diumenge, 27 de febrer de 1994

Parèmies a quarts d'una

Tenim sort. Ha sortit el segon volum d'una exòtica iniciativa editorial que farà furor entre l'ampli públic lector de les obres del solista Coromines, el duet Alcover-Moll o d'altres novel·listes del gènere lexicogràfic. Es tracta de l'exhaustiva Paremiologia catalana comparada (II B-CEC) de Sebastià Farnés (Columna, 1993). L'avi de Maria Aurèlia Capmany es va passar la vida recollint el material que ara fa possible aquesta edició. Farnés ja havia donat a la impremta un primer volum d'aquesta obra a primers de segle —Assaig de pcc (Ilustració catalana, 1913)— en el qual defensava "parèmia" per denominar refertes, dites, ditxos, refranys, adagis, proverbis, màximes, sentències, aforismes, etc. La iniciativa havia quedat estroncada fins que l'empenta de la il·lustre néta va impulsar l'edició d'aquesta obra singular en la qual les parèmies van ordenades alfabèticament segons un mot interior clau.
Les parèmies són petits cristalls de saviesa popular que totes les llengües contenen i sovint comparteixen. El seu ús és una reivindicació espontània del plagi instituït en tradició i sol demostrar el do de l'oportunitat de l'usuari. El segon volum del Farnés conté alguns d'aquests cristalls preciosos. Així per exemple, descobrim la imatge més aviat garrepa que els lleidatans tenen de Balaguer: "Si vas a Balaguer, esmorza primer" (B58), ampliada amb "si hi vas a dinà, emporta-t'en el pà i si hi has de fer nit, emporta-t'en el llit". Si fem cas del refranyer comparat, la capital de la Noguera hauria d'agermanar-se amb la vila espanyola de Santiñena, la portuguesa d'Abrantes i l'occitana de Montpeller. Les parèmies equivalents són ben clares: "En Santiñena, villa plena, quien no trae no cena", "Antes que yantes, no pases de Abrantes" i "Conbit de Mounpeller, conbido á l'escailler". Som en la franja cruel del refranyer.
És clar que també hi ha parèmies que serveixen per a activitats allunyades de l'insult directe. Són la cara constructiva de la tradició oral. En aquest segon volum del Farnés n'hi ha unes quantes més útils que un consell assessor. La B1646, per exemple, li hauria fet molt bé a Mikimoto abans del programa dels trons sobre la Infanta: "les bromes porten aigua". La C1655, per la seva banda, podria ser l'únic consell possible en els temps de crisi que corren, sobretot després que La Caixa hagi aconseguit que tothom hipotequi alegrement la casa que havia estat vint anys a pagar. La parèmia en qüestió planteja el problema i ens ofereix una solució contundent: "Què ham de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer". També en la tèrbola trajectòria sindical posterior a la vaga del "no em vaga fer-ne", la parèmia C388 brilla amb llum pròpia: "no es pot ésser cambrer i seure a taula".
He de reconèixer amb el cap cot i l'ànim confús que un dels meus programes favorits de TV ara fa vint anys era "El Refranero" de l'acadèmic Joaquín Calvo Sotelo. Per això ara m'ha sobtat descobrir que l'excel·lent programa dels diumenges de Xavier Solà a Catalunya Ràdio —on desenvolupa el popular "complot dels oients"—, acaba amb un miniconcurs sobre una parèmia extreta del Farnés que Josep Maria Pujol explica i els infatigables concursaires endevinen. El premi setmanal de "Parèmies a quarts d'una" és, justament, un exemplar del Farnés. No voldria acabar sense esmentar les parèmies més brillants d'aquest segon volum del Farnés. Són les relatives a la qüestió nacional. Entre les recollides amb el mot clau "ceba" n'hi ha de fantàstiques. Des de les protomacrobiòtiques ("A on entra la ceba, no entra el doctor" C2032) fins a les paranormals tipus JJ Benítez ("El que menja ceba no tremola després de mort" C2044). És clar que el debat resulta intens i contradictori, com sempre quan toquem la ceba. Així, mentre la C2041 queda bé amb tothom ("La ceba al matí és or, a la tarda plata i al vespre mata"), la C2042 es manifesta amb tebior ("La ceba bullida allarga la vida") i la C2043 amb absoluta resolució ("La ceba crua fa alçar la cua").

diumenge, 20 de febrer de 1994

D'harems i orgies

Fa uns quants mesos la lectura d'uns papers biogràfics d'Italo Svevo —alumne de Joyce i autor de Senilità i La coscienza di Zeno — ens suggeria l'elaboració d'un nou joc enigmístic que vam batejar com els mots harem. Svevo en realitat es deia Ettore Schmitz i oferia una curiosa raó per a l'adopció del seu pseudònim: sempre li havia semblat que la pobra "i" del seu cognom germànic restava sola i perduda emmig de la mitja dotzena d'agressives consonants que l'envoltaven. Per això Schmitz va esdevenir Svevo. Per respecte a les minories. Per tant els mots harem van ser definits com aquells que presenten una sola vocal amb tres o més consonants i viceversa. Schmitz, en concret, és un harem i6.
La ulterior tramesa de mots harem en català per part dels lectors ja va ser comentada des d'aquestes mateixes ratlles. Algunes formes verbals —quèieu (q5), obeíeu (b5), eixíeu (x5)— van esdevenir les primeres dames dels harems poligàmics, mentre que els plurals —especialment els acabats en -scs— dominaven el panorama dels harems poliàndrics —bruscs (u5), frescs (e5), troncs (o5)—. Però el veritable crack dels harems va ser un cognom germànic que ressona com un esternut: els Schwartz (a7). L'harem dels Schwartz agermanava l'escriptor i polític conservador espanyol Fernando Schwartz, un matemàtic francès anomenat Laurent Schwartz, l'escriptor i humorista francès Raymond Schwartz, el físic nord-americà Melvin Schwartz —premi Nobel de física el 1988—, el novel·lista holandès J.M.W. Schwartz i la incògnita del presumpte metge que devia batejar la síndrome de Schwartz-Bartter. Totes aquestes aportacions queden ara corregides i augmentades per la tramesa per part de Josep Abellán (Barcelona) d'una fotocòpia de la guia telefònica de Frankfurt am Main. A la pàgina 842 de l'esmentada guia hi consten trenta-vuit nous components de l'harem Schwartz, a banda de nombrosos succedanis que no acaben de donar la talla (com Schwarte, Schwartze, Schwartzkopff, Schwarz...)
El més curiós del cas és que Abellán destaca un parell d'aquests dignes ciutadans alemanys: Ernst Schwartz (90 Battenberger Weg 28) i Frank Schwartz (80 Palleske-29). Tots dos ostenten els harems més ben assortits del clan Schwartz, perquè contenen 11 consonants per 2 vocals. La iniciativa d'Abellán obre noves perspectives enigmístiques per al mecanisme de l'harem, perquè passa dels valors absoluts als relatius. La proporció d'aquests dos campions dels harems és clara: onze consonants per dues vocals fan una proporció de 5.5. Naturalment, inferior al 7 (7/1) del Schwartz pelat i també inferior al 6 del Schmidt, Tertsch o Trenchs però superior al 5 de Cruyff i al 4 de Stich. A més, en aquest cas la dificultat creix proporcionalment a la longitud.
El sistema proporcional aplicat als mots harem ens permet saltar a les frases harem, amb la qual cosa tornem a la línia clara que componen els mots de la llengua en detriment dels noms propis més o menys exòtics. Passem, en definitiva, de l'harem a l'orgia. Així, la intensitat orgiàstica d'una frase dependrà de la relació entre vocals i consonants. Per exemple, la frase "crancs frescs i grills lloscs" presentaria un grau orgiàstic 4 (20 consonants per a només 5 vocals). Els valors comencen a ser notables a partir de 3, tot i que en frases llargues la dificultat de mantenir això tan comercial del 3 per 1 es francament alta. Analitzem, per anar fent boca, la frase de més de 200 lletres que ens envia el mateix Josep Abellán: "Pobrets, sants crancs blancs amb tons grocs tots morts pels troncs llençats dels ponts trontollosos pels assassins transvestits assessorats per grans ments malaltisses, sagnants animals recollits en llençols verds transportats fins lluny". La proporció, malgrat aquesta sintaxi llastada que exhibeixen tants mecanismes de l'enigmística, no arriba a la promiscuïtat desitjada: és una frase orgiàstica de grau 2.67. Si ens voleu explicar les vostres orgies, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

diumenge, 13 de febrer de 1994

Encadenats

El van inventar els italians l'any 50, tot i que després se n'ha descobert un precedent xinès, i avui l'anomenen cadenat (lucchetto). És una variant de la xarada basat en un mot que acaba amb el mateix grup de lletres amb el qual comença un altra —com ara penQUIN/QUINes—. Si fem desaparèixer allò que tenen en comú —quin— i unim els dos residus —pen i es— obtenim una nova paraula —penes—. El joc es popularitzà durant els anys 50 a les revistes d'enigmística. Sembla que els italians, que no han oblidat mai Quintilià, van trigar molts anys a posar-se d'acord sobre el nom que devia rebre aquesta nova modalitat de xarada (el·líptica? encadenada amb descart central? desencadenada? doble? semixarada? circumcisa?). L'any 1963, mentre nosaltres vivíem el boom demogràfic provocat per la gran nevada del 62, els enigmistes italians es van posar finalment d'acord en el nom i la cosa aquesta dels lucchetti ha prosperat fins al punt que Salvatore Chierchia —un escriptor vinculat al grup italià oplepo que ha crescut a l'ombra d'Italo Calvino, en imitació de l'oulipo francès— va publicar una novel·leta basada en un cadenat interminable que feia avançar la narració com en una cinta de Moebius (L'autogenito, publicada al número 3-4 de Il Caffè el juny de 1981).
El joc era minoritari, però força plaent. El veritable esclat dels lucchetti es va produir l'any 1987 quan el noruec Karl Strong va inventar-ne la modalitat onomàstica. Així, del sobtat maridatge entre el mític capità Horace Nelson i del líder sudafricà Nelson Mandela sorgia un hipotètic Horace Mandela. La cosa és senzilla. En aquestes noces sorprenents l'enigmista només actua d'alcavot. L'alquímia dels noms fa la resta. Així, ajuntant Santa Klaus i Klaus Kinski apareix una admirable Santa Kinski. La pacient Anna Frank pot fer parella amb el foll Frank Zappa i de la combinació explosiva d'Elton John amb John Lennon en sorgiria un andrògin Elton Lennon. No cal especular gaire per descobrir com acabaria un duet entre Victòria dels Àngels i Àngels Gonyalons o uns cors entre Boy george & george michael & michael jackson & jackson Browne.
La gràcia d'aquests encadenats rau en les seves variants. D'una banda les cadenes que uneixen, per exemple, un cantautor a un jugador de golf, passant per dos reconeguts escriptors: Bob Dylan & Dylan Thomas & Thomas Bernhard & Bernhard Langer. O bé, més modestament, un bisbe i un periodista: Ricard Maria Carles & Carles Salvador & Salvador Alsius. D'altra banda, els curtcircuits. Com el que formen els actors James Dean & Dean Martin amb el científic Martin Gardner, que té la gràcia de desembocar en un altre actor: James Gardner. Entre els de grau 3 destaquen els actors John Glenn & Glenn Ford —que donen peu a John Ford— i el músic Lluís Claret i el dissenyador Claret Serrahima —que donen pas a Lluís Serrahima—.
Després n'hi ha de cacofònics (Carl Lewis + Lewis Carroll = Carl Carroll), d'aproximatius (Joan Pera + Pere Tàpies = Joan Tàpia) i de simètrics (Sito Pons & Ponç Pons & Ponç Pilat conformen un triumvirat que desemboca en un galàctic Sito Pilat). La qüestió és lligar. Entre els encadenadors italians va agafar notorietat una de les perruqueres esmentades als títols de crèdit de la pel·lícula "Barry Lindon" de Stanley Kubrick (1975), perquè es deia Joyce James i permetia dos encadenats notables. D'una banda el tautològic i xacobeo James Joyce + Joyce James = James James; d'altra banda, la cadena circular Henry James + James Joyce + Joyce James = Henry James, que reforça la identitat de l'autor de Els papers d'Aspern.. Les combinacions són prou àmplies com per fer-ne una nova àlgebra dels noms. I prou misterioses. Si els responsables d'Anagrama van pensar en Quim Monzó per presentar el llibre del Gran Wyoming perquè aquest es diu Monzón, ¿com és que els de la Freixenet no el van fer sortir aquest Nadal al costat de la Basinger, que també es diu Kim?
Quan trobeu encadenats onomàstics, envieu-los a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

diumenge, 6 de febrer de 1994

New York Times

Amb poques setmanes de diferència, el diari més influent de Nova York ha sofert tres baixes de consideració que encara ara fan anar de corcoll a molts dels seus lectors. Han canviat el crític de cinema, el de restaurants i l'enigmista que signa els mots encreuats diaris. L'únic canvi del tot inevitable era aquest darrer. Resulta que el venerable Eugene T. Malenska va morir el passat agost als 77 anys després de més de quaranta anys de mots encreuats diaris. El debut de Will Shortz no es va produir fins el proppassat 21 de novembre, probablement perquè Malenska havia deixat tres mesos de feina feta, però també perquè hi ha hagut un autèntic càsting a l'hora de triar el successor. Shortz, de només 41 anys, esdevé així el quart home en la història dels mots encreuats del "New York Times".
Alguns diaris han presentat el seu fitxatge com l'assalt d'un jovenet a la Casa Blanca de l'enigmística. Rich Cohen, per exemple, escrivia a primers de desembre al "New York Observer" que el triomf de Shortz implicava el de tot un nou estil —batejat pels especialistes com Mainstream— en el qual es bandejaven sistemàticament els clixés de sempre (suposem que per tal d'inventar-ne de nous). Cohen donava un tractament ben groc a la notícia, en comparar la pujada de Shortz al poder amb la decisió del Concili Vaticà II el 1963 de permetre dir missa en anglès, a més d'en llatí. Les primeres declaracions per a la CBS de Shortz en prendre possessió van per aquí: "Portarem els mots encreuats a la gent perquè un joc que practiquen 50 milions d'americans cada dia no pot ser cosa d'excèntrics". El titular amb què Cohen obria la notícia és prou eloqüent: "Adéu, emú! Hola, Devo!". Si l'emú és un vell amic de les graelles en totes les llengües (com l'icac, l'agà, l'ulà i Ur), Devo és un grup musical dels setanta que devia marcar profundament l'adolescència de Shortz, perquè el va triar per a la primera paraula horitzontal de l'encreuat en el dia del seu debut.
Conec Will Shortz des de fa dos anys, quan encara era l'editor de la magnífica revista de jocs "Games". Resseguidor incansable de tot allò que fa olor a jocs de paraules, va assabentar-se atzarosament de la publicació del meu Manual d'enigmística (Columna, 1991) i em va escriure per saber com el podria aconseguir. No cal dir que li'l vaig enviar de franc, amb una llarga sinopsi en anglès dels continguts del llibre. Després he sabut que el Manual era el primer llibre en català que entrava a la seva impressionant biblioteca enigmística, d'uns 12.000 títols catalogats en 26 apartats monogràfics (tal com consta en un inventari que ell mateix autoedita cada sis mesos amb el títol de Puzzleana). Però aquesta fastuosa biblioteca no és la seva única particularitat. Resulta que, fruit del deliciós virus interdisciplinar que assotà els plans d'estudis nord-americans dels setanta, Will Shortz és l'únic historiador del món llicenciat en enigmística per la Universitat d'Indiana. El seu títol, en concret, és unbachelor's degree in enigmatology. Quina enveja!
De manera que la cosa ja li ve de lluny. Ara que ha esdevingut popular i que l'han entrevistat a tots els magazins de la TV americana, s'ha sabut que Shortz viu sol com un monjo a tres quarts d'hora en tren de Manhattan, reclós amb els seus llibres en una casa de vuit habitacions a Pleasantville. De tant en tant, quan es vol distreure de la graella del dia, baixa al pis de baix i fa una partida en un pin-ball dels anys 50 anomenat Crossword. Després torna a les seves definicions. De fet, ell només defineix. Un centenar de constructors de graelles treballen per a ell esporàdicament i una vintena de forma regular, de manera que té prou material on triar abans de posar-se a la feina. Això sí, un cop l'any construeix una graella ell solet, per mantenir l'agilitat i no perdre els bons costums. És repugnantment curiós que els millors clixés d'aquelles lletres que bramava Nino Bravo continuin vigents, perquè és evident que "cuando Dios hiso el Edén, pensó en América".