dissabte, 30 de gener de 1993

Abracadabra

Una de les moltes incògnites que l'ínclit Pompeu Fabra es devia endur a l'altre barri és la sorprenent inserció del títol d'aquest article al seu Diccionari General de la Llengua Catalana. Una inserció insòlita amb un tractament tipogràfic que fa pensar en els anuncis classificats en negreta a les Pàgines Grogues. La troballa d'aquest mot cabalístic al Fabra va impulsar, fa tres anys, l'aparició d'una inquietant secta neocabalista entre els correctors professionals de català. Després de la desaparició sobtada de la professora Carla Romans no se n'ha sabut res més. El terme, que el mag i pornògraf Aleister Crowley transcrivia com abrahadabra, havia estat l'equivalent medieval dels alka-seltzer. Els antics crèduls el disposaven en forma de triangle equilàter i li atribuïen la virtut de guarir tota mena de malalties. Te'l penjaves al coll i ja et podies oblidar d'anar a cal metge, per molts càstigs que infligissis al teu fetge. Tots els hipocondríacs n'acabaven aconseguint un. El temps i l'onada de descreença que ens sacseja sembla haver reduït la cosa abracadabrant a un simple recurs retòric per a prestidigitadors amb poca imaginació.
Febrer ha estat el mes dels mots banana i els mots ananàs. La setmana passada consignàvem les aportacions més interessants d'una primera tongada abracadabrant de cartes. Volem obrir el mes de març amb una nova proposta. Alguns lectors ja van detectar que tres dels mots a batre en l'espai bananarama (catalanada, ananàs i mecenes) tenien una altra peculiaritat, a banda de la seva estructura cv. No cal ser doctor en filologia semítica per detectar que són mots estalviadors i polígams alhora: només fan servir una vocal. Això sí, tantes vegades com calgui. Aquest comodíssim fenomen enigmístic s'anomena lipograma. N'hem parlat altres vegades. Com la majoria de jocs, és un reflex clar de les obsessions de l'home. Hi ha vegades que una lletra, qualsevol, desapareix sistemàticament d'un text i n'hi ha d'altres que una altra lletra, o potser aquella mateixa sobretot si és vocal, hi apareix d'una forma constant i abassegadora. Igual com les obsessions de les persones humanes. De fet, és un fenomen molt sexual.
Entre la munió de bananes que els lectors han anat enviant, hi ha també mots abracadabrants amb les cinc vocals. La més rendible en aquest nou camp és l'escala de pintor oberta --A--. Sovint definida als mots encreuats amb fòrmules apocòpiques com "nit d'ànimes lluny de la Costa Blava" o "atribut que no paga impostos", la primera vocal permet força quintets. Abans de demanar-ne ja hem rebut uns quants 5a: acabalada, acampanada, acanalada (Carme Vilà, Torelló); arravatada (Lluís Tetas, Vilafranca del Penedès). Són adjectius contundents que destil·len femineïtat i llargària alhora. Quasi semblen revestits d'una dignitat incontestable. Mots de pes que algun prestidigitador dislèxic podria pronunciar en comptes del preceptiu abracadabra (5a). Algú gosa superar-los?
Pel que fa a la segona vocal --E--, a voltes definida als mots encreuats amb fòrmules del tipus "funcionari emèrit sense cap motiu", "emirat gens estudiat" o bé "equí no identificat", la recerca es complica. Ja hem rebut un 4e tecnològic: l'instrument òptic amb què els enginyers determinen la distància a què es troba qualsevol objecte llunyà, anomenat telèmetre (C. Vilà). Sabem que certes flexions verbals i la pràctica gramatical de la pluralitat ho fan tot més planer. És qüestió d'entremetre-s'hi a fons. En canvi, costa molt més fer-s'ho amb la vocal preferida pels publicitaris que beuen La Casera --I--, sovint definida als encreuats amb la fórmula literal "a l'inici també és al final". La veritat és que un 4i --quiquiriquic-- desperta cada dia els ciutadans rurals, la majoria dels semi-rurals i els que tenim per veí algun amable ecologista radical. Els amables lectors que reiniciin la lectura d'aquestes ratlles en trobaran més al primer paràgraf.
Les dues vocals de l'ou, definides sovint als encreuats amb apòcopes del tipus "ovella vigorosa", "obesa sense sentiments" o "úter gens fluvial" ofereixen més dificultat. Presentem dues fites fàcils de superar: rococó (3o) i urubú (3u). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.

dissabte, 23 de gener de 1993

Illes Canàries

Un mes enrera vam fer proposicions als lectors d'aquestes ratlles. Definírem un nou àmbit de joc lingüístic, batejat com l'espai Bananarama perquè abasta tots els mots que presenten estricta alternança de consonants i vocals --banana 3CV, ananàs 3VC-- i obríem explícitament aquesta secció a la participació de tots els lectors. El degoteig de bananes per carta i per fax ha estat constant des de llavors. Els fruits arribats són prou saborosos com per anar-los ingerint de mica en mica, sense pressa.
El mot banana de partida era un 5CV lipogramàtic --catalanada-- que ha estat ràpidament superat pels lectors actius. La franja 6CV ha resultat força pacificadora (Josep Abellan, Barcelona) perquè conté adjectius de caire absolutament optimista, com ara remuneratori, regenerativa, regeneradora o comunicativa (Lluís Tetas, Vilafranca del Penedés), al costat d'altres que semblen extrets de solemnes volums d'història antiga: rememorativa, mitificadora o desapareguda (Alfons Saumell, Barcelona). De tota manera, allà on els banana floreixen sense cap pal·liatiu és als rengles lexicogràfics de la ciència, amb mots que consten als diccionaris generals --dolicocèfala-- i d'altres que no --toxicogènesi-- (Carme Vilà, Torelló).
La franja 7CV ha comptat amb dos protagonistes que han suscitat una aprovació unànime entre els jardiners dels mots. Les dues estrelles versallesques són els adjectius humidificadora (Joan Estelrich, Ramon Sales, Pere Font i Núria Cabot, tots de Barcelona) i monocotiledoni (Josep Maria Fortià, Celrà; Toni Moix, Sabadell; Josep Abellan, Jordi Puntí i Agnès Garcia, bcn). D'altres companys de viatge en la ruta 7CV no presenten connotacions tan florals, però també emanen de l'ampul·lositat greco-llatina del registre científic: heterogenètica (Xavier Llobet, Le Mont-sur-Lausanne), semibituminosa i fenomenològica (L. Tetas), heterocinètica (J. Estelrich), vasodilatadora (Xavier Duran, bcn). És clar que l'escalada al Teide de les bananes no acaba al campament 7. En una pirueta inimaginable, passem de la cota 7 a la cota 15. Un professor de matemàtiques ens ha fet arribar tres expressions algèbriques heterogènies (amb sumands de diferent espècie) seguides d'una argumentació impecable: "la primera no té denominador comú; la segona sí, però no pas el mínim possible; a la tercera, sense deixar de ser heterogènia, hi tenim la forma més simplificada amb un mínim comú denominador. Així doncs, aquesta última és una expressió algèbrica heterogeniminicomudenominadora" (Francesc Serra, Badalona). No cal dir que els diccionaris generals no contemplen aquesta súper-banana, però el matemàtic argumenta el seu 15CV i ara a veure qui és el maco (2CV) que li diu que no.
Pel que fa als higiènics ananàs (3vc), ja vam avisar que eren figues d'un altre paner. La franja 4vc va encara prou assortida, però els graus superiors tenen pocs habitants. Són espècies amenaçades (X. Llobet) per la dubtosa ominositat (J. Abellán) de la seva essència 5VC. Com més pugem, al 6vc hi trobem paraules amenaçadores, i quasi eliminadores (A. Saumell). Tot i la presència d'acomodaticis adobacadires (L. Tetas) que les folren fins deixar-les ben atafetanades (C. Vilà). El tron, ara per ara, és per a una troballa zoològica que val 7vc: la ovo-viviparitat (J. Abellan). La gamma enigmística de l'alternança cv es completa amb els mots disparivocàlics (afegitó, 3vc+v) i els dispariconsonàntics (mecenes 3cv+c). Els nous mots a batre són, després d'aquest primer assalt, un dels molts 5vc+c que ens han arribat --imaginativa (L. Tetas)-- i un 7cv+c de la mateixa mà: comunicabilitat.
A banda, el primer assalt a l'univers bananarama aporta un fantàstic menú 60VC de dos plats i postres (J. Abellán), un recull de 6 narracions breus cv --la més llarga fa 145cv-- (A. Saumell), una localitat nord-catalana 9cv --Vilanova de la Ribera (Joan Juandó, bcn)-- i dos personatges banana que superen la talla 6cv de Nicola di Bari: Jose Mari Bakero (7cv; J. Abellán) i el director de teatre espanyol Cayetano Luca de Tena (9cv ; J.M. Fortià).

dissabte, 16 de gener de 1993

Hacs i haques!

El mes passat, als murs que envolten la Ronda de Dalt quan passa per la Via Júlia, va aparèixer una pintada enigmàtica que ningú no ha aconseguit desxifrar. Els estranys gargots semblen dos vuits torts prou inquietants. De tota manera, l'estètica que envoltava aquest curiós graffitti, i sobretot la seva posterior proliferació per mig Noubarris desactiva qualsevol hipòtesi allunyada d'aquesta colla de retolistes adolescents que s'han cregut tot el sermó olímpic de la ciutat dels dissenyadors i dels homes de negocis fins al punt d'estampar la seva signatura a totes les superfícies buides que troben. Per tant, l'enigmàtic 88 és probablement el nom de guerra d'un nou "rapper" i tota altra especulació és sobrera.
Però podia no haver estat així. De fet, hi ha un precedent històric de vuitanta-vuits pengim-penjam que posa els pèls de punta. Aquesta xifra, que al quinto de Sabadell rep la clara denominació de "les mamellasses", va ser una de les pintades més enigmàtiques del moviment nazi després de la caiguda del Tercer Reich. Resulta que a finals de la dècada negra dels quaranta van començar a aparèixer vuitanta-vuits als murs mig derruïts de la ciutat alemanya que havia d'hostatjar els processos més espectaculars contra els nazis: Nüremberg. La contrasenya del moviment nazi encloïa la seva salutació habitual (Heil Hitler!) criptada només per a iniciats. El procés és el següent: la lletra hac és la vuitena lletra de l'alfabet alemany i la inicial de Hitler, de manera que el moviment nazi va adoptar el nom de Acht und achtzig i la seva fòrmula s'exterioritzà numèricament: 88= hh.
A banda de les relacions amb l'infinit mantingudes pel símbol que representa el número vuit en la grafia d'origen àrab que fem servir, el pas del doble vuit a la doble hac resulta plàsticament coherent. En català, una consonant amb la rendibilitat de la hac és un luxe només comparable al punt volat de la ela geminada o a la tímida u de la cu. La seva imatge és prou esportiva. Ens recorda el rugbi per raons òbvies i el futbol de la mà de dos cèlebres entrenadors sud-americans que compartiren inicials (Helenio i Heriberto Herrera). Als jugadors d'Scrabble ens porta altra mena de records. La seva promiscuïtat per fer dígraf amb gairebé totes les vocals, per davant o pel darrera (el diccionari admet "ah, ha, eh, he, hi, oh, ho") permet una de les millors jugades d'Scrabble: la que situa la fitxa corresponent en casella triple amb combinacions com les esmentades en els dos sentits de lectura i multiplica per nou el seu valor, ja de per si estimable. Benaurada hac!
En canvi, la seva angoixant presència a l'interior d'alguns mots (allò que els castellans anomenen "hache intercalada") provoca força dubtes ortogràfics i la seva desaparició de la grafia és reclamada periòdicament per grups d'afectats. Aquests col·lectius, que sovint recelen de la cu i sobretot de la ge amb so jota emparant-se en les teories de l'ínclit marit de Zenòbia Camprubí, fan sentir la seva indignació pel manteniment d'un dròpol a l'alfabet. Però, tot i que la nostra hac hagi pràcticament emmudit, la seva presència singularitza molts mots que altrament caurien en una vulgaritat espantosa. Sobretot quan es tracta de la hac interior. I si no, proveu d'esborrar del mapa totes les mudes d'aquestes dues frases mnemotècniques proposades per Lluís de Yzaguirre als scrabblistes catalans amb ganes de rendibilitzar la valuosa fitxa de vuit punts que presideix la hac: "El mahatma ghanès, un milhomes mahdista cohibit, exhorta la maharani a prohibir l'anhel inhumà d'anihilar tothom". O bé: "El prohom zahirita subhasta el menhir que duu al vehicle entre els desheretats thais adherits a la bohèmia". On hauria anat a parar, un "boemi"? I en quin "veïcle"?
Per cert, que ja han arribat les primeres cartes amb mots bananarama i ananàs ben llargs, i cal aclarir que el paper de la hac sempre és el de qualsevol consonant, de manera que "zahirita" és un 4cv igual com ho és "caçadora". Ja sabeu que el mot de partida en aquesta cursa Guinnes era un simple 5cv monovocàlic (catalanada). Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona".

dissabte, 9 de gener de 1993

Faci'ls fàcils!

En diumenge mai no parlem de llibres de text (aquest pleonasme emprenyador amb què algun il·luminat va condemnar la pedagogia al mateix ridícul que entomen, estoics, el "teatre de text" o la "cuina de mercat") perquè no volem ferir les susceptibilitats dels pobres estudiants que els han d'aguantar. Mai no en parlem, però ara ens ho han posat fàcil. Resulta que el lingüista sabadellenc Jaume Macià i Guilà acaba de publicar un llibre sobre la feblesa més deliciosa de la nostra llengua, els pronoms dits febles. I ha tingut l'enginy de batejar-lo amb un genial eslògan homofònic: Faci'ls fàcils (Teide, 1992). Sóc conscient que si afirmava la seva perfecta ideoneïtat per al consum dominical cometria una immoralitat, però en tot cas és un llibre gens feixuc, quasi vacacional, que ens apropa a l'equip que duu a la coberta: una alineació completa d'onze i dos reserves (el-els-em-en-ens-es-et-hi-ho-la-les-li-us) que permeten força combinacions.
La informació que conté aquest facilíssim manual està organitzada de manera impecable i la presentació de la primera edició del volum inclou un disquet que conté la major part d'exercicis del llibre en suport magnètic per a l'entorn PC. Faci'ls fàcils és una obra feta amb un rigor i un esperit molt poc freqüents en els textos dirigits a l'escola, des de la filosofia global al més recòndit dels exemples, passant per detalls habitualment negligits com els títols dels capítols (cadascun dels vuit és encapçalat per una dita que conté els pronoms que s'estudien, com per exemple el quart: "d'allà on no n'hi ha, no en raja"). Una obra ben feta amb uns acabats que ja voldrien els nous inquilins dels pisos de la Vila Olímpica.
Aquests gnoms suplantadors que coneixem com pronoms febles constitueixen un dels grans atractius del català. La seva proverbial promiscuïtat els fa especialment aptes per a tota mena de faiblesses d'amour. No els costa gaire formar parelles ben dolces (me'l), de mirada bovina (m'ho), tarannà musical (m'hi) o clarament homosexual (me'n). Tampoc els fa res quequejar (els els), barrejar-se fins esdevenir anagrames (coure'ls-les) o paronomàsies (fregir-los-les). Són embolicats de mena (li ho) i arriben a introduir-se als boscos (me li) i als jardins (li la). El millor de tot és la seva moral relaxada. No contents amb les combinacions binàries, tot sovint formen perilloses agrupacions de tres (no se t'hi ha convidat?; se'ns la mira), i fins arriben amb una certa normalitat als grups de quatre (se me n'hi posa, que cal no entendre homofònicament perquè allò que s'hi posa pot provenir, per exemple, de "se'm posa pols al vestit"). Joan Solà ha arribat a constatar orgiàstiques associacions de cinc (posa-te-me-li-n'hi tres) i sis (se te me li n'hi posarà tres), justificades en el context: "aquell amic nostre (te, me) és capaç de posar-se a casa (hi) tres parents (n') del senyor Pere (li)". Qualsevol exemple superior serà tingut en compte, i fins podria ser exposat al museu Darder de Banyoles, al costat dels animals bicèfals.
Un dels mecanismes enigmístics que Jaume Macià apunta, ja al títol, és l'homofonia feble. Des d'exemples clàssics, com la "senyora s'enyora", fins a descobriments diversos a partir del maridatge entre verbs reflexius i els seus temps futur (perdre'm & perdrem) o certs imperatius coincidents amb substantius (rega'ls & regals; projecti'l & projectil; anima'l & animal). El millor de tots, deixant de banda el títol, és el duet esbufegador "búfal & bufa'l" perquè manté la posició de l'accent. D'altres fineses que Macià inclou al seu llibre com qui no vol la cosa són les frases ambigües febles, com ara "l'espia en vol" (en la qual en pot ser també preposició i vol nom). Fa uns anys, en comentar la clàssica frase ambigua atribuïda a Gabriel Ferrater "una jove veu l'amenaça", adjuntàvem dos exemples més: la bella "una vella llança l'alarma" (atribuïda a Joan Mascaró) i l'agressiva "qualsevol caçador viu la caça" (signada pel mateix Jaume Macià). Doncs ara ja l'ha caçat, potser perquè la viu intensament.
Escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Sort.

dissabte, 2 de gener de 1993

Queimada

El "Queimada" és un bar històric que cap esperit lúdic no pot desconèixer. El seu local, ara atrotinat i ple de màgia amiga, havia estat fa anys un pub fosc on els treballadors de la Damm i mig veïnat s'esbravaven fent jocs de mans. Igual com d'altres negocis típics de la transició (les discos, les manis, els bingos, el xampany, les revistes de santes, les col·leccions d'assaig polític...), va acabar anant a mal borràs i li penjaren la llufa de la reconversió. La llista de reconvertits il·lustres que fracassaren és extensa, però sortosament no abasta el "Queimada". Tota la culpa és d'un cambrer del vell local, jugador polivalent, que es reconvertí en el nou amo amb el ferm propòsit de canviar la naturalesa dels jocs de mans de la clientela a canvi d'hipotecar-se fins a les orelles.
La qüestió és que aquell pub passà de ser un racó eròtic de cuyo nombre no quiero acordarme a convertir-se en l'escenari inoblidable de jocs de tota mena, no necessàriament menys eròtics. El "Queimada" conté més d'un centenar de jocs de taula de tot tipus i la seva clientela mata les hores jugant. Des del joc més simple i popular (escacs, parxís, dòmino...) fins al més sofisticat (jocs de rol...), passant pels clàssics contemporanis (Cluedo, Stratego, Monopoly, Avalon, Trivial...) o pels més exòtics (backgammon, go, mah-gong...) Els taulers estan ben plastificats per aguantar les inclemències del temps; les fitxes, targetons, daus i d'altres components a la menuda són amorosament ordenades als calaixos de la barra; hi ha un arxiu amb les instruccions d'ús de tots els jocs a disposició dels clients. Resultat: la gent pren copes durant hores, atrafegada al voltant d'un tauler de joc. Això sí, l'únic tràfic permès és el de pins.
L'amo d'aquest peculiar casino sense apostes reconeix que la seva tria va alentir el ritme d'ocupació de les taules del local, però té clar que ven bones estones abans que begudes. Té un públic fidel que ha anat esdevenint expert en alguns jocs a còpia de practicar-los i després hi ha els passavolants que el descobreixen per casualitat o que n'han sentit a parlar en una festa on tothom s'avorria. Els més conspicus organitzen campionats i el suro de la barra és ple de classificacions. Últimament es porta el futbol americà, malgrat el ko tècnic dels Dragons, però una de les especialitats mítiques de la casa són les llargues partides de rol. Ara que els ajuts institucionals han esperonat l'edició de la versió catalana de El senyor dels anells (el joc de rol de la Terra Mitjana) (ice-Joc Internacional, 1992) és un bon moment per entrar en aquest apassionant món que compagina els escenaris de la literatura fantàstica amb la força del joc.
Des del mes d'octubre, cada nit de dimecres, als volts de les 10 de la nit, una població flotant de dotze a vint persones ens trobem en aquest marc incomparable (Queimada Bar. Dos de Maig, 270) per jugar a l'Scrabble fins a les menudes. Hem parlat altres vegades d'aquest joc lingüístic de taula, inventat per Alfred Butts l'any 1931 i comercialitzat amb un èxit esclatant des del 1948. La tenacitat d'Oriol Comas i la saviesa de Lluís de Yzaguirre van aconseguir que Borràs n'edités una versió catalana l'any 1990, que ara comercialitza la multinacional Jumbo. Les normes que regeixen aquest embrionari primer club català d'Scrabble han estat establertes tenint en compte les de les federacions francòfona i anglòfona (perquè en Scrabble es competeix per dominis lingüístics) i s'ha creat el sistema cusca (classificació universal d'Scrabble en català amitjanada) que atorga un coeficient a cada jugador, per poques partides que hagi disputat.
Tothom hi és admès. Hi vénen infermeres, escriptors, crítics, jubilats, periodistes, enigmistes, poetes, funcionaris, correctors, professors, alumnes, cuineres, empresaris, assalariats... Després de tres mesos de joc, els primers classificats en el cusca són del gremi. Els dos primers us fan l'ullet cada diumenge des de les pàgines de passatemps d'aquest mateix suplement: Miquel Sesé i Anna Maria Genís. El tercer i el quart són els dos pares de la criatura: Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas. Algú pensa desbancar-los? El proper dimecres, a les deu de la nit, podeu veure quin pa s'hi dóna.