Nipons

De nen vaig aprendre que aquell joc tan bèstia que jugàvem a Noubarris cridant “churro media manga mangotero” es deia “cavall fort” en català. Ara, atesa la febre nipona que ha convulsionat el món del còmic, resulta que el “Cavall Fort” del Jep i el Trencapins encara acabarà publicant historietes japoneses d’aquestes que anomenen Manga. Els Manga han envaït el mercat del tebeo. Lluny dels ressons geogràfics (la del Mar Menor) o agressius (d’una bona botifarra els espanyols en diuen un “corte de mangas”) la denominació nipona prové del mot japonès que designa les caricatures i ha acabat per aplicar-se als còmics amb personatges de cara rodona i punys a punt de solfa. Hi ha tants tipus de Manga que fins i tot el Canal 33 els dedica un programa setmanal.
Durant els setanta el japonès va exportar moltes paraules de caire violent gràcies a l’esclat de les arts marcials. El judo (en realitat “art suau, gentil” en japonès) es va posar de moda. Tothom sabia què era el “kimono”, les “kates”, els “dans”, el "tatami" i aquells llits incomodíssims que diuen que van tan bé per a l'esquena: els "futon". Després del judo (una variant del jiujitsu) van arribar el karate (que vol dir “mà buida o oberta”) i d’altres arts marcials com el kung fu que popularitzà David Carradine. De fet, kung fu és la traducció xinesa de karate. Els seus derivats també ens van arribar en la versió nipona: judoka, karateka. Mots que compartien amb la contracultura de l’època un gust especial per la consonant ka (de Kultura) i un cert ressò èuscar. Suposo que no costava gaire imaginar un karateka brandant l’ikurriña. L’estol de mots nipons violents venia a completar els mites dels samurai, els guerrers ninja, la terrible autolesió de l’hara-kiri (“tall al ventre”) i els pilots kamikaze (“vent diví”) de la Segona Guerra Mundial.
Un dels mots de significat més sorprenent és “banzai”, el temible crit que els soldats japonesos udolaven en carregar contra les tropes aliades. Banzai no és pas cap insult. Vol dir “que visquis deu mil anys” en japonès. El que passa és que els soldats nipons s’ho cridaven els uns als altres per encoratjar-se. Amb els anys, malgrat els Manga, les coses han canviat una mica. Els mots que ara ens arriben de l’Extrem Orient són més amables: el saborós “sushi” (fet amb peix cru), l’obsolet mètode “Ogino” (al qual molts devem la vida) o la sorollosa moda dels “karaoke”, a la qual els Dagoll Dagom s’avançaren muntant fa deu anys “El Mikado”, un musical vuit-centista dels anglesos Gilbert & Sullivan. En japonès “mikado” és un títol imperial que vol dir “porta exalçada”, en referència a l’entrada del Palau Imperial, però l’èxit esclatant del musical anglès n’ha fet mot d’ús divers arreu del món. El joc dels bastonets que s’han d’anar treient sense que es moguin els altres també es diu“mikado” i alguns fabricants de llepolies s’hi han apuntat ràpidament per comercialitzar bastonets de xocolata.
Potser aviat els imitadors de l’incomparable “frigodedo” ens sorprendran amb algun apel·latiu entre criogènic i nipó com ara “criogino”.