El mallorcano

De tant en tant hi ha diàlegs creuats entre columnistes de diaris que interessen més gent dels dos o tres que signen els articles. No és gaire freqüent, però quan es dóna val la pena manllevar les tisores de la cuina i retallar acarnissadament els trossos de diari que contenen la jugada en qüestió. Fa cosa d'un mes hem estat testimonis d'una d'aquestes jugades a tres bandes que només es donen quan la bola vermella corre per tota la taula follament, com si la blanca del puntet fos un imant. I no volem deixar d'aplaudir aquesta jugada de tiralínies. Els dos protagonistes reals són dos dels coneixedors més sòlids de la nostra llengua: Joan Solà des d'aquestes mateixes planes i Joaquim Mallafré des de les del Brusi. El tercer en discòrdia, que se n'ha fet ressó a la seva columna de La Vanguardia, és Juan Ramón Masoliver. El tema, pelut i hilarant alhora, és la convivència i la connivència de dues llengües en contacte. Els adstrats d'un signe i de l'altre es deixen sentir en el desenvolupament de la cultura popular. El catastrofisme justificat dels amants de la puresa i l'orgia desenfrenada dels supporters del mestissatge més arrauxat competeixen per acolorir l'opinió pública d'un to determinat.
En aquest context, Mallafré escrivia en clau paròdica un llarg diàleg de català tipus catañol, en el qual hi havia perles com la que reprodueix Masoliver: "Coneix vostè les avantatges dels nostres quitamanxes i desodorants? Es composen dels més selectes productes. No se sap que els clients que els han provat, se'ls passi mai pel cap de canviar. I en tenim una coia! No ha hagut mai ningú de decepcionat..." L'excel·lent traductor i assagista reusenc concloïa la seva columna amb un enfilall de pensaments més aviat foscos. En realitat, les incorreccions que conté el diàleg confegit per Mallafré ultrapassen el rebentisme del "hay para alquilar sillas" per caure en la tristor infinita del llenguatge desfet i deixatat en un recipient cada vegada més brut.
Una setmana després, des de les pàgines d'aquest mateix suplement, Joan Solà augmentava sàviament l'efecte aconseguit per Mallafré sense haver d'empescar-se ni una sola paraula. Solà es limitava a reproduir un fragment del famós programa radiofònic El minutero, un programa de cachondeo que fa anys emeten Ricky i Bernal en "castalà" des de diverses emissores del dial barceloní. La reeixida facècia bilingüe de Ricky i Bernal, popular i famosa, sembla haver inspirat la filosofia del darrer premi Ramon Llull --una novel·la de Lluís Romero o Luís Romaní que ha publicat xiroi l'ínclit Lara-- i fa exclamar Solà que potser aquesta mena de "castalà" és tan real al nostre domini lingüístic com qualsevol altra (o potser més).
Seguint la cadena esbiaixada del transvestisme lingüístic que Mallafré i Solà han plantejat, se m'acut parlar dels perifèrics del nostre domini. Tristeses a banda, la tradició teatral i musical d'aiguabarreig lingüístic és ferma tant al País Valencià com a les Illes. I de la més gran de les Illes ens ve l'última fornada d'adstrats a l'abordatge. Gràcies a la inestimable perseverança de l'escriptor manacorí Jaume Capó, hem pogut descobrir el so potent de la darrera follia illenca: l'Organització Singularment Simfònica i Femelles a Rompre --OSSIFAR-- i el seu disc "Cansiones de amor amb los calsones baixos". A banda del rotund acrònim d'aquests músics locos, Ossifar era fins fa poc un mot quasi escatològic a Mallorca, perquè és el nom d'una empresa que es dedica a la neteja de pous negres. Els d'Ossifar no s'estan de res. Completament aliens a les àrdues argumentacions de Gerard Quintana per justificar la llengua dels seus temes, Arboledas, Méndez, Fiol, Escanellos, Serrano i Lambertini han decidit cantar en "mallorcano". I els seus temes han fet forat entre els joves mallorquins.
Sobretot un de genial, anomenat "Telefóname", que no ens podem estar de reproduir sencer: "Hase seis dies que no has telefonado, ¿y ahora encuentras que está bien? ¿eh? Es porque sabes que estoy tan enamorado que si me empreño vuelveré. Hoy es mi santo y no te has enrecordado, tengo una gran deprimisión, y ahora te canto por desirte que he tirado tus dos retratos al fagón. Telefonamé, telefonamé, telefona si no me penjaré (bis). Por ir al sine cada lunes me llamabas y ayer me tuve que quedar a ver la tele con mi madre, daban "Dallas" y no me pasaste a buscar". L'"hoy tengo una gran deprimisión" té les condicions necessàries per esdevenir l'eslògan de tota una generació. El disc d'Ossifar és una sorpresa constant. En una altra cançó descobrim que al pobre protagonista li ha caigut "un par de quemelos dins es poal des segó"... i encara, en un delirant escato-rock, trobem el cantant molt preocupat perquè "soy sentado al escusado (...) i de tanto pretar me siente morir". El títol del tema en qüestió, força explícit, fa: "Restreñimiento de amor (no puedo obrar)". En realitat, potser l'assoliment més important del "mallorcano" és l'encunyament d'un nou terme per definir el nostre estat davant la qüestió lingüística que tanta polseguera aixeca. Aquest útil neologisme és, evidentment, "deprimisión".