dissabte, 27 de juliol de 1991

De seccions

La setmana passada parlàvem del foll cantar mallorcano que exhibeixen els singulars manacorins que componen l'Organització Singularment Simfònica i Femelles a Rompre --OSSIFAR--; i ho fèiem esperonats pel diàleg que sostenien Joaquim Mallafré i Joan Solà al voltant de les nostres ibèriques llengües en contacte des de les seves seccions al Brusi i a l'AVUI. Les columnes signades dels diaris responen a la seva necessitat, cada vegada més intensa, d'analitzar reposadament les notícies que altres mitjans escupen sobre la marxa. Molts lectors pensen que les seccions fixes mostren la filosofia d'un diari, i s'hi enganxen amb la complicitat plaent d'un amic o amb les urpes esmolades d'un crític de teatre. El cert és que funcionen i es fan imprescindibles com la cartellera, el mapa del temps, la graella dels mots encreuats o l'agenda. Són unes cartes il·lustrades al director que aquest es veu obligat a respondre amb una transferència bancària.
A les seccions de cultura i als suplements de llibres com aquest, les columnes signades acostumen a ser tribunes preuades pels professionals de la paraula. Sovint esdevenen bancs de prova de futurs dietaris, exercicis d'intrusisme en el món de la crítica o, en el pitjor dels casos, monuments egregis al concepte almodovarià de l'auto-bombo. Hi ha columnes brillants, polèmiques i avorrides. Fins i tot alguna que mereixeria una repassada del barber, per la zona de la patilla. Però en general, es justifiquen més per qui les signa que no pas per què diuen. Les incidències del món cultural interessen només a les vastes minories de sempre, les novetats editorials són competència dels crítics i les anàlisis profundes de caire literari tendeixen a no deixar-se imprimir gaire bé en el grumollós paper de diari. De manera que només resta el safareig i les seccions especialitzades, com a la tele.
L'especialitat escollida fa dos anys per omplir aquesta columna que ara mateix s'autocita era una incògnita quan vam començar. A banda de la denominació d'origen, que després feliçment ha prosperat, pretendre parlar de manera exclusiva de l'aspecte lúdic de la llengua setmana rera setmana era un risc. Semblava com si els temes s'haguessin d'esgotar. Encara recordo la pregunta angoixada de l'Avel·lí Artís i del David Castillo quan els vaig lliurar els tres primers articles: "¿ja podràs trobar material, per fer-ne més?" i la meva resposta insensata --"tinc prou material censat com per fer-ne cent"--
Els únics models periodístics eren algunes seccions de lingüistes reconeguts dedicades a reflexionar sobre determinades incidències destacables de la llengua. Seccions com la que Albert Jané signà durant tants anys aquí a l'AVUI --com la que ara mateix signa Joan Solà--, o com la que Santiago de Mora-Figueroa, marquès de Tamarón, signava a l'ABC, o encara com la que William Safire signa cada dilluns al "The New York Times". L'únic problema és el llast acadèmic, monolingüe i normatiu que comporta forçosament el seu interés. Un altre model podia ser la fascinant secció de "Jocs Matemàtics" que Martin Gardner havia signat durant vint-i-cinc anys a "Scientific American", heredada després per Douglas Hoffstaedler. L'actitud de Gardner davant les matemàtiques era molt interessant. Només calia trobar un paral·lel lingüístic i literari a la seva "matemàtica recreativa". Penso honestament que l'enigmística ho és.
La dura gimnàstica mental que requereix una secció d'aquest caire es veu sovint recompensada pels cops de mà inesperats que arriben des de l'altra banda del mirall. Fa temps Quim Monzó va tenir l'amabilitat de fer-me arribar un article en italià sobre jocs de paraules. L'article, al suplement Tuttolibri de "La Stampa" que surt els dissabtes, donava exemples de paronomàsies en agrupacions de tres lletres (pam-pim-pom-pum, per exemple) i en sol·licitava més del lector. En efecte era una secció fixa del suplement, signada per Gianpaolo Dossena, qui després ha fitxat per "La Repubblica" per seguir amb la seva secció. Dossena és un especialista en jocs de paraules sense gaire interessos literaris, però els seus articles són sobiranament divertits. Igual com els del novel·lista José Antonio Millán a "Diario 16", sota l'epígraf Húmeda Cavidad o com els que Americo Scarlatti --pseudònim anagramàtic de Carlo Mascaretti-- publicà a "Rassegna settimanale" primer i a "Minerva" després sota l'estrafolari epígraf Et ab hic et ab hoc.