Tautotopònims

La repetició és un dels mecanismes més rendibles de l’enigmística. Moltes de les figures retòriques que es projecten en jocs de paraules s’hi basen, tal com ja hem vist diverses vegades. Potser el cas més espectacular el constitueixen els mots dits trigèmins, neologismes que ens empenyen al quequeig perquè contenen tres síl·labes repetides consecutivament. Alguns dels millors mots trigèmis que ens van proposar els lectors de l’AVUI foren la mamamania (mania furibunda contra les mares), la tapapapada (aparell similar a una bufanda que dissimula hàbilment papades massa prominents), els robababaus (pispes professionals de l’engany castís) o la semimímica (la variant de la mímica en la qual es parla, encara que només una mica).
Però la repetició no sempre és premeditada. En alguns casos, els complexos viaranys que recorren la història de la llengua s’entrellacen inadvertidament per provocar sintagmes xocants basats en la repetició. En un volumet anomenat Els nostres noms de lloc (Moll, 1982) l’enyorat Enric Moreu-Rey esmenta una variant de topònim que transforma l’accident geogràfic que designa en un nom propi. Com ara la Val d’Aran (vall de la vall), en la qual el mot d’origen basc que designa precisament una vall esdevé el topònim. Moreu anomena aquestes curioses superposicions tautotopònims i explica que gairebé sempre són la petja d’antics pobladors. Els nouvinguts conserven el topònim creat pels pobladors ancestrals sense comprendre’n el sentit, i li afegeixen un apel·latiu en la seva llengua que és l’equivalent exacte o molt aproximat al nom que ja existia. A banda de la Val d’Aran, a casa nostra són notables els pleonasmes del port de l’Ordal, el Salt de Sallent (el salt del salt) i el riu Fluvià (el riu riu). En el cas de l’Ordal, durant el franquisme va arribar a estar retolat Alto del Ordal (alt de l’alt alt en espanyol, occità i català).
A la seva exhaustiva Enciclopedia de los nombres propios (Planeta, 1995) l’enigmista Josep Maria Albaigès, deixeble notable de Moreu, recull un llistat de tautotopònims que permetria fer un bon tour turístic pels indrets pleonàsmics de la geografia mundial. Així, Albaigès assegura que els famosos Alps, Apenins i Balcans provenen dels mots que designen “muntanya” en les llengües ancestrals respectives. El desert de Sahara se’ns revela com el desert de desert, el Castell de Tor com el castell de castell, el port de La Havana com el port de port i el pont d’Alcàntara com el pont de pont. És el mateix que detectem en algunes guies turístiques del nostre país quan, per exemple, parlen de Plaça Catalunya Square o del Passeig de Gràcia Avenue. De fet, enmig de l’actual confusió, la tautotoponímia és una delícia de claredat expositiva. Es tracta d’anomenar rius els rius (Fluvià, Flumen, Rin, Ebre), llacs els llacs (Michigan, per exemple) o deserts els deserts (Sahara, Rub Al-Kahli). La versió geogràfica d’aquella dita catalana tan òbvia: al pa, pa i al vi, vi. Volem tautopolítics!