Josep Maria Subirachs!!

A iniciativa àrtica l'insigne picapedrer de la nostra obra inacabada més interessant serà vituperat en públic el proper dimarts 10 de juliol. Els insults es formularan des d'un speaker's corner alçat davant per davant de la monumental façana que l'insultat agença. Alguns dels més afortunats ja han circulat per la premsa ("fas la feina dels coloms", "cagada família", "la família és sagrada, feu-ne fora l'avortista")... D'altres s'estrenaran en rigurosa exclusiva la mateixa nit. Gent tan diversa com l'Antoni Tàpies, l'Oriol Bohigas, en Joan Brossa, en Ramon Barnils, en Perejaume, en Quim Monzó o La Fura dels Baus s'han adherit cofois a la convocatòria d'en Vicenç Altaió. La iniciativa ha creat una onada d'unanimitat impensable, molt major de la que qualsevol acte públic de lloança ha assolit mai des de l'afer Banca Catalana.
Però l'insult és un gènere difícil que va més enllà del simple fill de puta a l'àrbitre del Barça-Madrid. Ja ho deia en Salvat-Papasseit; el millor parlar sempre és agre-dir. L'insult insuls és molt més abominable que la tòpica floreta que relaciona dones i trens. A més, a aquestes alçades, potser el pitjor insult que podria rebre el Subi fóra l'indult, o tal vegada un panegíric desfermat. Em consta que de temptacions no n'han mancat. Per això -i perquè un senyor que afirma haver nascut nou mesos després de la mort d'en Gaudí amb un somriure maliciós ha de ser sensible a la màgia dels mots- hem començat a barrejar les lletres que el distingeixen entre els altres mortals, a veure si l'exercici anagramàtic comportava alguna sorpresa.
Els anagrames del màster "Josep Maria Subirachs" són difícils per dues raons força concretes: la jota i la hac. Hi ha tres matèries bàsiques: temps, dinou fitxes d'Scrabble i molta paciència. A la llarga les lletres es reordenen amb una certa màgia i sorgeixen els missatges ocults. Ningú no en pot reclamar el copyright. Els rètols descoberts romanien impresos en la pròpia persona de l'insultat. L'enigmística arracona tota possibilitat d'eloqüència gratuïta.
De primer és el propi il.luminat qui parla: "Sóc saharià impúber. J.S.". L'especial heterodòxia que caracteritza tot anagrama (recordem l'afortunat "Salvador Dalí=Avida Dollars" d'André Breton) permet interpretacions diverses. Aquest primer anagrama signat podria figurar en qualsevol antologia de boutades il.lustres. Però és innocu. Una altra via anagramàtica ens portaria a relacionar la víctima amb altres personatges amb intencions perverses. Així, "Brossa" és un mot possible amb les lletres del màster, però "Tàpies", "Monzó" o "Bohigas" no. Llàstima que "Samaranch" per una ena i "Pujol" per una ela restin exclosos dels possibles personatges infiltrats. En canvi, en plena eufòria dels tirants, el fabricant de figures cantelludes pot ser qualificat d'"Ausiàs March sobre jip". L'anacronisme i les errades de script a què ens té acostumats justificarien l'anglicisme.
Encara que no ho sembli, les possibilitats d'elaborar anagrames amb vint-i-nou lletres són enormes. Quan la llista d'anagrames inconnexos i absolutament injustificables que m'anaven sorgint semblava haver esgotat totes les solucions enginyoses, la màgia va reaparèixer amb més força i me'n sorgiren dos que apugen el to i l'apropen al gènere de l'insult directe. D'una banda, "Ja ho escups amb ira, sir" pot fer referència a la pròpia escultura de la víctima expiatòria, després de l'allau de crítiques que desemboquen en aquest acte públic de greuge.
D'altra banda, cada vegada que en Josep Maria Subirachs dóna per acabada una de les seves obres i la fa col.locar en la seva posició, els soferts veïns del barri més sagrat de Barcelona criden "Boc, ja hissa més púrria!". Evidentment, l'advocat de l'associació de veïns els ha assessorat davant el possible allau de querelles per difamació que prepara la víctima expiatòria (boc) amb una precisió semàntica clau: "boc", a banda de voler dir "cabró", significa també "got de cervesa".