dissabte, 27 de juliol de 1991

De seccions

La setmana passada parlàvem del foll cantar mallorcano que exhibeixen els singulars manacorins que componen l'Organització Singularment Simfònica i Femelles a Rompre --OSSIFAR--; i ho fèiem esperonats pel diàleg que sostenien Joaquim Mallafré i Joan Solà al voltant de les nostres ibèriques llengües en contacte des de les seves seccions al Brusi i a l'AVUI. Les columnes signades dels diaris responen a la seva necessitat, cada vegada més intensa, d'analitzar reposadament les notícies que altres mitjans escupen sobre la marxa. Molts lectors pensen que les seccions fixes mostren la filosofia d'un diari, i s'hi enganxen amb la complicitat plaent d'un amic o amb les urpes esmolades d'un crític de teatre. El cert és que funcionen i es fan imprescindibles com la cartellera, el mapa del temps, la graella dels mots encreuats o l'agenda. Són unes cartes il·lustrades al director que aquest es veu obligat a respondre amb una transferència bancària.
A les seccions de cultura i als suplements de llibres com aquest, les columnes signades acostumen a ser tribunes preuades pels professionals de la paraula. Sovint esdevenen bancs de prova de futurs dietaris, exercicis d'intrusisme en el món de la crítica o, en el pitjor dels casos, monuments egregis al concepte almodovarià de l'auto-bombo. Hi ha columnes brillants, polèmiques i avorrides. Fins i tot alguna que mereixeria una repassada del barber, per la zona de la patilla. Però en general, es justifiquen més per qui les signa que no pas per què diuen. Les incidències del món cultural interessen només a les vastes minories de sempre, les novetats editorials són competència dels crítics i les anàlisis profundes de caire literari tendeixen a no deixar-se imprimir gaire bé en el grumollós paper de diari. De manera que només resta el safareig i les seccions especialitzades, com a la tele.
L'especialitat escollida fa dos anys per omplir aquesta columna que ara mateix s'autocita era una incògnita quan vam començar. A banda de la denominació d'origen, que després feliçment ha prosperat, pretendre parlar de manera exclusiva de l'aspecte lúdic de la llengua setmana rera setmana era un risc. Semblava com si els temes s'haguessin d'esgotar. Encara recordo la pregunta angoixada de l'Avel·lí Artís i del David Castillo quan els vaig lliurar els tres primers articles: "¿ja podràs trobar material, per fer-ne més?" i la meva resposta insensata --"tinc prou material censat com per fer-ne cent"--
Els únics models periodístics eren algunes seccions de lingüistes reconeguts dedicades a reflexionar sobre determinades incidències destacables de la llengua. Seccions com la que Albert Jané signà durant tants anys aquí a l'AVUI --com la que ara mateix signa Joan Solà--, o com la que Santiago de Mora-Figueroa, marquès de Tamarón, signava a l'ABC, o encara com la que William Safire signa cada dilluns al "The New York Times". L'únic problema és el llast acadèmic, monolingüe i normatiu que comporta forçosament el seu interés. Un altre model podia ser la fascinant secció de "Jocs Matemàtics" que Martin Gardner havia signat durant vint-i-cinc anys a "Scientific American", heredada després per Douglas Hoffstaedler. L'actitud de Gardner davant les matemàtiques era molt interessant. Només calia trobar un paral·lel lingüístic i literari a la seva "matemàtica recreativa". Penso honestament que l'enigmística ho és.
La dura gimnàstica mental que requereix una secció d'aquest caire es veu sovint recompensada pels cops de mà inesperats que arriben des de l'altra banda del mirall. Fa temps Quim Monzó va tenir l'amabilitat de fer-me arribar un article en italià sobre jocs de paraules. L'article, al suplement Tuttolibri de "La Stampa" que surt els dissabtes, donava exemples de paronomàsies en agrupacions de tres lletres (pam-pim-pom-pum, per exemple) i en sol·licitava més del lector. En efecte era una secció fixa del suplement, signada per Gianpaolo Dossena, qui després ha fitxat per "La Repubblica" per seguir amb la seva secció. Dossena és un especialista en jocs de paraules sense gaire interessos literaris, però els seus articles són sobiranament divertits. Igual com els del novel·lista José Antonio Millán a "Diario 16", sota l'epígraf Húmeda Cavidad o com els que Americo Scarlatti --pseudònim anagramàtic de Carlo Mascaretti-- publicà a "Rassegna settimanale" primer i a "Minerva" després sota l'estrafolari epígraf Et ab hic et ab hoc.

dissabte, 20 de juliol de 1991

El mallorcano

De tant en tant hi ha diàlegs creuats entre columnistes de diaris que interessen més gent dels dos o tres que signen els articles. No és gaire freqüent, però quan es dóna val la pena manllevar les tisores de la cuina i retallar acarnissadament els trossos de diari que contenen la jugada en qüestió. Fa cosa d'un mes hem estat testimonis d'una d'aquestes jugades a tres bandes que només es donen quan la bola vermella corre per tota la taula follament, com si la blanca del puntet fos un imant. I no volem deixar d'aplaudir aquesta jugada de tiralínies. Els dos protagonistes reals són dos dels coneixedors més sòlids de la nostra llengua: Joan Solà des d'aquestes mateixes planes i Joaquim Mallafré des de les del Brusi. El tercer en discòrdia, que se n'ha fet ressó a la seva columna de La Vanguardia, és Juan Ramón Masoliver. El tema, pelut i hilarant alhora, és la convivència i la connivència de dues llengües en contacte. Els adstrats d'un signe i de l'altre es deixen sentir en el desenvolupament de la cultura popular. El catastrofisme justificat dels amants de la puresa i l'orgia desenfrenada dels supporters del mestissatge més arrauxat competeixen per acolorir l'opinió pública d'un to determinat.
En aquest context, Mallafré escrivia en clau paròdica un llarg diàleg de català tipus catañol, en el qual hi havia perles com la que reprodueix Masoliver: "Coneix vostè les avantatges dels nostres quitamanxes i desodorants? Es composen dels més selectes productes. No se sap que els clients que els han provat, se'ls passi mai pel cap de canviar. I en tenim una coia! No ha hagut mai ningú de decepcionat..." L'excel·lent traductor i assagista reusenc concloïa la seva columna amb un enfilall de pensaments més aviat foscos. En realitat, les incorreccions que conté el diàleg confegit per Mallafré ultrapassen el rebentisme del "hay para alquilar sillas" per caure en la tristor infinita del llenguatge desfet i deixatat en un recipient cada vegada més brut.
Una setmana després, des de les pàgines d'aquest mateix suplement, Joan Solà augmentava sàviament l'efecte aconseguit per Mallafré sense haver d'empescar-se ni una sola paraula. Solà es limitava a reproduir un fragment del famós programa radiofònic El minutero, un programa de cachondeo que fa anys emeten Ricky i Bernal en "castalà" des de diverses emissores del dial barceloní. La reeixida facècia bilingüe de Ricky i Bernal, popular i famosa, sembla haver inspirat la filosofia del darrer premi Ramon Llull --una novel·la de Lluís Romero o Luís Romaní que ha publicat xiroi l'ínclit Lara-- i fa exclamar Solà que potser aquesta mena de "castalà" és tan real al nostre domini lingüístic com qualsevol altra (o potser més).
Seguint la cadena esbiaixada del transvestisme lingüístic que Mallafré i Solà han plantejat, se m'acut parlar dels perifèrics del nostre domini. Tristeses a banda, la tradició teatral i musical d'aiguabarreig lingüístic és ferma tant al País Valencià com a les Illes. I de la més gran de les Illes ens ve l'última fornada d'adstrats a l'abordatge. Gràcies a la inestimable perseverança de l'escriptor manacorí Jaume Capó, hem pogut descobrir el so potent de la darrera follia illenca: l'Organització Singularment Simfònica i Femelles a Rompre --OSSIFAR-- i el seu disc "Cansiones de amor amb los calsones baixos". A banda del rotund acrònim d'aquests músics locos, Ossifar era fins fa poc un mot quasi escatològic a Mallorca, perquè és el nom d'una empresa que es dedica a la neteja de pous negres. Els d'Ossifar no s'estan de res. Completament aliens a les àrdues argumentacions de Gerard Quintana per justificar la llengua dels seus temes, Arboledas, Méndez, Fiol, Escanellos, Serrano i Lambertini han decidit cantar en "mallorcano". I els seus temes han fet forat entre els joves mallorquins.
Sobretot un de genial, anomenat "Telefóname", que no ens podem estar de reproduir sencer: "Hase seis dies que no has telefonado, ¿y ahora encuentras que está bien? ¿eh? Es porque sabes que estoy tan enamorado que si me empreño vuelveré. Hoy es mi santo y no te has enrecordado, tengo una gran deprimisión, y ahora te canto por desirte que he tirado tus dos retratos al fagón. Telefonamé, telefonamé, telefona si no me penjaré (bis). Por ir al sine cada lunes me llamabas y ayer me tuve que quedar a ver la tele con mi madre, daban "Dallas" y no me pasaste a buscar". L'"hoy tengo una gran deprimisión" té les condicions necessàries per esdevenir l'eslògan de tota una generació. El disc d'Ossifar és una sorpresa constant. En una altra cançó descobrim que al pobre protagonista li ha caigut "un par de quemelos dins es poal des segó"... i encara, en un delirant escato-rock, trobem el cantant molt preocupat perquè "soy sentado al escusado (...) i de tanto pretar me siente morir". El títol del tema en qüestió, força explícit, fa: "Restreñimiento de amor (no puedo obrar)". En realitat, potser l'assoliment més important del "mallorcano" és l'encunyament d'un nou terme per definir el nostre estat davant la qüestió lingüística que tanta polseguera aixeca. Aquest útil neologisme és, evidentment, "deprimisión".

dissabte, 13 de juliol de 1991

Bona Buina!

L'escriptor madrileny José Antonio Millán, en una notable secció que publica a "Diario 16", parla dels diccionaris inversos. El seu deliciós article porta per títol "Zigzag, gong, ping-pong, iceberg" perquè en espanyol aquests quatre mots exòtics semblen ser els únics que acaben en ge. Les consideracions de Millán sobre la conveniència d'aquesta mena de diccionaris són interessants. Versaires, lingüistes, publicistes i ludòpates dels mots encreuats semblen el seu públic natural. Potser algun aspirant a presentador gastronòmic de televisió objectarà que ja hi ha diccionaris de la rima, però de fet coincidim amb Millán que els inversos poden produir sorpreses més interessants.
En català, a banda d'un breu opuscle publicat per Eumo i d'un diccionari més extens de Barcanova, l'any passat Publicacions de l'Abadia en va editar un de força complet. El Diccionari Català Invers amb Informació Morfològica, signat per Joan Mascaró i Joaquim Rafel, presenta un interessant pròleg on es fa teoria sobre els diccionaris inversos i una àmplia bibliografia. Aviat descobrim aterrits que no podem emular Millán i titular l'article amb els mots que acaben en ge, perquè en català ocupen tres pàgines (des del "polífag" que menja de tot fins al "pròfug" perseguit pels militars, passant pel "mag", el "nàufrag", el "sexòleg" o el "boig" del fill "pròdig"). Ens hauríem d'acontentar amb els dos mots de la zeta (el prefix "benz-" i "brunz"), els cinc cridaners de la hac ("Ah", "bah", "kirsch", "eh", "oh") o el publicitari "kòdak" de la ka, però no semblen gaire bons títols.
És clar que els diccionaris inversos que surten ara al mercat són possibles gràcies a la manipulació de grans bases de dades que contenen totes les paraules amb dret a la decència d'una llengua. I aquest fet decisiu els pren una mica de gràcia. El component èpic que tenien els antics diccionaris de la rima, com el Rimario de tutte le cadentie di Dante e Petrarca de Pellegrino Moreto (1528) o el Rhyming Dictionary de John Walker (1775), queda diluïda en els llargs llistats de les actuals bases de dades que relacionen implacablement els esquemes i les esquenes dels mots. La deliciosa inutilitat dels diccionaris inversos queda, gràcies a la informatització, revestida d'eficàcia.
Fins que, vagarejant per les llibreries de vell d'Utrecht, tens l'estrenu plaer de topar amb un monument a la subjectivitat: una edició de bibliòfil d'un peculiar diccionari invers políglota de només cinquanta pàgines. La joia es diu Apollo in stofjas (Van Dale, 1986), de Jaap Bakker, i consta de tres parts clarament diferenciades. En la primera, l'holandès passa revista a la tradició neerlandesa de diccionaris de rima políglotes, que es remunta al segle XVIII i arriba fins als nostres dies. En la segona ofereix el seu subjectiu recull lèxic en neerlandès, anglès, francès, alemany, noruec, italià i rus, acompanyat d'uns versets sorprenents. La tercera secció són poemes políglotes, amb títols com ara "Sonnet: Cartouche", "Triolet" o "Caprice".
Les terminacions triades per Bakker van seguides d'un reguitzell de formacions lèxiques unides per l'atzar fonètic. I així, la francesa ème reuneix la "crème", "PanAm", la "Bohème" o el tendre "je t'aime"; l'alemanya ung reuneix l'"Aufklärung", "Jung" i "Mao Tse Toeng"; i la turneriana ike reuneix "Mike", "Vandyke", "Lucky Strike" i "Stefan Zweig". Però potser el millor són els homenatges políglotes a alguns personatges. Així: "Marcel Proust/ To a sedentary life-style reduced/ Wrote, with a feeling of dejà vu/ A la recherche du temps perdu"; o "Sigmund Freud/ Waarschuwde: Zere are tree tings to avoid-/ Fazer Time and Mozzer Goose/ And ze complex of Oedipus"; o "Sandro Botticelli/ Had never heard of Percy Bysshe Shelley/ While Percy Bysshe Shelley, for his part, was quite unconscious/ Of boerenmetoworst in halve onsjes". Bakker, sense saber-ho, estableix amb els seus políglotes homenots un pont entre el Finnegans Wake de Joyce i el "Bona Cuina" de Pastallé.

dissabte, 6 de juliol de 1991

Vietata l'affissione

La bella bota italiana és, d'alguna manera, la pàtria dels enganys més o menys enginyosos que omplen, des de fa ara dos anys, aquesta secció. Els italians, probablement per qüestions de contigüitat, són els hereus favorits de la cultura greco-llatina. Ells es van quedar la casa pairal i la part del lleó de la galeria familiar de retrats. Es poden mirar Quintilià com un escocès esguardaria el component més antic del seu clan. I això es tradueix, en aquest camp subtil dels jocs de paraules, en una tradició clàssica assumida com a pròpia. No és per casualitat, doncs, que el mot estrafolari que presideix setmanalment aquesta columna provingui de la bella Itàlia. Ni tampoc no ho és que als quioscos de Roma, Firenze o Milano hi puguem trobar les millors publicacions periòdiques d'enigmística.
És clar que l'enigmística contemporània, com gairebé totes les manifestacions culturals, és molt deutora de la cultura anglo-saxona. Els mots encreuats --crucigramas, mots croisés, parole incrociate o com sigui, però abans de tot crosswords-- han empresonat les pàgines de les revistes clàssiques d'enigmística amb les seves inevitables reixes. Però els italians han preservat algunes pàgines alliberades de graelles en les seves millors revistes. I així, a la clàssica La Settimana Enigmistica, que recentment ha fet 60 anys, hi podem trobar encara una secció que ens recorda com eren les publicacions enigmístiques abans de la Segona Guerra Mundial: l'anomenada "La pagina della Sfinge" Aquí els jocs són absolutament literaris: xarades, anagrames, rebus, bifronts, endevinalles, encastaments, empelts, falsos derivats... en el format versificat que caracteritzava l'art de l'enigmística moderna. Tots van firmats amb el nom de guerra de l'enigmòfil de torn. Quatre ratlles i una signatura entre parèntesi que semblen una fotesa al costat d'una enorme graella de mots encreuats, però que en realitat són gotes de l'ambrosia més costosa.
La Settimana Enigmistica --l'hereva de publicacions de primers de segle com La Gara degli Indovini (11000 exemplars mensuals a Torino, entre 1875-1900), La Corte di Salomone, Diana d'Alteno , La Favilla Enimmistica (la favorita de Joyce, editada a Trieste) o Minerva-- es pot trobar actualment en quioscos grans de Barcelona, com el de la Catalònia. Es veu que els turistes italians no se'n poden estar, de la seva dosi setmanal de maldecaps plaents. Perquè l'addicció als jocs de paraules entre els italians és considerable. Només cal fer una ullada als seus trens, les cues dels seus museus, les seves platges, els seus autobusos --urbans i interurbans--, les seves piscines, els seus innombrables vigilants mafiosos, algunes catedrals ombrívoles, tal vegada algun confessionari desocupat... Tothom va amb una revista enigmística a la mà. A Firenze, entre un ramat d'escolars en plena disbauxa amb vernís cultural del seu viatge d'estudis, vaig veure com un escombriaire s'arrecerava a l'ombra del majestuós Duomo i es treia unTutto enigmistica de la butxaca.
Potser per això no m'estranyà gens detectar uns petits rètols metàl.lics en algunes parets de les ciutats italianes que deien Vietata l'affissione. Art. 663. C.P., amb alguna variant més explícita --Proibita l'affissione --. Vaig entendre que les autoritats italianes, ja de per si preocupades per la perillosa inclinació d'alguns italians a la lectura, havien decidit prendre mesures més dràstiques. Probablement, i això és una suposició que considero ben fonamentada, aquest article 663 deu assenyalar les afeccions que les autoritats prohibeixen. No crec que m'equivoqui gaire si afirmo que, al costat d'un índex complet dels llibres prohibits, les autoritats deuen haver consignat el reguitzell de jocs de paraules que consideren perniciosos per a la malmesa economia nacional. I així, al costat de les obres completes d'Italo Calvino, els nous censors deuen haver inclòs, sens dubte, la pàgina de l'Esfinx que abans esmentàvem o l'impressionant Et ab hic et ab hoc , un recull d'articles sobre curiositats literàries que Carlo Mascaretti --sota el pseudònim d'Americo Scarlatti-- publicà a la revistaMinerva a primers de segle.
Tot això, suposo, se m'acudia en veure com uns joves italians es permetien el luxe subversiu de clavar un gran pòster que anunciava una sessió de fragments teatrals extrets d'obres de Samuel Beckett just al costat d'un d'aquests petits rètols metàl.lics que prohibien terminantment l'afecció a l'enigmística. Palplantat darrera seu, amb els ulls saltant del rostre adust de Beckett al diàfan missatge prohibitiu que encara ara em ressona --Vietata l'afissione --, vaig recordar una de les frases capitals del pensament modern, del mateix Samuel Beckett a Murphy : "In the beginning was the pun " ("Al principi era el joc de paraules").