En defensa de la lletra

Parlàvem la setmana passada d'un conte enigmístic d'en Modest Prats sorprenent i contemporani. La seva gènesi, tanmateix, neix d'un projecte exterior: un llibre de bibliòfil editat per en Miquel Planas i intitulat com aquest article que va proposar vint-i-sis autors defensar una lletra amb un text breu. Evidentment un llibre d'autoria tan multitudinària ha de ser irregular per força. Però el més interessant de l'experiència és l'opció formal que cada autor adopta per tirar endavant la seva defensa. No s'hi val a badar. Els vint-i-sis autors formen un catàleg d'estratègies retòriques que recorda vagament els volumets de la Biblioteca Oulipienne. És clar que una defensa tan poc habitual és un repte considerable, i només alguns dels lletrats aconsegueixen defugir el llast del títol tipogràfic.
L'enumeració i l'al.literació són les estratègies més recorregudes pels lletrats defensors; unes estratègies sovint carrinclones que desemboquen en textos encarcarats i falsament lírics. La personificació queda banalitzada en textos fallits com la defensa de la E de Carme Riera ("-Em sembla que et guanyo per K.O. -digué l'àngel de la E, que també hi entenia, de boxa-. Meva és l'Esperança, l'Eina, l'ESCRIPTURA, l'ESCRIPTOR."), un exercici dialèctic sense suc ni bruc entre les lletres A i E que contrasta amb el diàleg, grotesc a voltes però fascinador, de Miquel de Palol en la defensa de la Y ("Rafael i Haniel sota l'Arbre de Dues Branques").
Alguns defensors s'aferren al discurs acadèmic, amb més o menys fortuna. Des de la boutade de Salvador Oliva (que defensa la W amb una anàlisi gràfica del decasíl.lab a partir dels accents febles i forts -W/S, weak & strong-), fins a l'articlet feixuc de Lluís Busquets i Grabulosa (que s'empatolla un discurs ensucradament pedagògic sobre les possibilitats de la L). Sobta l'absència de Joan Brossa (idoni per a defensar la A), però en canvi són molt pertinents les defenses de Sebastià Serrano (en la D de Déu i de Dalí s_hi llegeix una proclama: "derivar és estimar!"), la de Narcís Comadira de la H ("La A és un xalet suís amb els teulats en pendent pronunciat. La Hac és una casa de coberta plana, una casa que, en comptes de golfes, té terrat i solàrium") o la de Josep Palàcios de la K ("Manuscrit per a una K"). També són notables les intervencions de dos lletrats madurs del nostre Far West, com Guillem Viladot (defensor de la F, que no de la fe) i Josep Vallverdú (en defensa de la còpula I).
Dos dels articulistes de luxe ens mostren la seva ploma àgil: un Joan Barril costumista defensa la B amb bonhomia i Quim Monzó defensa, ras i curt, la suposada esquizofrènia de la J. També dos dels poetes joves més interessants fan dues defenses poètiques de la V (Albert Roig) i de la X (Xavier Lloveras), amb la sort diversa que els seus guarismes romans indiquen. Joan Perucho fa de Perucho en la defensa de la T, seductor i llibresc alhora, mentre que Pere Calders desempolsega les velles súper-8 de Walt Disney i basa la seva defensa de la N en la bondat nadalenca. El tercer dels més grans, Miquel Martí i Pol, fa un text excel.lent: la seva defensa de la P és un conte lipogramàtic en el qual no hi podreu trobar cap P ("que es faci ben refotre!", l'acaba.)
De les vint-i-sis defenses n'hi ha dues que sobresurten d'una manera especial. Són tan radicalment enfrontades que mostren dues visions de la literatura (i de l'enigmística) prou peculiars. Dues defenses homòfones que tornarien boig el corrector del conte d'en Modest Prats que encapçala el llibre. "Manuscrit per a una K" de Josep Palàcios i "Qüestions d'elogi i pràctica de la Cu (i una queixa)", de Josep Maria Fonalleras. Seria interessant aprofundir en aquesta parella de prosistes, l'un entestat a atorgar un alt valor de veritat a la literatura i l'altre entestat a no donar-n'hi cap. Les dues defenses tenen finals magnífics, d'esprínter pletòric de forces: K, "...la lletra que multiplica la mesura mil vegades"; Q, "¿Com és que en el nom de la lletra cu no hi ha cap cu?"