Vietata l'affissione

La bella bota italiana és, d'alguna manera, la pàtria dels enganys més o menys enginyosos que omplen, des de fa ara dos anys, aquesta secció. Els italians, probablement per qüestions de contigüitat, són els hereus favorits de la cultura greco-llatina. Ells es van quedar la casa pairal i la part del lleó de la galeria familiar de retrats. Es poden mirar Quintilià com un escocès esguardaria el component més antic del seu clan. I això es tradueix, en aquest camp subtil dels jocs de paraules, en una tradició clàssica assumida com a pròpia. No és per casualitat, doncs, que el mot estrafolari que presideix setmanalment aquesta columna provingui de la bella Itàlia. Ni tampoc no ho és que als quioscos de Roma, Firenze o Milano hi puguem trobar les millors publicacions periòdiques d'enigmística.
És clar que l'enigmística contemporània, com gairebé totes les manifestacions culturals, és molt deutora de la cultura anglo-saxona. Els mots encreuats --crucigramas, mots croisés, parole incrociate o com sigui, però abans de tot crosswords-- han empresonat les pàgines de les revistes clàssiques d'enigmística amb les seves inevitables reixes. Però els italians han preservat algunes pàgines alliberades de graelles en les seves millors revistes. I així, a la clàssica La Settimana Enigmistica, que recentment ha fet 60 anys, hi podem trobar encara una secció que ens recorda com eren les publicacions enigmístiques abans de la Segona Guerra Mundial: l'anomenada "La pagina della Sfinge" Aquí els jocs són absolutament literaris: xarades, anagrames, rebus, bifronts, endevinalles, encastaments, empelts, falsos derivats... en el format versificat que caracteritzava l'art de l'enigmística moderna. Tots van firmats amb el nom de guerra de l'enigmòfil de torn. Quatre ratlles i una signatura entre parèntesi que semblen una fotesa al costat d'una enorme graella de mots encreuats, però que en realitat són gotes de l'ambrosia més costosa.
La Settimana Enigmistica --l'hereva de publicacions de primers de segle com La Gara degli Indovini (11000 exemplars mensuals a Torino, entre 1875-1900), La Corte di Salomone, Diana d'Alteno , La Favilla Enimmistica (la favorita de Joyce, editada a Trieste) o Minerva-- es pot trobar actualment en quioscos grans de Barcelona, com el de la Catalònia. Es veu que els turistes italians no se'n poden estar, de la seva dosi setmanal de maldecaps plaents. Perquè l'addicció als jocs de paraules entre els italians és considerable. Només cal fer una ullada als seus trens, les cues dels seus museus, les seves platges, els seus autobusos --urbans i interurbans--, les seves piscines, els seus innombrables vigilants mafiosos, algunes catedrals ombrívoles, tal vegada algun confessionari desocupat... Tothom va amb una revista enigmística a la mà. A Firenze, entre un ramat d'escolars en plena disbauxa amb vernís cultural del seu viatge d'estudis, vaig veure com un escombriaire s'arrecerava a l'ombra del majestuós Duomo i es treia unTutto enigmistica de la butxaca.
Potser per això no m'estranyà gens detectar uns petits rètols metàl.lics en algunes parets de les ciutats italianes que deien Vietata l'affissione. Art. 663. C.P., amb alguna variant més explícita --Proibita l'affissione --. Vaig entendre que les autoritats italianes, ja de per si preocupades per la perillosa inclinació d'alguns italians a la lectura, havien decidit prendre mesures més dràstiques. Probablement, i això és una suposició que considero ben fonamentada, aquest article 663 deu assenyalar les afeccions que les autoritats prohibeixen. No crec que m'equivoqui gaire si afirmo que, al costat d'un índex complet dels llibres prohibits, les autoritats deuen haver consignat el reguitzell de jocs de paraules que consideren perniciosos per a la malmesa economia nacional. I així, al costat de les obres completes d'Italo Calvino, els nous censors deuen haver inclòs, sens dubte, la pàgina de l'Esfinx que abans esmentàvem o l'impressionant Et ab hic et ab hoc , un recull d'articles sobre curiositats literàries que Carlo Mascaretti --sota el pseudònim d'Americo Scarlatti-- publicà a la revistaMinerva a primers de segle.
Tot això, suposo, se m'acudia en veure com uns joves italians es permetien el luxe subversiu de clavar un gran pòster que anunciava una sessió de fragments teatrals extrets d'obres de Samuel Beckett just al costat d'un d'aquests petits rètols metàl.lics que prohibien terminantment l'afecció a l'enigmística. Palplantat darrera seu, amb els ulls saltant del rostre adust de Beckett al diàfan missatge prohibitiu que encara ara em ressona --Vietata l'afissione --, vaig recordar una de les frases capitals del pensament modern, del mateix Samuel Beckett a Murphy : "In the beginning was the pun " ("Al principi era el joc de paraules").