dissabte, 28 d’octubre de 1989

El reverend Spooner

Sense cap mena de dubte, el reverend William Archibald Spooner (1844-1930) és una figura central en la galeria de personatges entranyables de l'enigmística popular. Spooner fou un cèlebre professor d'Oxford que ultrapassà els llindars universitaris per mor de la riquesa polisèmica del seu subconscient. De fet, la seva equívoca fama prové de la inconscient introducció en el món anglosaxó d'un joc de mots d'origen francès, anomenat contrapet o antístrofa. El contrapet, com veurem en posteriors articles, és una frase d'aparença anodina que es transforma, degut a la transposició sobtada de lletres o síl.labes en el seu interior, en una frase diferent de significat més aviat inconvenient (com més bo més inconvenient).
Aquests làpsus, que en tenir un origen inconscient han rebut diverses valoracions per part dels seguidors de Freud, afloren més sovint en les al.locucions públiques dels professionals de la veu, segurament per pura teoria de la probabilitat, i solen ser força celebrats entre l'audiència. El nerviosisme que envolta qualsevol estrena teatral, per exemple, fa del màgic món de la faràndula un escenari habitual dels contrapets més aclamats. Ja al 1767 Voltaire explicava en una carta la història d'un actor dramàtic que, en cridar els figurants a combat, en comptes del tòpic "Sonnez, trompettes!", deixà anar "Trompez, sonnettes!", i la força dramàtica de l'escena s'esvaní entre les rialles del respectable.
Però els làpsus del reverend Spooner foren tan freqüents i clamorosos que avui en dia el mot anglès que designa aquest fenomen no és altre que spoonerism. De manera que el vell warden del New College d'Oxford ha passat a la història de la llengua anglesa al costat dels escassos homes-arrel que han aconseguit saltar de les enciclopèdies als diccionaris sense haver inventat cap unitat de mesura, com Hooligan, Boycott o Sandwich. Potser també caldria esmentar un personatge de ficció -Mrs. Malaprop-, precursora dels anomenats malapropisms. Però aquest "malapropisme" és senzillament la versió anglesa de la típica utilització errònia d'un mot parònim del correcte, com a: "Veniu nenes, que aquest senyor us exhortarà fins a casa" (en comptes d'escortarà). No té, per tant, un pes específic tan acusat com els làpsus de Spooner.
Es diu que en una ocasió, en un discurs universitari de benvinguda a la reina Victòria, l'impagable reverend devia voler començar amb una frase retòrica com "I have in my bossom a half-formed wish" (el meu pit alberga un desig mig format), però tant els estudiants com la reina li van entendre "I have in my bosom a half-warmed fish" (el meu pit alberga un peix mig calent). En una altra ocasió, en esbroncar uns alumnes per no haver assistit a les classes d'història ("You have missed my history lectures"), Spooner va relliscar sobiranament i digué: "You have hissed my mistery lectures" (heu xiuxiuejat el meu curs de novel.la policíaca). Davant d'aquesta encisadora manera d'embolicar la troca, els alumnes actuaren de caixa de resonàncies i aviat començaren a elaborar spoonerisms clandestins en sèrie "amb el millor gust possible". Així van néixer els contrapets amb motllo d'endevinalla, com ara: "What's the difference between trained seals and pretty chorus girls?" (quina diferència hi ha entre una foca ensinistrada i una corista?). La resposta és prou inconvenient: "The seals have cunning stunts, and the girls have stunning cunts" (doncs que la foca fa piruetes fantàstiques i la corista té un cony increïble).
A casa nostra, en una conversa recent, en Tísner em recordava que a principis dels anys 30, l'Apa va publicar un article molt interessant a "La Publicitat" sobre un Spooner autòcton que va conéixer al mercat de Sant Antoni. Evidentment, l'article tenia un to festiu que començava en el seu propi títol: "El Marconi de Sant Antat".

dissabte, 21 d’octubre de 1989

El jeroglífic.

Quan sentim parlar de jeroglífics pensem invariablement en Egipte. La famosa escriptura ideogràfica dels antics egipcis és el referent cultural que mentalment se'ns imposa. Però un jeroglífic és senzillament un missatge indesxifrable a menys que coneguem el codi amb què fou concebut. En el món enigmístic, el jeroglífic ha esdevingut el component fonamental de l'anomenada enigmística figurada o plàstica, i consisteix a amagar un missatge secret mitjançant signes o figures. Quan aquests signes estan emparentats amb el llenguatge escrit parlem de la criptografia, i els criptogrames clàssics, més que no a Egipte, ens transporten a les novel.les d'espies o a aquell fantàstic conte d'Edgar Allan Poe: "L'escarabat d'or".
Però en una bona part de l'àmbit d'arrels romàniques, el jeroglífic és conegut amb l'indefinit terme llatí rebus, expressió elíptica de la frase definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Segons treballs dels segles XVI (É. Tabourot Bigarrures, París 1582) i XVII (G. Ménage Dictionnaire étimologique, París 1650), el concepte modern del jeroglífic com a joc (rebus) data de les festes de Carnaval a la regió francesa de la Picardia. Aquesta hipòtesi es va veure confirmada per la publicació a principis de segle del llibre Les rébus de Picardie (O. Thorel, Amiens 1903), on es reproduïa un recull de sàtires gràfiques amb motiu dels Carnestoltes d'aquella zona, anomenat De rebus quae gerunter.
Referir-se a les imatges sense imatges és sempre una operació abocada al fracàs. Per tant, l'objectiu d'aquest article no excedeix d'embolcallar el món figuratiu dels jeroglífics amb una pàtina de referències laterals. És cert que la societat actual ens dota de codis d'expressió gràfica diversos i que, en general, la gent sap més llegir entre imatges que no pas entre línies, però encara ara molts enigmistes acusen el jeroglífic de subjectiu i carent de lògica. Estan pensant, òbviament, en la lògica i l'objectivitat aparents de l'univers dels mots, sense ponderar en absolut la flagrant traïdoria que exerceix la semàntica sobre les nostres vides.
De tota manera, el jeroglífic ha fet relativament fortuna en el món de l'enigmística. És força curiós com alguns pintors importants s'hi han dedicat amb més o menys intensitat. Per exemple es conserven rebus preciosos del polifacètic Leonardo da Vinci i se sap que també Max Ernst n'elaborà. A més, Georges Perec, en el seu increïble La vida: instruccions d'ús, ens parla d'una hipotètica (?) història de França escrita en jeroglífics: L'Histoire de France par les rébus. Fins i tot ens en descriu una plana: "on hi ha un dibuix que representa una espècie de bisturí, una amanida i una rata". La solució d'aquest jeroglífic parla del Directori revolucionari, en dir "l'any VII els matarà". Evidentment el joc és francès i cal deduir del jeroglífic els mots "lancette, laitue, rat" que si es llegeixen seguits són homòfons de la frase solució: "l'an sept les tuera".
A casa nostra, en aquests darrers anys, el mestre de català Jordi Esteban i Calm s'hi ha especialitzat, en certa manera, des d'una òptica més pedagògica que no pas estètica. Ha publicat un llibre anomenat 600 jeroglífics, 600 recursos per aprendre català (La Llar del Llibre, 1987) i s'ha empescat un cert corpus teòric sobre el jeroglífic aplicat a l'ensenyament de llengües. D'altra banda, la clàssica secció de passatemps de la revista "Serra d'Or" compta, des de fa anys, amb un jeroglífic mensual. Al costat del reconegut "home de mots" Tísner i del seu enigmàtic company Ernest Gil i Varela hi figura la signatura d'un tal Llovís, que de fet resulta ser un mer pseudònim d'en Lluís Garcia Sevilla, germà del conegut pintor català Ferran Garcia Sevilla.

diumenge, 1 d’octubre de 1989

Guillotines i altres facècies.

Enguany que els francesos ens han inflat el cap i la tele amb les celebracions fastuoses del seu bicentenari potser és un bon moment per treure a relluir un joc de paraules relativament desconegut que equival, en el món artificiós dels sons i els mots, a les pràctiques sanguinolentes que propicià l'aparició de la revolucionària guillotina entre els humans. El joc consisteix a retallar un mot pel davant o pel darrera (decapitar-lo o escuar-lo, com si diguéssim) per aconseguir una paraula nova que ja residia, tot i que anònimament, a les seves entranyes. Els retalls escapçats són lletres en els millors casos, però a voltes també es pren la síl.laba com a unitat de tall.
La decapitació -gramaticalment afèresi- i l'amputació -basada en l'apòcope- són jocs volubles i poc agraïts que només agafen autèntica volada quan es practiquen en la modalitat anomenada progressiva, que consisteix a escapçar la paraula mare i repetir la seva operació amb els mots resultants fins reduir la víctima a la mínima expressió (una o dues lletres). Com es pot veure, és exactament el mateix que passà amb la revolució francesa, que decapità l'aristocràcia per acabar entronitzant la "ricocràcia" (sic).
Sense perdre el fil d'aquest fastuós bicentenari que s'han muntat els veïns de dalt, en el món de l'enigmística hi ha una decapitació famosa, potser l'exemple de decapitació progressiva més bell que s'hagi descobert mai, practicat a partir del controvertit Napoleó. Si prenem el seu nom complet "Napoleon" i comencem a guillotinar-lo impertèrrits, descobrirem que tots els mots resultants formen sis veus gregues amb sentit. I l'encara més difícil circenc es completa si combinem aquestes sis paraules amb el màster fins formar la següent frase: "Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon". Aquesta tirallonga, que als llecs en grec ens pot semblar el títol de l'última cançó de "Los Inhumanos", no només té sentit, sinó que a més diuen que equival a: "Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat". Com per tornar a començar la revolució. Per cert, ho provem? Revolució-Evolució-Vol?... Volició... Doncs semblava fàcil, però amb les revolucions, ja se sap.
A casa nostra no cal dir que aquests vicis francesos s'han practicat poc. De fet, des dels temps heroics del general Moragas no es recorda cap decapitació notable. Però el panorama públic català és ben ple de personatges amb cognoms aptes per a l'afèresi, i provar-ho pot resultar un esport força entretingut. Per exemple, si ens prenem l'històric cognom de l'alcalde de Barcelona amb esperit olímpic i l'aferitzem (decapitar el cap del casal seria poc elegant), descobrim xirois que només ens calen un parell de trucs maldestres i la cosa funciona. Potser això dels centenaris i celebracions magnes hi ajuda, en l'art de la decapitació. Maragall; Aragall (un tipus de bolet); Ragall, a l'inrevés llagar (barbarisme per "nafrar", que és on grinyola més); A gall (a un tipus de peix zeïforme); Gall (el precedent natural del despertador); All (el company habitual de l'oli). De manera que aquesta matussera decapitació ens porta a pensar en possibles problemes gàstrics fruits d'excessos en l'alimentació: massa aragalls, galls i alls, en definitiva.
Evidentment, és més fàcil dedicar-se als sil.làbics. La primera dama del país té un cognom força interessant, des d'aquest punt de vista. Si prenem Ferrussola i anem desengantxant-ne les síl.labes progressivament descobrim més coses encara sobre les seves aficions muntanyenques. Ferrussola; Russola (homòfon de rossola -rellisca- i parònim de russula -un altre tipus de bolet!-); Sola; La. Aquí la cosa ens funciona amb més fluïdesa: "La Ferrussola Rossola Sola", de manera que caldrà trepitjar ferm en les excursions per la muntanya.
Les decapitacions i amputacions, en l'àmbit lingüístic, són difícils i desagraïdes, però quan l'enigmista descobreix febril el mot clau i aquest comença a desfer-se-li a les mans, ni tot l'or del món en un cove no aconseguirà que deixi anar la guillotina.