Modèstia a Prats

Arran de l'eixamplament semàntic que acostumo a aplicar a la denominació d'origen que encapçala aquesta secció (Enigmística f jocs Art de comparar i endevinar enigmes representats per gràfics o figures, endevinalles, mots encreuats, etc.), tot sovint em trobo en l'atzucac d'haver-la de definir amb més precisió. Els mecanismes de la definició són prou complexos. Els lexicògrafs que han redactat mai les entrades d'un diccionari ho saben, igual com ho sabem els quatre pirats que fem problemes de mots encreuats o els alumnes de tots els temps que s'enfronten a la clàssica pregunta d'examen: defineix i desenvolupa...
Per això la troballa d'exemples que recolzin eficaçment la nostra definició és rebuda com aigua beneita. I així és com he rebut la primera incursió pública en el món de la ficció d'un beneit beneït com en Modest Prats. En Prats, una de les llums que ens ve del nord gironí en qüestions lingüístiques, encapçala un deliciós llibre amb vocació de bibliòfil anomenat En defensa de la lletra que en Miquel Planas ha editat a Girona. I no l'encapçala amb un pròleg, com hauria estat normal, sinó que es llança a l'aventura de la ficció i ens engalta un conte modestament genial. Un d'aquells contes paradigmàtics per exemplificar dignament una certa aplicació dels mecanismes enigmístics a la creació literària.
El text es permet dues llicències lúdiques que el fan coherent amb la vocació del llibre que encapçala. Potser influït per les seves activitats espirituals, en Modest Prats reprodueix els acròstics alfabètics de la majoria de Salms i basteix un primer alfabet amb les inicials dels vint-i-tres paràgrafs que conformen el conte. Val a dir que la K, la W i la Y són desestimades, en un gest que demostra clarament que l'ambició d'aquest experiment literari ultrapassa el pur joc formal. D'altra banda, l'interior de cada paràgraf enclou una inicial cromàticament diferenciada que forma part d'un segon alfabet, aquest invers.
Però el més important d'aquest text juganer no són els accessoris més o menys vistosos que l'envolten. El conte és bo i la seva gènesi té molt a veure amb el fibló de l'enigmística. El protagonista, un corrector de català amb un overbooking de feina aclaparador, s'ha passat tres setmanes seguides corregint galerades i paginades a un ritme infernal. El lector el descobreix quan prova de reposar després de la feinada durant tres dies i tres nits. Però l'angoixa no l'abandona i es desperta obsedit per una paraula llunyana, de la qual no pot recordar la grafia. El corrector, adelerat, la troba escrita amb be baixa i ce trencada. "Esvinçar v. tr. Esgavellar, desballestar, desllorigar." Un destí obscurament revelat per un mot innocu del qual el pobre corrector només volia conèixer la grafia. Des d'aquell moment, el protagonista del conte d'en Prats veu desllorigada la seva existència. Una escletxa homofònica li esgavella tot allò que sent. La maledicció del corrector minuciós condemnat a veure escrites totes les paraules que sent. Sent [supóza] i li passen pels ulls tres fòrmules escrites ("s'ho posa","s'oposa","suposa"); sent [béns] i li apareixen, amb una grafia perfecta, "béns","véns","vents" i encara -perquè la e no havia estat gaire clara- "bens","vens","venç". El pobre corrector de la ficció acaba perdent el senderi i només aconsegueix sobreviure amb les orelles "aparedades" amb taps de cera, incapaç de suportar les curioses relacions entre l'alfabet fonètic i els mots escrits que omplen la seva feina de cada dia.
L'homofonia és un generador excel.lent de calembours i tota mena d'equívocs molt productius en català. En Modest Prats, a banda de desenvolupar-ne uns quants, ens obsequia amb un text sorprenentment contemporani. El seu corrector entra en una fase de desverbalització del tot recomanable. És l'home que deixa de parlar i d'escoltar, però no de llegir i escriure. És un Andy Warhol de la llengua.