dissabte, 21 de juliol de 1990

Autopistes de signes

Ara que l'estiu envaeix els nostres hàbits amb l'absurda novetat del viatge, les autopistes adopten una nova dimensió en la vida de molts viatgers. Perden aquella emprenyadora imatge de trànsit que les va generar i es disfressen de metro interurbà, amb les seves parades i els seus transbordaments, fins i tot amb les seves monumentals taquilles de peatge. Hi ha qui les travessa com qui fa una gimkana. Recorren uns quilòmetres, hi reposen, hi mengen, fan fotos i hi dormen. La seva xarxa és internacional i l'estoc de signes conforma un llenguatge gràfic gairebé invariable. Potser per això els transeünts ens hi sentim còmodes i segurs, gairebé empesos a jugar amb elles.
En un dels seus darrers llibres, el gran cronopio Julio Cortázar portava el joc de l'autopista fins a les darreres conseqüències. Los autonautas de la cosmopista és un dietari sensacional d'un viatge entre París i Bordeus que transgredeix l'essència de l'autopista: la velocitat. Julio Cortázar i la seva última esposa Carol Dunlop fan el trajecte esmentat en més de trenta dies. S'aturen cada jornada en dues àrees de servei-repós (de les franceses) i fan vida campestre entre el tràfec general. Alguns amics, convenientment alliçonats, els fan visites efímeres per les entrades pertinents de l'autopista i aprofiten per proveir-los de tot allò que la parella necessita. La vella Volkswagen es transforma en una llar mòbil que es mou a deshora entre els signes funcionals de l'autopista. El joc esdevé força excitant.
Fa uns mesos, en una de les tertúlies que en Jordi Vendrell condueix a Catalunya Ràdio, la Isabel-Clara Simó comentava que una de les principals diversions dels seus fills durant els trajectes per autopista era agafar les lletres de les matrícules dels companys de viatge i imaginar-ne un significat ocult. B-JD, per exemple, podia esdevenir la "Brigada de Joves Desocupats". En Tísner, que també era present, va assenyalar que a ell sempre li havia agradat jugar amb els signes de la carretera i recordà un bifront fantàstic que pot provocar molts accidents entre els enigmistes més aviciats. Si capgireu el rètol del contingut "Stop", us adonareu que apareix un alegre "Pots" que podria arribar a tenir conseqüències funestes.
Els nord-americans, sempre tan cofois, s'han inventat un nou joc d'autopista. El Pangrammatic Highway (joc introduït per Udo Pernisz l'agost de 1988) consisteix a trobar totes les lletres de l'alfabet (pangrama) en tota mena de signes i rètols visibles des d'una autopista. Poden ser rètols oficials, publicitaris o qualsevol mena d'indicatiu, sempre que siguin estàtics. Queden per tant, excloses totes les matrícules dels altres automòbils i els rètols dels camions. Per jugar al Pangrammatic Highway cal anar dalt d'un cotxe i anotar les inscripcions que porten les lletres que ens manquen per completar l'alfabet. Com en els pangrames convencionals, es tracta de trobar-les totes amb la major brevetat. És clar que els pangrames es mesuren per llargada de lletres, i aquesta autopista pangramàtica es mesura en milles. El millor recorregut és, evidentment, el més curt.
Fins ara, la recordwoman del joc és Faith W. Eckler (editora de la revista especialitzada en jocs logològics "Word Ways"). La Eckler trobà un trajecte pangramàtic de 2,4 milles per l'autopista I-95 de Maryland en direcció sud, un altre de 1,7 per la I-80 a l'alçada de Paterson i finalment l'imbatut Pangrammatic Highway de només 1,3 milles per la "Interstate New Jersey 80" en direcció a l'oest. Els rètols escollits foren Interstate New Jersey 80, Squirrelwood Rd., West Paterson, Paterson, Exit 25 mph, Bridge freezes before road surface, Passaic River, No trucks in left lane. Tot l'alfabet en menys de 2 km. Bingo!
El problema més difícil d'aquests pobres nord-americans sembla ser la lletra J. Potser si de tant en tant agafessin el Lincoln i la llibreteta i es plantessin a La Jonquera la vida els resultaria més planera.

dissabte, 14 de juliol de 1990

L'oximoron

Acabàvem el darrer article amb un anagrama dedicat a l'escultor més vituperat del país que feia "Josep Maria Subirachs = Boc, ja hissa més púrria!". Precisàvem també que boc, a banda de "víctima expiatòria" i "cabró", volia dir "got de cervesa". De manera que l'insult era relativitzable per la via semàntica. Poca broma amb la polisèmia i l'homofonia. Recordo que un amic advocat em contà una vegada que havia presentat un recurs davant d'un jutge amb qui topava constantment, i reblà en espanyol que el presentava por huevos. El jutge amenaçà amb processar-lo per desacatament al tribunal i l'advocat el desafià obertament. Després va resultar que el RDAE (un diccionari d'espanyol que als jutjats tenen per constitucional) feia constar l'entrada huebo: necesidad. De manera que el jutge es va haver de mossegar la llengua i el calembour espanyol a partir de l'alçada de la be va assolir el seu objectiu desestabilitzador.
La duplicitat de significats dóna moltes sorpreses perquè permet els provocadors vocacionals tirar la pedra impunement sense haver d'amagar la mà. Els historiadors de la llengua assenyalen que la terminologia religiosa en va plena, d'aquestes duplicitats. I que cadascú en tregui les conclusions que vulgui. El cert és que per "escatologia" entenem tant "doctrina sobre la renovada existència del món i de l'home a la fi de la història i més enllà de la mort" com "manifestació escrita de qui es complau malatissament a contemplar o tocar els excrements i a parlar tothora d'ells". També el teisme amaga una sorpresa. Amb "teisme" designem tant la "doctrina que afirma l'existència d'un Déu personal creador i provident" com un "estat patològic produït per l'abús del te", de manera que descobrim encantats que els britànics, més que no anglicans, són una colla de teistes.
Aquestes contradiccions desesperants per a qualsevol ment benpensant ens porten a una bella figura retòrica. Una mena d'antítesi que confronta paraules de significat oposat i teòricament excloent. Fosca claror, com si diguéssim. El nostre món actual en va ple, d'oximorons. Si mai proveu de comprar un automòbil, us trobareu que els venedors ofereixen un model base i diverses opcions de millora. Però quan furgueu una mica us adonareu que algunes d'aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir, una "opció obligatòria"? Doncs això mateix, sou just al davant d'un oximoron (oxys "agut", moros "estúpid").
D'oximorons se n'han fet en tots els camps. Uns famosos versos dantescos de Pier della Vigna fan: "L'animo mio, per disdegnoso gusto,/ credendo col morir fuggir disdegno,/ ingiusto fece me contra me giusto". "Disdegnoso gusto" és un oximoron proper a "amarg plaer". Moltes de les il.lustracions dobles del genial M.C. Escher no són altra cosa: diables negres sobre àngels blancs que es contradiuen i esdevenen indestriables. De fet, els primers oximorons grecs eren medallons que mostraven una certa convivència entre el bé i el mal, com el Ying i el Yang dels orientals.
Per la seva banda, l'obscur Fernando Pessoa va construir un dels oximorons més monumentals. La seva peça breu anomenada O banquerio anarquista és un exemple magistral de creació a partir de l'antítesi. El vell anarquista argumenta cruament que l'única possibilitat que li resta de mantenir la seva antiga militància és l'activitat bancària, al pòl oposat de l'acràcia. La magnífica conversa sofista de cafè va farcida d'argumentacions i raonaments lògico-deductius que acaben per dibuixar, amb més precisió encara, la paradoxa genial que la genera. Potser per això, cada vegada que algú defensa el "servei militar", parla de la "Unió Soviètica" o teoritza sobre l'"Estat del benestar", un estrany flaire a amanida grega i souvlaki ens envaeix la pituïtària amb la seva feble fortor.

dissabte, 7 de juliol de 1990

Josep Maria Subirachs!!

A iniciativa àrtica l'insigne picapedrer de la nostra obra inacabada més interessant serà vituperat en públic el proper dimarts 10 de juliol. Els insults es formularan des d'un speaker's corner alçat davant per davant de la monumental façana que l'insultat agença. Alguns dels més afortunats ja han circulat per la premsa ("fas la feina dels coloms", "cagada família", "la família és sagrada, feu-ne fora l'avortista")... D'altres s'estrenaran en rigurosa exclusiva la mateixa nit. Gent tan diversa com l'Antoni Tàpies, l'Oriol Bohigas, en Joan Brossa, en Ramon Barnils, en Perejaume, en Quim Monzó o La Fura dels Baus s'han adherit cofois a la convocatòria d'en Vicenç Altaió. La iniciativa ha creat una onada d'unanimitat impensable, molt major de la que qualsevol acte públic de lloança ha assolit mai des de l'afer Banca Catalana.
Però l'insult és un gènere difícil que va més enllà del simple fill de puta a l'àrbitre del Barça-Madrid. Ja ho deia en Salvat-Papasseit; el millor parlar sempre és agre-dir. L'insult insuls és molt més abominable que la tòpica floreta que relaciona dones i trens. A més, a aquestes alçades, potser el pitjor insult que podria rebre el Subi fóra l'indult, o tal vegada un panegíric desfermat. Em consta que de temptacions no n'han mancat. Per això -i perquè un senyor que afirma haver nascut nou mesos després de la mort d'en Gaudí amb un somriure maliciós ha de ser sensible a la màgia dels mots- hem començat a barrejar les lletres que el distingeixen entre els altres mortals, a veure si l'exercici anagramàtic comportava alguna sorpresa.
Els anagrames del màster "Josep Maria Subirachs" són difícils per dues raons força concretes: la jota i la hac. Hi ha tres matèries bàsiques: temps, dinou fitxes d'Scrabble i molta paciència. A la llarga les lletres es reordenen amb una certa màgia i sorgeixen els missatges ocults. Ningú no en pot reclamar el copyright. Els rètols descoberts romanien impresos en la pròpia persona de l'insultat. L'enigmística arracona tota possibilitat d'eloqüència gratuïta.
De primer és el propi il.luminat qui parla: "Sóc saharià impúber. J.S.". L'especial heterodòxia que caracteritza tot anagrama (recordem l'afortunat "Salvador Dalí=Avida Dollars" d'André Breton) permet interpretacions diverses. Aquest primer anagrama signat podria figurar en qualsevol antologia de boutades il.lustres. Però és innocu. Una altra via anagramàtica ens portaria a relacionar la víctima amb altres personatges amb intencions perverses. Així, "Brossa" és un mot possible amb les lletres del màster, però "Tàpies", "Monzó" o "Bohigas" no. Llàstima que "Samaranch" per una ena i "Pujol" per una ela restin exclosos dels possibles personatges infiltrats. En canvi, en plena eufòria dels tirants, el fabricant de figures cantelludes pot ser qualificat d'"Ausiàs March sobre jip". L'anacronisme i les errades de script a què ens té acostumats justificarien l'anglicisme.
Encara que no ho sembli, les possibilitats d'elaborar anagrames amb vint-i-nou lletres són enormes. Quan la llista d'anagrames inconnexos i absolutament injustificables que m'anaven sorgint semblava haver esgotat totes les solucions enginyoses, la màgia va reaparèixer amb més força i me'n sorgiren dos que apugen el to i l'apropen al gènere de l'insult directe. D'una banda, "Ja ho escups amb ira, sir" pot fer referència a la pròpia escultura de la víctima expiatòria, després de l'allau de crítiques que desemboquen en aquest acte públic de greuge.
D'altra banda, cada vegada que en Josep Maria Subirachs dóna per acabada una de les seves obres i la fa col.locar en la seva posició, els soferts veïns del barri més sagrat de Barcelona criden "Boc, ja hissa més púrria!". Evidentment, l'advocat de l'associació de veïns els ha assessorat davant el possible allau de querelles per difamació que prepara la víctima expiatòria (boc) amb una precisió semàntica clau: "boc", a banda de voler dir "cabró", significa també "got de cervesa".