dijous, 26 de febrer del 2004

Atbash i Porfiri

Les progressives resolucions dels criptogrames que oculten el sentit últim del Sant Graal són els batzacs que acceleren la lectura de l’últim gran èxit literari d’abast mundial: la novel·la de sucre-candi El codi Da Vinci de Dan Brown. Brown construeix l’eficaç intriga que ens fa moure pel seu poderós artefacte comercial a còpia de misteris de caire criptogràfic i de ginys tan deliciosos com el críptex, una petita caixa forta portàtil que basa la seva inaccessibilitat en les propietats abrasives del vinagre. Però potser un dels codis més interessants de què es val Brown per amagar els secrets del priorat de Sió és el codi Atbash. L’Atbash és un codi hebreu cinc segles anterior a Crist que es basa en un esquema molt bàsic de substitució rotatòria. Partint de les vint-i-dues lletres de l’alfabet hebreu, la primera lletra era substituïda per l’última, la segona per la penúltima, i així successivament. Per xifrar —o desxifrar— un missatge, basta escriure mig alfabet d’esquerra a dreta en una línia i l’altra meitat de dreta a esquerra a la línia de sota. Les parelles de lletres, per tant, en el nostre alfabet llatí quedarien A-Z, B-Y, C-X i així fins a L-O i M-N. Per dir “Hola”, en codi Atbash, diríem “Sloz”, i per dir “Adéu”, “Zwvf”. Si els sembla impronunciable recordin que en hebreu l’escriptura només fixa les consonants, i per això en codi Atbash no calia transcriure les vocals. Brown explica el desxiframent de l’enigmàtic topònim de Sheshach per aquesta via. Els erudits hi van aplicar el codi Atbash i van substituir les tres lletres del terme hebreu —Sh-Sh-K— pels seus antípodes alfabètics: B-B-L. Sheshach, doncs, era Babel!

Tot i que el terme “criptograma” prové del grec —"kryptós" (amagat) i "grámma" (lletra)—, les pràctiques criptogràfiques són molt més antigues. El Kama-sutra hindú inclou "l'escriptura secreta" en el lloc 45è de la llista de 64 arts —o iogues— que les dones haurien de conèixer i practicar. Potser per això, de sistemes criptogràfics n’hi ha gairebé tants com de camins diversos per gaudir dels plaers sexuals. Són dues gammes molt ben assortides de components diferents i, alhora, idèntics. Malgrat els diversos graus de sofisticació que presenten, busquen tots el mateix. Tots. S'ha convingut que un dels primers sistemes alfabètics dissenyats per encriptar missatges és el Quadrat de Polibi, una taula de 5x5 que relacionava xifres amb lletres i que pren el nom d’un autor grec coetani d’Escipió. L'adaptació al català del Quadrat es pot fer si fonem les parelles C-Ç i V-W per aconseguir un alfabet de 25 lletres:

1 2 3 4 5
1 A B C D E
2 F G H I J
3 K L M N O
4 P Q R S T
5 U V X Y Z

Aquest sistema permet convertir qualsevol paraula en una sèrie de números de dues xifres. La R, per exemple, és a la fila 4 i a la columna 3, de manera que li correspondria el número 43. La A —fila 1, columna 1— equival al 11, la J al 25, la O al 35 i la Y al 54. Qualsevol persona que rebés la sèrie “43 11 25 35 54” podria reconstruir la paraula Rajoy. I si després rebés “15 32 33 11 43 13 45 11 21 11 24 45 11 43 11 34” també sabria a què atenir-se.

dijous, 19 de febrer del 2004

Fraternitat i funció pública

La fraternal recerca de germans clandestins —com ara els pintors surrealistes Alberto Savinio (1891-1952) i Giorgio di Chirico (1888-1978)— ha menat els lectors més actius d’aquesta columna de pet cap al món de la faràndula. Des de Tremp, Waldo Lideker aporta a la nòmina fraternal dues parelles d’actors prou sorprenents. D’una banda, dos germans clandestins tan adorables com Warren Beatty i Shirley McLaine, i per l’altra una parella d’acció: Dana Andrews —la detectiu Mcpherson de “Laura”, afegeix— i Steve Forrest —el sergent de la sèrie televisiva “Els homes de Harrelson”. Per la seva banda, el poeta mallorquí Gabriel de la S. T. Sampol s’endinsa en les subtileses de la condició humana quan recorda l’odi recíproc que senten les germanes clandestines Olivia de Havilland i Joan Fontaine, “sobretot des que JF guanyà l’òscar per Rebecca i deixà sense estatueta sa bella sorora; si no hi ha contraordre, encara són vives, perquè esperen veure morir l’altra”. Una altra parella xocant de germans seria la formada pels actors nord-americans Charlie Sheen i Emilio Estévez. Finalment, dues parelles encadenades i un trio del cinema espanyol —Luis Merlo & Amparo Larrañaga; Carlos Larrañaga & Amparo Rivelles; Enma Penella, Terele Pávez & Elisa Montés— aboquen aquest embolic de cognoms a un veritable cul de sac. La proliferació de germanastres i de noms artístics transforma la recerca en una mena de kermesse heroica.

En canvi, alguns lectors inclouen als seus correus “fraternals” una variant força celebrada de xoc verbal: les relacions entre cognoms i funcions. Allò de dir-se Gratacòs i fer de dermatòleg, per exemple, o de posar-li Calvet a una perruqueria. Hi ha unanimitat en un cas: el nomenament de l’ex alcalde de Vilafranca Joan Aguado al capdavant de l’Institut de la Vinya i el Vi provoca no pocs comentaris sardònics sobre la força del tripartit. Aguado! L’aigualiment que es desprèn de barrejar vi i aigua empeny no pocs lectors a rastrejar les llistes de nous alts càrrecs nomenats pel nou i accidentat govern català. Alguns casos són menys impactants. En comparació amb certs excàrrecs del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca anomenats Peix o Miralpeix, no sobta gaire que el nou DG de Desenvolupament Rural del mateix Departament es digui Jordi William Carnes. Potser l’únic comentari seria propugnar una tercera via: ni carn ni peix. En canvi, no està gens malament que al capdavant del Servei Català de la Salut hagin nomenat el mataroní Carles Manté Fors. Això de mantenir-se fort tranquil·litzarà molt la població, tot i que sempre es podria millorar: ¿no haurien pogut trobar pas algú anomenat “Manté Sans”? Finalment, la consellera d’interior Montserrat Tura farà que la policia catalana es conegui com dels Mossos de Tura.

Més enllà del govern, alguns exemples resulten més inquietants. Bé està que un dels dirigents d’Unió de Pagesos es digui Joan Caball, però que en la Comissió Permanent Nacional d’aquest mateix sindicat el responsable de Medi Ambient —qüestions forestals incloses— es digui Josep Puigpelat fa pudor de socarrim. De tota manera, ara que el PP valencià s’enfronta al cas Fabra —¿però no havíem quedat que eren antifabrians?—, convé recordar que un ex conseller d’Economia de la Generalitat Valenciana pepera lluïa un cognom molt propens a col·lidir amb verbs com birlar o burlar: el conseller (d’Economia) Birlanga!

dijous, 12 de febrer del 2004

Noa N i el nou noi Noè

Jordi Solé i Camardons (Oliana, 1959) és sociolingüista i amant de la ciència ficció. En el primer camp és coautor, per exemple, d’un interessant Diccionari de sociolingüística (Enciclopèdia Catalana; Barcelona, 2001) que comprèn des de la A d’”Acadèmia oficial de la llengua” fins a la Z de “Zulu”, passant per la L de “Llengua morta”. Ja posats, recomano la lectura atenta de deu entrades d’aquest diccionari que ens poden permetre fer-nos càrrec de la nostra situació actual; trio, gens innocentment, les encapçalades pels rètols: acrolecte, comunitat de parla terminal, deserció, discriminació, disgregació lingüística, glotofàgia, obsolescència, ocultació lingüística i secessió. Un missatge no gaire secret, oi?

Però Solé també es dedica a la novel·la de gènere. En l’àmbit de la ciència ficció, acaba de publicar La síndrome dels Estranys Sons (Tres i Quatre; València, 2003). Un bon dia una noia anomenada Noa es veu afectada per una síndrome que l’impedeix parlar i escriure, però no pas entendre el que sent ni llegir. Cada cop que obre la boca només pot emetre sons inintel·ligibles que l’autor de la novel·la transcriu pitjant el teclat sense mirar-s’hi (per exemple, els tres primers cops que això passa la Noa en teoria diu NNNNNPPPPGGGNrrrrrTTTBBBBSSSS, però a la quarta la transcripció canvia a NynynynynyllllkkkggrrrvvvvmmmmKKlllllnknknknkststtttlll). La Síndrome dels Estranys Sons (SES) anirà afectant cada cop més gent, professionals o no del llenguatge, ningú no serà capaç de desxifrar els seus missatges i els “sesosos” formaran una veritable comunitat que patirà els problemes socials derivats de la seva diferència. Solé explora les paradoxes de la comunicació que provoquen uns éssers capaços d’actuar com a receptors però aparentment inservibles com a emissors. De mica en mica, els sesosos troben maneres de comunicar-se amb els no sesosos més sensibilitzats pel seu problema. Agafen un diccionari i hi assenyalen amb el dit, paraula per paraula, les entrades que poden expressar el que volen dir. La història de la Noa té una resolució d’aquelles que no convé revelar, prou plausible tot i que vibra en una longitud d’ona entre esotèrica i apocalíptica. És un desenllaç ben travat que permet albirar una possible obertura de la ciència ficció catalana a camps específics de la lingüística ficció.

El plantejament d’un llenguatge capaç de ser comprès però no reproduït remet a tres referents interessants de caire literari, filosòfic i lingüístic. El literari és el conte “El dialecte de la tribu” de l’oulipià Harry Mathews, en el qual es desenvolupa el concepte de la llengua palindròmica del “pagolak”, que es pot aprendre però no pot ser mai traduïda. El filosòfic ens transporta al món dels sofistes. Protàgoras d’Abdera, entre d’altres idees clau, defensa una lògica que permeti validar A i No A alhora. Finalment, en l’àmbit lingüístic, són destacables les bases de dades de “no-paraules” del psicòleg José Ramón Alameda Bailén. A Alameda li interessa discriminar entre paraules i no-paraules a l’hora de valorar les respostes dels seus subjectes d’estudi. Per això estableix llistes de “no-paraules” de quatre o cinc lletres, i en rastreja les relacions de veïnatge amb les paraules reals. Una paraula i una no-paraula són veïnes, conclou, quan tenen la mateixa longitud i difereixen només d’una lletra, tot mantenint l’ordre de les restants. Així, la Noa de Solé seria veïna d’un noi nou anomenat Noè capaç de viure sense oxigen, respirant només nitrogen.

dijous, 5 de febrer del 2004

“El mal donat” és ben rebut

Al principi fou el verb. Des de llavors la paraula forma part del sagrat. Només algunes religions revelades tenen llibres sants que recullen les sagrades escriptures, però cap religió prescindeix de la paraula. Les pregàries recolzen en poemes transmesos de generació en generació i pertot trobem fórmules repetides que acompanyen els rituals i les cerimònies religioses. Fins i tot els koans budistes, nascuts per bombardejar el discurs, parteixen d’una construcció verbal, ni que sigui onomatopeica. A banda, les relacions del llenguatge amb el més enllà tenen una vessant utilitarista que comprendria maleficis, averanys, encisos, encortaments, encantaments i fórmules per ullprendre (la versió nostrada del famós “mal de ojo”). Provinents d’un món precientífic i parents dels refranys, aquestes construccions verbals han fascinat els estudiosos de la cultura popular.

Ara, la sistemàtica reedició facsímil que Edicions El Mèdol fa de la Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades ha arribat al volum que el folklorista dedicà a totes aquestes fórmules màgiques. Es diu El mal donat i ve precedit per una saborosa introducció de Jordi Royo en la qual s’especula sobre la influència actual de l’Àliga de la Patum en la política municipal de Berga. És aquest un llibre distret i alliçonador, en el qual farem descobertes sorprenents. Per exemple, si no volem que ens piquin les abelles quan els fotem la mel de les arnes, caldrà que ens plantem davant del rusc i diguem: “Demà som divendres, avui és dissabte, ahir érem dijous, demà passat dilluns”. No proveu de treure’n l’entrellat, perquè no és cap problema de lògica. Amades explica la sorprenent intenció d’aital encortament: “Es creu que les abelles en sentir el remugament del recitat no capeixen com pot ésser possible que sigui veritat el que s’hi diu, es desorienten i es deixen prendre la mel”. L’apicultura popular, doncs, es basaria en maniobres de distracció intel·lectual de les abelles.

Alguns encantaments són predecessors clars dels treballs genètics duts a terme posteriorment pel doctor Dexeus i el seu equip. Si volem que l’acte carnal fructifiqui en un embaràs desitjat, abans de posar-nos a la feina haurem de dir: “Senyor, no ho fem pas per vici,/ ni tampoc per cap desfici,/ sinó per un gran sacrifici”. Això Amades ho treu d’una obra coetània d’Enric Casas: Creencias, costumbres y supersticiones relacionadas con el nacimiento (Madrid, 1931), però hi ha altres versions. Per exemple, els protagonistes de la pel·lícula mexicana “Como agua para chocolate” feien anar una versió on “vicio” rimava amb “fornicio”. En general, els maleficis d’Amades responen a un món periclitat, però n’hi ha alguns que admeten lectures del tot contemporànies. Un averany malastruc com ara “L’excés de ratlles a la mà/ és senyal de penes a passar” adquireix un nou sentit al servei de toxicologia d’un hospital.

Amades és un curiós impenitent, a qui se li sol retreure la manca de rigorositat a l’hora de revelar les fonts. Per això una de les seccions més interessants d’aquest El mal donat és justament la llista de notes on diu qui li ha proporcionat cada exemple. Ara que Casasses ha reeditat La xava de Juli Vallmitjana, val la pena veure les fonts d’Amades com un catàleg de personatges de ficció. Entre molts d’altres: el Xarrapa, barber de Lleida (1911); el nostre pare, Blai Amades, serraller, de Bot; un camperol de Barberà del Vallès, el nom del qual ignorem (1932); el Pep del “gremi de la misèria”, captaire, de Barcelona (1914); Rosalia Planqués, dita la Madama, drapaire, del Rosselló, (1903); en Joan de la Ronya, captaire rodamón que havia corregut gran part d’Europa, de Barcelona (1915).