Parèmies a quarts d'una

Tenim sort. Ha sortit el segon volum d'una exòtica iniciativa editorial que farà furor entre l'ampli públic lector de les obres del solista Coromines, el duet Alcover-Moll o d'altres novel·listes del gènere lexicogràfic. Es tracta de l'exhaustiva Paremiologia catalana comparada (II B-CEC) de Sebastià Farnés (Columna, 1993). L'avi de Maria Aurèlia Capmany es va passar la vida recollint el material que ara fa possible aquesta edició. Farnés ja havia donat a la impremta un primer volum d'aquesta obra a primers de segle —Assaig de pcc (Ilustració catalana, 1913)— en el qual defensava "parèmia" per denominar refertes, dites, ditxos, refranys, adagis, proverbis, màximes, sentències, aforismes, etc. La iniciativa havia quedat estroncada fins que l'empenta de la il·lustre néta va impulsar l'edició d'aquesta obra singular en la qual les parèmies van ordenades alfabèticament segons un mot interior clau.
Les parèmies són petits cristalls de saviesa popular que totes les llengües contenen i sovint comparteixen. El seu ús és una reivindicació espontània del plagi instituït en tradició i sol demostrar el do de l'oportunitat de l'usuari. El segon volum del Farnés conté alguns d'aquests cristalls preciosos. Així per exemple, descobrim la imatge més aviat garrepa que els lleidatans tenen de Balaguer: "Si vas a Balaguer, esmorza primer" (B58), ampliada amb "si hi vas a dinà, emporta-t'en el pà i si hi has de fer nit, emporta-t'en el llit". Si fem cas del refranyer comparat, la capital de la Noguera hauria d'agermanar-se amb la vila espanyola de Santiñena, la portuguesa d'Abrantes i l'occitana de Montpeller. Les parèmies equivalents són ben clares: "En Santiñena, villa plena, quien no trae no cena", "Antes que yantes, no pases de Abrantes" i "Conbit de Mounpeller, conbido á l'escailler". Som en la franja cruel del refranyer.
És clar que també hi ha parèmies que serveixen per a activitats allunyades de l'insult directe. Són la cara constructiva de la tradició oral. En aquest segon volum del Farnés n'hi ha unes quantes més útils que un consell assessor. La B1646, per exemple, li hauria fet molt bé a Mikimoto abans del programa dels trons sobre la Infanta: "les bromes porten aigua". La C1655, per la seva banda, podria ser l'únic consell possible en els temps de crisi que corren, sobretot després que La Caixa hagi aconseguit que tothom hipotequi alegrement la casa que havia estat vint anys a pagar. La parèmia en qüestió planteja el problema i ens ofereix una solució contundent: "Què ham de fer? —Vendre la casa i anar a lloguer". També en la tèrbola trajectòria sindical posterior a la vaga del "no em vaga fer-ne", la parèmia C388 brilla amb llum pròpia: "no es pot ésser cambrer i seure a taula".
He de reconèixer amb el cap cot i l'ànim confús que un dels meus programes favorits de TV ara fa vint anys era "El Refranero" de l'acadèmic Joaquín Calvo Sotelo. Per això ara m'ha sobtat descobrir que l'excel·lent programa dels diumenges de Xavier Solà a Catalunya Ràdio —on desenvolupa el popular "complot dels oients"—, acaba amb un miniconcurs sobre una parèmia extreta del Farnés que Josep Maria Pujol explica i els infatigables concursaires endevinen. El premi setmanal de "Parèmies a quarts d'una" és, justament, un exemplar del Farnés. No voldria acabar sense esmentar les parèmies més brillants d'aquest segon volum del Farnés. Són les relatives a la qüestió nacional. Entre les recollides amb el mot clau "ceba" n'hi ha de fantàstiques. Des de les protomacrobiòtiques ("A on entra la ceba, no entra el doctor" C2032) fins a les paranormals tipus JJ Benítez ("El que menja ceba no tremola després de mort" C2044). És clar que el debat resulta intens i contradictori, com sempre quan toquem la ceba. Així, mentre la C2041 queda bé amb tothom ("La ceba al matí és or, a la tarda plata i al vespre mata"), la C2042 es manifesta amb tebior ("La ceba bullida allarga la vida") i la C2043 amb absoluta resolució ("La ceba crua fa alçar la cua").