dissabte, 1 de juny de 1991

L'addicció de Joyce

Qualsevol lector mínimament atent a la prosa de James Joyce percep ràpidament la malaltissa dèria de l'irlandès de jugar amb el llenguatge. Aquest perillós virus és present en Joyce des de l'adolescència i es radicalitza amb el pas dels anys, fins arribar a l'extrem letal de Finnegans Wake. Gràcies a les dèries no menys malaltisses d'un nord-americà minuciós anomenat Richard Ellmann (el biògraf exhaustiu de l'irlandès) podem saber alguns detalls més d'aquesta addicció de Joyce als jocs de paraules. Quan a la Universitat llegíem Stephen Hero (el precedent estroncat del A Portrait of the Artist as a Young Man ) ens sobtava la convulsiva afició del seu protagonista a les xarades representades. Ellman ens n'explica alguna, com ara la representació fonètica de kaleidoscope mitjançant la combinació homòfona de dos verbs d'acció: col.lidir i escapar (collide-escape), o la seva bella posada en escena del concepte "posta de sol" aclofat d'esquenes al públic en un silló de respatller corb, tot mostrant només el remolí en postura clàssica d'Albert Pla.
Quan va ingressar al University College i va haver de consignar la professió del seu pare, no se li va acudir altra cosa que "participant de concursos", perquè el vell John Joyce era un perdedor confés i només somiava en els premis. De fet, un dels seus projectes més destacables de 1905 (quan Joyce tenia només vint-i-tres anys) fou la participació en un gran concurs d'enigmes que oferia un atractiu irresistible: 250 lliures esterlines de l'època. Ellmann diu que es tractava d'un concurs de mots encreuats, però l'afirmació del minuciós biògraf sembla aquesta vegada inexacta perquè encara faltaven vuit anys per a la publicació a Nova York del primer problema de mots encreuats de què es té constància (el 21-12-1913 al suplement "Fun" del diari "New York World"). La revista que convocava el concurs es deia "Ideas" (Londres, 1905) i Joyce es va esforçar molt per resoldre els quaranta vuit enigmes proposats des de Trieste estant. El problema, segons es desprén d'una carta posterior al seu germà Stanislaus, fou la ineficàcia del servei de correus, perquè la carta de Joyce amb les respostes va arribar a Londres un dia després que es tanqués el termini d'admissió, i tota la feinada enigmística del tenaç Joyce no va servir absolutament per res.
Tres anys abans, en canvi, la sornegueria i l'enginy d'un íntim amic seu anomenat Gogarty, havien provocat un autèntic aldarull entre els decents irlandesos que divertí moltíssim Joyce. Quan l'any 1902 el batalló de Yeomanry tornà al país després de participar en la campanya sud-africana, un diari local va publicar un poema anònim que lloava els herois en la diada del seu retorn. El poema, atribuït anys després al jove Gogarty, duia un acròstic amb la primera lletra de cada vers que feia: "les putes estaran ocupades".
Una altra de les aficions enigmístiques de Joyce eren les falses etimologies. Al Club des Etrangers de Zurich, les seves xerrades sobre etimologies extravagants amb els seus amics Ruggiero i Phokas van esdevenir mítiques. Conta Aldous Huxley que Joyce sempre insistia en la importància d'una etimologia sobre la forma grega d'Ulisses (Odisseus) que ell datava "al segle XIII". El fantàstic origen etimològic feia provenir "Odisseus" de la combinació "Outis" -ningú- i "Zeus" -déu-. Joyce aprofita la màgia dels mots per reforçar la seva imatge de l'Ulisses modern que oblidava l'èpica heroica del seu predecessor per esdevenir un vulgar Leopold Bloom.
Finalment, el genial irlandès és el pare d'una famosa llista de "beatituds britàniques" que beuen del mateix abeurador. Les vuit beatituds britàniques de l'Ulysses comencen totes amb B de Barcelona: beer -cervesa-, beef -bou-, business -negocis-, bibles -bíblies-, bulldogs -gossos-, battleships -vaixells de guerra-, buggery -bugies- i bishops -bisbes-. Segurament les beatituds catalanes serien molt diferents. Per començar, haurien de canviar les bíblies pels capellans, els negocis pels calés i els vaixells de guerra per les caravel.les. I després, ja veuríem què fèiem amb els bous i els bisbes.