta francès Noël-Noël. Però la categoria més concorreguda ha estat la tercera, en la qual requeríem inicials repetides —isoacrònims—. Tant, que ja gairebé estem en condicions d’elaborar un alfabet complet només amb noms de personatges famosos.
Així, Alfons Arús (AA) obre l’alfabet dels isoacrònims amb el seu somriure sorneguer. De BBs n’hi ha dos que han fet circular més les inicials que el nom: la bella Brigitte Bardot i el mestre del blues BB King. El CC té representants en tots els àmbits: des del periodista que dirigí “La Publicitat” Carles Capdevila a actrius com Claudette Colbert o Claudia Cardinale, cantants com Celia Cruz o pseudònims que tripliquen la inicial: Charles Chaplin “Charlot”. Doris Day cobreix l’isoacrònim DD. Federico Fellini l’FF. La gran Greta Garbo o el melòdic George Gershwin el GG. L’isoacrònim HH designa automàticament el murri Helenio Herrera, acompanyat per Herman Hesse. El dramaturg Ignasi Iglesias fa d’II, James Joyce és el gran JJ i l’aguerrit actor polonès Klaus Kinski resol el cacofònic KK.
El pare del cinema senyoreja la casella LL (Louis Lumière), i potser en honor seu, totes les dones relacionades amb Superman comparteixen el seu isoacrònim (Lois Lane, Lana Lang i Linda Lois). De MMs n’hi ha per donar i per vendre: Marià Manent i Marcello Mastroianni fan doble parella amb Melina Mercouri i Marilyn Monroe. El cinema també ocupa la casella NN amb Nick Nolte. Pier Paolo Pasolini ens fa el pes amb el seu triple isoacrònim PPP. I del PP passem al RR de Rodrigo Rato, compartit si us plau per força amb dos antagònics Rafael Ribó i Robert Redfort. La temuda parella SS pot designar el “Noi del Sucre” (Salvador Seguí), el gran músic Stephen Sondheim o els actors Simone Signoret i Sylvester Stallone. Tina Turner fa de TT (potser amb Montoliu). La versió baixeta de l’exuberant BB la constitueix la no menys atractiva Victoria Vera, les dobles ves se les endú William Wyler (WW) i les zetes la incombustible Zsa-Zsa (ZZ) Gabor.
En aquest punt —assolit gràcies a la inestimable col·laboració dels lectors Alfons Saumell, Josep Maria Albaigès, Virgínia Catalán, Pere Pau Gómez, Sílvia Solé i Ramon Grau—, l’alfabet dels isoacrònims només és buit en les caselles de tres vocals (e, o, u) i de tres consonants (q, x, y). Si voleu completar-lo envieu els vostres nominats a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.