dissabte, 24 de novembre del 1990

Informàtica deformada

Els ordinadors han fet molt de mal als fabricants de calaixos. Segons l'informe disbauxat d'una empresa de creació estadística nord-americana cada hora, arreu del món, es destrueix un metre cúbic de paperassa arxivada i s'encabeix la informació que contenia en una base de dades informàtica. L'informe també s'arrisca a donar un percentatge hipotètic d'errades de picatge, tot i que no quantifica la magnitud dels malentesos que els famosos follets dels teclats poden arribar a provocar. Alguns ja hem patit pluges disperses d'invitacions institucionals al nostre nom provocades per les nostres diverses filiacions a la mateixa base de dades amb petites variacions d'una lletra. Però la deformació dels teclistes buidadors de calaixos o la manca de delicadesa semàntica dels programadors informàtics pot tenir conseqüències molt més funestes per a la humanitat.
Fa poc, una reacció soterrada dels mateixos que es posen les mans al cap amb el polèmic "posa-te'l posa-l'hi" ha provocat una subtil correcció lèxica en els menús habituals del sistema cibernètic més comú, l'anomenat DOS. Un dels missatges d'error més habitual que surt en pantalla quan l'usuari comet alguna incoherència és la triple opció "reintentar, ignorar, avortar". Casualment, les versions més modernes del sistema DOS han fet una giragonsa en la traducció d'aquest menú tan relacionat amb el món prohibit del sexe, i els reincidents i ignorants han fet fora els avortistes en favor dels cancel.ladors. De manera que el nou menú és molt més digerible per als estómacs sensibles.
No cal dir que l'aplicació de la informàtica ha estat revolucionària en el món de l'enigmística. Els programes que fabriquen anagrames, les consultes directes dels enigmògrafs als diccionaris informàtics i la detecció instantània de lletres intruses en un text lipogramàtic ha provocat un augment substancial de perfecció formal en els enigmes de caire lingüístic. També és cert que el desvetllament d'alguns secrets d'elaboració acostuma a provocar entre els aficionats a l'enigmística més romàntics el mateix desencant que les "Sextines cibernètiques" de Joan Brossa van provocar entre alguns amants de la poesia. Potser per això l'acròstic més venut de l'univers binari -IBM- s'ha convertit en blanc de molts dards enverinats.
Ja vam parlar des d'aquestes mateixes ratlles de la brama que feia córrer una de les empreses rivals de l'IBM sobre el significat ocult d'aquest acrònim. Els executius de la Bull anaven proclamant que IBM significava Imitation Bull Machines. D'altra banda, en Victor Alba, en un anecdotari dels anys setanta anomenat Homo Sapiens Catalanibus parla de la incipient informatització del ministeri d'Educació mexicà. El ministre, expert en l'escomesa de les mestres joves, va instal.lar un IBM a la Secretaria, i decidí batejar-lo com "el Computador". L'argument del polític del PRI era contundent: "Porque computa por aquí, computa por allà..."
Un dels acudits més gastats dels egipcis contemporanis quan t'expliquen les excel.lències del seu país és el sorprenent control de la IBM sobre l'Egipte modern. Quan el turista engalipat, que no ha vist ni una màquina d'escriure elèctrica en tot el que porta de viatge, li demana al nadiu que s'expliqui aquest acostuma a proferir una riallada. Després s'asseu i comenta la jugada. "I de insha-allah, B de bukra, M de malaysh". Aquestes tres obscures paraules àrabs defineixen realment l'esperit del poble egipci. Com allò del seny, la rauxa i els calés però a l'africana. Insha-allah vol dir "si Al.là ho vol"; bukra vol dir "demà" i malaysh significa "tant se val". El cert és que qualsevol visitant d'Egipte que vagi de per lliure s'haurà d'acostumar a l'apàtica negació d'aquella dita que insta els occidentals a no deixar per l'endemà el que poden fer avui. És clar que, tard o d'hora, a Egipte tot s'acaba fent, "si Al.là ho vol".

dissabte, 17 de novembre del 1990

S + 7

Una de les entremaliadures més interessants de la literatura potencial francesa és el mètode de transformació textual batejat amb aquest guarisme quasi-futbolístic que encapçala l'article d'avui. L'S+7 va ser definit per Jean Lescure i patentat en un dels seus Exercicis d'estil per Raymond Queneau, justament l'intitulat "Translation". És una feina de taller artesanal que consisteix en la transformació d'un text amb l'ajut d'un cementiri sagrat de la llengua. Cal substituir tots els substantius (S) pel setè substantiu (7) que trobem al diccionari triat a partir del nom base. Evidentment el joc admet variacions múltiples: des de substitucions homosexuals o heterosexuals de verbs (V+n), adjectius (A+n), adverbis (Ad+n)... fins a combinacions múltiples de caire orgiàstic (S+V+Ad+7).
Però potser l'ús més transcendent de l'S+7 és el mer mercadeig de substantius. No endebades un dels debats religiosos que més problemes ha causat als racionalistes de la fe des del Concili de Trento és, justament, la polèmica transsubstanciació del cos de Crist. La base ideològica de l'Eucaristia esdevé un referent espiritual indefugible a l'hora de valorar les càrregues de fons que contenen els textos reescrits automàticament a partir de l'S+7. La transformació del text base per la via de l'S+7 l'eleva a una categoria d'artifici superior, en la qual les lleis de la lògica trontollen al voltant del regne de la paradoxa. És la reescriptura automàtica. Val a dir que l'automatisme neutre i rígid d'aquest mètode textual és la clau de la seva eficàcia. L'única concessió respon a un desig de gramaticalitat posterior: quan el substantiu és d'un altre gènere caldrà ajustar els auxiliars. D'altra banda, quan el substantiu del text base no es troba al diccionari triat, cal començar a comptar des del substantiu que alfabèticament li aniria al darrera.
Els components del cèlebre obrador de literatura potencial han practicat aquest mètode amb una certa assiduïtat. No només Queneau l'introdueix als seus Exercicis d'estil, sinó que Italo Calvino va més enllà i realitza un s+7 de noms propis a partir d'un diccionari de personatges. Calvino s'ho fa venir bé i decideix transsubstanciar un repertori clàssic d'anècdotes. El guirigall és gairebé tan considerable com si algú decidís desordenar tots els peus de foto d'un diari o posar en boca aliena totes les declaracions que es produeixen durant una campanya electoral. També Jorge Luís Borges, a "Pierre Menard, autor del Quijote" practica una variant d'aquest joc.
El primer pas per practicar amb garanties l'S+7 és triar el text base del qual pretenem apropiar-nos. La segona opció del creador és més important encara. Cal escollir un diccionari adient. Fins i tot podem fer servir textos clàssics com El Capital de Marx, la biografia de Terenci Moix o les Obres Completes de Torras i Bages; aleshores els substantius que caldrà introduir seran el 7è, el 14è, el 21è... de l'obra escollida.
Els resultats poden ser tan sorprenents com aquest "Pare nostre" potencial passat per l'S+7 del Diccionari de l'esport d'Enric Bañeres, Manuel de Seabra i Ester Bonet (Enciclopèdia Catalana, 1989): "Partit nostre que esteu en la cenyida, sia santificat el vostre nord-oest, vingui a nosaltres el vostre rei, faci's la vostra "Vuelta", així en el testimoni com es fa en la cenyida. El nostre pal de cada diana, doneu-nos serrà en la diana del "back-up" i perdoneu les nostres curses així com nosaltres perdonem els nostres "Diamidovs"; no permeteu que nosaltres caiguem en la tennista i deslliureu-nos de qualsevol mampara. Amèn".
Sembla mentida com canvien les coses quan portem les ulleres una mica mal graduades.

dissabte, 10 de novembre del 1990

En defensa de la lletra

Parlàvem la setmana passada d'un conte enigmístic d'en Modest Prats sorprenent i contemporani. La seva gènesi, tanmateix, neix d'un projecte exterior: un llibre de bibliòfil editat per en Miquel Planas i intitulat com aquest article que va proposar vint-i-sis autors defensar una lletra amb un text breu. Evidentment un llibre d'autoria tan multitudinària ha de ser irregular per força. Però el més interessant de l'experiència és l'opció formal que cada autor adopta per tirar endavant la seva defensa. No s'hi val a badar. Els vint-i-sis autors formen un catàleg d'estratègies retòriques que recorda vagament els volumets de la Biblioteca Oulipienne. És clar que una defensa tan poc habitual és un repte considerable, i només alguns dels lletrats aconsegueixen defugir el llast del títol tipogràfic.
L'enumeració i l'al.literació són les estratègies més recorregudes pels lletrats defensors; unes estratègies sovint carrinclones que desemboquen en textos encarcarats i falsament lírics. La personificació queda banalitzada en textos fallits com la defensa de la E de Carme Riera ("-Em sembla que et guanyo per K.O. -digué l'àngel de la E, que també hi entenia, de boxa-. Meva és l'Esperança, l'Eina, l'ESCRIPTURA, l'ESCRIPTOR."), un exercici dialèctic sense suc ni bruc entre les lletres A i E que contrasta amb el diàleg, grotesc a voltes però fascinador, de Miquel de Palol en la defensa de la Y ("Rafael i Haniel sota l'Arbre de Dues Branques").
Alguns defensors s'aferren al discurs acadèmic, amb més o menys fortuna. Des de la boutade de Salvador Oliva (que defensa la W amb una anàlisi gràfica del decasíl.lab a partir dels accents febles i forts -W/S, weak & strong-), fins a l'articlet feixuc de Lluís Busquets i Grabulosa (que s'empatolla un discurs ensucradament pedagògic sobre les possibilitats de la L). Sobta l'absència de Joan Brossa (idoni per a defensar la A), però en canvi són molt pertinents les defenses de Sebastià Serrano (en la D de Déu i de Dalí s_hi llegeix una proclama: "derivar és estimar!"), la de Narcís Comadira de la H ("La A és un xalet suís amb els teulats en pendent pronunciat. La Hac és una casa de coberta plana, una casa que, en comptes de golfes, té terrat i solàrium") o la de Josep Palàcios de la K ("Manuscrit per a una K"). També són notables les intervencions de dos lletrats madurs del nostre Far West, com Guillem Viladot (defensor de la F, que no de la fe) i Josep Vallverdú (en defensa de la còpula I).
Dos dels articulistes de luxe ens mostren la seva ploma àgil: un Joan Barril costumista defensa la B amb bonhomia i Quim Monzó defensa, ras i curt, la suposada esquizofrènia de la J. També dos dels poetes joves més interessants fan dues defenses poètiques de la V (Albert Roig) i de la X (Xavier Lloveras), amb la sort diversa que els seus guarismes romans indiquen. Joan Perucho fa de Perucho en la defensa de la T, seductor i llibresc alhora, mentre que Pere Calders desempolsega les velles súper-8 de Walt Disney i basa la seva defensa de la N en la bondat nadalenca. El tercer dels més grans, Miquel Martí i Pol, fa un text excel.lent: la seva defensa de la P és un conte lipogramàtic en el qual no hi podreu trobar cap P ("que es faci ben refotre!", l'acaba.)
De les vint-i-sis defenses n'hi ha dues que sobresurten d'una manera especial. Són tan radicalment enfrontades que mostren dues visions de la literatura (i de l'enigmística) prou peculiars. Dues defenses homòfones que tornarien boig el corrector del conte d'en Modest Prats que encapçala el llibre. "Manuscrit per a una K" de Josep Palàcios i "Qüestions d'elogi i pràctica de la Cu (i una queixa)", de Josep Maria Fonalleras. Seria interessant aprofundir en aquesta parella de prosistes, l'un entestat a atorgar un alt valor de veritat a la literatura i l'altre entestat a no donar-n'hi cap. Les dues defenses tenen finals magnífics, d'esprínter pletòric de forces: K, "...la lletra que multiplica la mesura mil vegades"; Q, "¿Com és que en el nom de la lletra cu no hi ha cap cu?"

dissabte, 3 de novembre del 1990

Modèstia a Prats

Arran de l'eixamplament semàntic que acostumo a aplicar a la denominació d'origen que encapçala aquesta secció (Enigmística f jocs Art de comparar i endevinar enigmes representats per gràfics o figures, endevinalles, mots encreuats, etc.), tot sovint em trobo en l'atzucac d'haver-la de definir amb més precisió. Els mecanismes de la definició són prou complexos. Els lexicògrafs que han redactat mai les entrades d'un diccionari ho saben, igual com ho sabem els quatre pirats que fem problemes de mots encreuats o els alumnes de tots els temps que s'enfronten a la clàssica pregunta d'examen: defineix i desenvolupa...
Per això la troballa d'exemples que recolzin eficaçment la nostra definició és rebuda com aigua beneita. I així és com he rebut la primera incursió pública en el món de la ficció d'un beneit beneït com en Modest Prats. En Prats, una de les llums que ens ve del nord gironí en qüestions lingüístiques, encapçala un deliciós llibre amb vocació de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra que en Miquel Planas ha editat a Girona. I no l'encapçala amb un pròleg, com hauria estat normal, sinó que es llança a l'aventura de la ficció i ens engalta un conte modestament genial. Un d'aquells contes paradigmàtics per exemplificar dignament una certa aplicació dels mecanismes enigmístics a la creació literària.
El text es permet dues llicències lúdiques que el fan coherent amb la vocació del llibre que encapçala. Potser influït per les seves activitats espirituals, en Modest Prats reprodueix els acròstics alfabètics de la majoria de Salms i basteix un primer alfabet amb les inicials dels vint-i-tres paràgrafs que conformen el conte. Val a dir que la K, la W i la Y són desestimades, en un gest que demostra clarament que l'ambició d'aquest experiment literari ultrapassa el pur joc formal. D'altra banda, l'interior de cada paràgraf enclou una inicial cromàticament diferenciada que forma part d'un segon alfabet, aquest invers.
Però el més important d'aquest text juganer no són els accessoris més o menys vistosos que l'envolten. El conte és bo i la seva gènesi té molt a veure amb el fibló de l'enigmística. El protagonista, un corrector de català amb un overbooking de feina aclaparador, s'ha passat tres setmanes seguides corregint galerades i paginades a un ritme infernal. El lector el descobreix quan prova de reposar després de la feinada durant tres dies i tres nits. Però l'angoixa no l'abandona i es desperta obsedit per una paraula llunyana, de la qual no pot recordar la grafia. El corrector, adelerat, la troba escrita amb be baixa i ce trencada. "Esvinçar v. tr. Esgavellar, desballestar, desllorigar." Un destí obscurament revelat per un mot innocu del qual el pobre corrector només volia conèixer la grafia. Des d'aquell moment, el protagonista del conte d'en Prats veu desllorigada la seva existència. Una escletxa homofònica li esgavella tot allò que sent. La maledicció del corrector minuciós condemnat a veure escrites totes les paraules que sent. Sent [supóza] i li passen pels ulls tres fòrmules escrites ("s'ho posa","s'oposa","suposa"); sent [béns] i li apareixen, amb una grafia perfecta, "béns","véns","vents" i encara -perquè la e no havia estat gaire clara- "bens","vens","venç". El pobre corrector de la ficció acaba perdent el senderi i només aconsegueix sobreviure amb les orelles "aparedades" amb taps de cera, incapaç de suportar les curioses relacions entre l'alfabet fonètic i els mots escrits que omplen la seva feina de cada dia.
L'homofonia és un generador excel.lent de calembours i tota mena d'equívocs molt productius en català. En Modest Prats, a banda de desenvolupar-ne uns quants, ens obsequia amb un text sorprenentment contemporani. El seu corrector entra en una fase de desverbalització del tot recomanable. És l'home que deixa de parlar i d'escoltar, però no de llegir i escriure. És un Andy Warhol de la llengua.