dissabte, 29 de juny de 1991

Nines xineses

Cada vegada que tornem a la muntanya màgica del Tibidabo patim una regressió a la infantesa. L'entorn ens captiva i els anys s'escurcen exageradament, fins al punt que desapareix la farragosa barrera que sovint ens separa dels infants. Després, quan ja ens hem marejat prou a les muntanyes russes i la cova del terror ens ha fet recordar el valor dels xiscles, el més segur és que acabem a la sala dels miralls. La sala on les lleis de l'òptica se'n foten obertament de la realitat. I la regressió agafa més embranzida quan recordem que, de menuts, els miralls que més ens plaïen eren aquells que ens feien més grans, aquelles superfícies còncaves que ens estiraven els membres fins transformar-nos en poderosos jugadors de bàsquet.
És la clàssica paradoxa de la gallina i l'ou, la regressió infinita d'imatges especulars que formen dos miralls encarats. La sublimació de la família de nines russes que viu en un bloc de capses xineses que duu a la bossa una nina russa que s'amaga en una capsa xinesa i etcétera... Els dos sentits de la marxa acaben en la buidor infinita de dues preguntes sense resposta: ¿el nostre univers, en contínua expansió, és tot el que existeix, o només és una part d'un sistema més gran encara? I, a l'altra banda del mirall, ¿és el quark la partícula més petita que existeix, o encara descobrirem partícules més petites que la componen?
La literatura, com a mètode creador de móns, ens proporciona molts exemples de regressions paradoxals. A Contrapunt, d'Aldous Huxley, un dels personatges, anomenat Philip Quarles, està escrivint una novel.la sobre un novel.lista que escriu una novel.la sobre un novel.lista... També hi ha regressions d'aquest tipus en la novel.la Les faux monnayeurs, d'Andre Gide, en l'obra de teatre Him, d'E.E. Cummings i en diversos contes curts de Norman Mailer, Quim Monzó o Josep Maria Fonalleras.
De fet, no costa gaire imaginar la història d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol. L'atreuen les imatges de tres cobertes de llibres i una columna vertical amb el títol sorprenent de "novel.les de butxaca", però pensa que primer llegirà l'article de sota, perquè sempre li agrada començar les pàgines per la base, igual com els arquitectes comencen les cases pels fonaments. El nostre lector comença a llegir una història sobre el Tibidabo sense gaire interés. No pot evitar preguntar-se què deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però quan és a punt de saltar d'un article a l'altre, descobreix una referència que li sembla reconèixer. L'article parla d'un lector que, un matí de dissabte, agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la pàgina que ell està llegint en aquells moments. El lector de què parla l'article també té ganes de saber què cony deu ser una "novel.la de butxaca" a dues columnes, però no gosa saltar d'un article a l'altre, perquè primer vol saber què farà el lector descrit que llegeix un article que parla d'un lector que agafa mandrós el diari i l'obre aleatòriament per una pàgina qualsevol, que resulta ser la mateixa pàgina...
Fins que l'article s'acaba i tots els lectors que s'han afegit al joc durant les finites regressions que permet un article com aquest, comencen a llegir la "novel.la de butxaca" de la setmana, que va d'un lector que obre un diari i llegeix un article que parla d'un lector de diari que llegeix un article que parla d'un nou lector...