dissabte, 30 de maig de 1992

Interlingua

L'admirat Joaquim Mallafrè, a la seva habitual columna "sobre el llenguatge", passa revista a una sèrie de coincidències interlingüístiques amb què sovint topen els traductors mentre fan la seva feina. Mallafrè, immers actualment en l'esperada traducció del Tristram Shandy de Sterne, comença amb alguns exemples sorprenents de coincidències literals entre frases fetes de llengües tan allunyades com el català i el txec. Però el cos del seu article el formen un estol de plantes i bestioles que contenen increïbles coincidències en les diverses versions lingüístiques del seu nom. La casuística que ens ofereix Mallafrè és un argument de pes a favor de la teoria dels universals. Quan els noms populars de plantes i animals canvien d'un dialecte a l'altre, la coincidència mariològica entre les versions catalana, castellana, alemanya, anglesa, francesa i hindí de la coccinella septempunctata (marieta, mariquita, Marienkäfer, ladybird, bete á bon Dieu i indragopas respectivament) resulta una dolorosa puntada al ventre del caos més autocomplaent.
Però les coincidències interlingüístiques no només obeeixen a raons etimològicament coherents que contradiuen el caos (com l'antiga llegenda segons la qual la "marieta" va rebre el nom de la Mare de Déu perquè li va trobar les claus perdudes del cel). També hi intervé la magnitud més incontrolable de l'existència: l'embriagador atzar que ens recorda tothora que una de les constants del llenguatge (i de la vida) és la combinatòria.
Ara que els polítics catalans semblen haver convençut els espanyols a incloure el català, per bé que amb una certa timidesa, en els programes d'ajut a l'ensenyament de les llengües europees. sembla interessant observar algunes coincidències interlingüístiques que poden demostrar el caracter universalista de la nostra prodigiosa llengua. Així, per exemple, les relacions tempestuoses del català amb l'espanyol o amb l'anglès demostren a bastament aquella discutida teoria lingüística de Sapir & Whorf que adjudica una visió del món particular a cada llengua.
Així, un espanyol resta badant a la voravia (acera) mentre un català es dedica a recobrir una planxa de coure per galvanoplàstia. El senyoret diu que té una casa per llogar (alquilar) i el treballador català aconsegueix reunir la renda mitjançant un complex procés químic anomenat alquilació. Mentre al català li entra la casera --un afany foll per casar-se, sigui amb qui sigui--, la dispesera espanyola (casera) el refusa de llogater. Però just quan ella el tracta de mort de gana (hambre), ell transforma un pa en una pedra semi-preciosa (l'ambre) i surt del mal tràngol. Llavors ella li retreu que és la propietària de l'indret on l'ha trobada (hallada) i ell respon amb una oportuna picada d'alls. La història acabarà com el rosari de l'aurora després de diversos intents de reconciliació. De primer, l'espanyola prova d'enviar-li una safata (bandeja) plena de obsequis i el català la bandeja immisericorde. Després ella insisteix amb una gran peixera plena d'habitants de colors (peces), però ell ja és insensible a les seves armes de seducció, de manera que l'esmicola enfurismat. Ella es veurà obligada a recollir peces i peixos del terra. La situació esdevé cada cop més violenta. Finalment, totes les espanyoles de la pel·lícula acaben avergonyides, tancades a pany i forrellat als llocs més segurs de les respectives cases (retretes), la qual cosa fa que tothom les titlli de tímides recalcitrants (--Retretes! --les acusen).
Pel que fa a les amigues angleses, resulta que sempre troben cars els automòbils (cars) que els oferim i normalment es neguen a compartir replà amb veïns que no duguin sang blava a les venes (veins). Van a la plaça del barri a comprar carn (meat) i es troben que les carnisseres la confonen amb qualsevol canal natural, perquè curiosament són catalanes i recorden les classes de ciències naturals on els parlaven del meat urinari. Potser per tornar-s'hi, les angleses confonen el venedor de tripes amb un viatger (tripper), i també els costa molt d'entendre que mentre elles pinten (paint) amb desfici la resta de veïns està paint en plena migdiada. Quan posen (put) alguna cosa de més a més els put l'alè, i potser per això decideixen airejar-se. Quan van a Montmeló a veure com Nigel Mansell venç a les curses (races), els seus companys de viatge entenem que estan preocupades per la xenofòbia i pel racisme. I quan, extasiades, afirmen que el bòlid imparable de Mansell és molt ràpid (fast), els pobres catalans que les acompanyem a tot arreu ens pensem que parlen del luxe i l'ostentació que caracteritzen el fastuós circ de la Fòrmula I.
De fet, amb les angleses només ens hi entenem quan parlem de les vaques del passat (past), la dieta alimentària de les quals trobem a cada pàgina de la narrativa catalana que millor es mou per les llistes d'èxits. I així, de pastura en pastura, o de past en past, arribem a la certesa inquietant que l'adjectiu català més gastat per l'ús (oldà) roman amputat a la gloriosa llengua dels anglesos (old).

dissabte, 23 de maig de 1992

Horapol·lo (Private Investigator)

En plena era informàtica, quan la perfecció malèvola de les màquines de companyia culpabilitza les nostres constants distraccions amb amables missatges d'error degudament numerats, fa goig trobar un il·lustre company de causa. Ben segur que el catedràtic d'Història de l'Art a la Universitat del País Basc Jesús María González de Zárate comparteix aquest goig, perquè acaba d'editar els impressionants Hieroglyphica d'Horapol·lo (Akal, 1991). Els Hieroglyphica són un cèlebre recull de 189 jeroglífics egipcis suposadament desxifrats per Horapol·lo del Nil en copte durant el segle V i traduïts al grec per un tal Filip. La causa que ens produeix el goig esmentat s'explica fàcilment: Horapol·lo del Nil és l'autor d'un dels errors més clamorosos de la història de la semàntica. Les seves interpretacions del sentit que enclouen els jeroglífics són més falses que un duro sevillano.
El llarg procés de desxiframent de l'escriptura jeroglífica egípcia, que no té una cloenda digna fins a la complexa Grammaire Egyptienne de Jean-François Champollion (1836-1841), passa per molts segles d'especulacions poc fonamentades. Entre els antics grecs només Porfiri, Climent d'Alexandria, Plotí i Horapol·lo van preocupar-se d'aquella majestàtica escriptura que envaïa els murs més solemnes dels temples egipcis. L'única obra que ha sobreviscut és la d'Horapol·lo i la seva influència posterior entre els erudits i els artistes europeus que precediren Champollion és increïble. De fet, els 189 jeroglífics interpretats per Horapol·lo representen el punt de partença de l'emblemàtica (el tipus de cultura visual i literària que es va generalitzar després de l'edició l'any 1531 de l'Emblematum liber d'Alciato) i que influí decisivament en la intel·lectualització de la imatge per part dels humanistes. El gran entusiasme despertat per l'obra d'Horapol·lo a partir del segle xv va provocar que els jeroglífics fossin aconsellats en la decoració d'edificis i considerats com els contenidors dels sabers divins que encloïa l'hermetisme. La metàfora visual hereva del jeroglífic esdevindrà, a partir de Ficino, una moda esotèrica més enllà de la pròpia obra d'art. Dürer inclourà inscripcions jeroglífiques a la seva famosa xilografia de l'Arc de Triomf de Maximilià, Vasari als seus frescos vaticans, Rosso a la seva Galeria de Francesc I a Fontainebleau i el propi Leonardo da Vinci en serà un dels usuaris més il·lustres. És clar que la influència d'Horapol·lo tindrà la seva part fosca: el seu concepte d'escriptura ideogràfica entorpirà durant segles l'avenç en el desxiframent efectiu dels jeroglífics egipcis.
El cas és que Horapol·lo extreu molta informació de la simbologia animal i vegetal establerta en la tradició d'història natural --sobretot per Plini-- a l'hora de desxifrar cada jeroglífic. És com una llegidora de fortuna amateur que fa un ús imaginatiu dels manuals clàssics de quiromància i els aplica al tarot. Hi veu un mussol i el tradueix amb un llarg meandre sobre la importància de la capacitat d'observació, quan en realitat és un mer fonema. Des de la distància brutal que estableix una quinzena de segles, el seu coeficient d'encert és esborronador. D'entrada, dels 189 jeroglífics d'Horapol·lo, només 102 són realment egipcis. Els 87 restants no tenen cap altra denominació d'origen que la fèrtil imaginació de l'autor (o del suposat traductor al grec Filip). Amb les interpretacions científicament comprovades de Champollion a la mà, Horapol·lo s'aproxima intuïtivament al sentit de gairebé una sisena part d'inscripcions. La resta és literatura. Pura poesia, en el sentit que el fal·laç valor de veritat deixa pas a una increïble capacitat de seducció estètica.
I els seus lectors ingenus s'enfilen amb la força d'una heura ben femada. El jesuïta alemany Atanasius Kircher els considera un llenguatge ocult que amaga els grans misteris de la divinitat i gosa desxifrar-los per la via simbòlica en una obra que serà la pedra angular de l'egiptologia: Prodomus coptus sive Aegyptiacus, 1636. Piranesi els percep com singulars capricis decoratius. Les obres coetànies d'Horapol·lo eren tingudes per antiquíssimes, anteriors a l'era cristiana. I així, es dóna la paradoxa que els fruits del pensament cristià són interpretats com a nobles precedents. Tot el que put a Egipte excita la líbido dels humanistes. I neix l'emblemàtica, enigmística i pedagògica alhora ("perquè no tothom sap llegir ni tothom estudia, els nostres pares van consentir que es representessin aquestes coses en imatges"). Com un programa cultural a Tele 5, vaja!
El gran error d'Horapol·lo genera, doncs, tota mena de relacions perilloses entre imatge, concepte i grafia. Des de la transcendència insolent de l'home medieval transvestit d'animal simbòlic fins a la trivialitat infinita dels jeroglífics de don Pedro Ocón del Oro.

dissabte, 16 de maig de 1992

Jutjar amb el fetge

Els somnis sempre han estat un producte ben valorat a la mítica Califòrnia, potser perquè costa més diners filmar-los que no pas capturar en video la puta realitat. Les abstraccions resulten per tant molt més subversives que les obvietats monumentals. Tothom va poder veure el video domèstic d'un perillós delinqüent de color que feia inquietants moviments de resistència des de l'asfalt d'un carrer californià mentre uns quants efectius de les forces de l'ordre provaven d'immobilitzar-lo amb l'elegància que els caracteritza. L'enregistrament era en color, però no calia. L'argument de la història només requeria el blanc-i-negre. La banda sonora també era supèrflua. La sordidesa no vol música. És muda.
La polèmica decisió d'absoldre els quatre policies blancs que havien confós el negre amb una pilota de cuir ha provocat un terratrèmol social de màxima potència a l'assolellada costa Oest dels Estats Units. L'enorme façana acolorida a què avui es redueix el victorejat melting pot americà ha tremolat estrepitosament amb la inhibició d'un jurat popular de dotze ciutadans nord-americans sense pietat --onze blancs i un d'asiàtic-- que ha permés absoldre els quatre agressors. Un jutjat, doncs, on s'ha posat el fetge davant del cap.
Va ser precisament durant el setge a què els exèrcits espanyols i francesos van sotmetre Barcelona al segle xviii quan això dels jutges que mengen fetge es va començar a estendre. Joan Amades recull la llegenda segons la qual el numeral "setze" esdevé la contrasenya fonètica que diferencia catalans de forasters. Diu que durant la batalla de Montjuïc la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que en aquella època la fecsa i l'enher no tenien encara junta d'accionistes i els il·luminats eren tots camí de Santiago, els escamots catalans van acordar la contrasenya "setze" per saber de quin bàndol era el transeünt en qüestió. De resultes de l'èxit esclatant d'aquesta contrasenya, transvestida en examen de fonètica, el numeral més dolç de l'adolescència esdevingué nucli embrionari de la primera versió de l'embarbussament català més famós: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat".
El nostrat "calor de forn" que alguns historiadors situen en l'origen etimològic del nom de la península nord-americana dels jutges que mengen fetge (conquerida per les tropes valencianes que comandava el lleidatà Gaspar de Portolà) ha pujat per damunt dels extrems tèrmics tolerables. L'esclat de violència dins l'olla del melting pot americà ha transformat, per uns dies, els senyorívols boulevards dels reis del cel·luloide en localitzacions perfectes per als films catastrofistes que sovint requereixen l'esforç titànic d'un exèrcit de decoradors i tècnics en efectes especials. Com en una peculiar partida de "Risk", el caos que els mass media solen associar als països del tercer món ha envaït uns quants enclaus estratègics dels totpoderosos Estats Units d'Amèrica. Com que, sense excessius conflictes mundials en els quals actuar, Mahoma ja no sovintejava la muntanya, la muntanya ha visitat Mahoma. La causa, un jutjat que ha posat el fetge davant del cap.
Mikhail Bakhtin dedica el tercer capítol del seu impagable Rabelais and his world a esbossar la importància del joc en l'obra rabelaissiana. Entre moltes altres coses, Bakhtin destaca la figura del jutge Bridlegoose. Aquest singular jutge pantagruèlic resol tots els seus casos als daus perquè fa una lectura literal del terme jurídic que designa l'arbitrarietat de les decisions judicials --alea judiciorum--. Alea vol dir "daus", i Bridlegoose està del tot convençut que cada vegada que basa una sentència en l'atzar dels daus actua en estricta observança dels requisits legals. El jutge Bridlegoose interpreta d'una manera similar un altre terme legal: In obscuris minimum est sequendum (en els afers obscurs és millor prendre la mínima decisió, la més prudent); en estricta observança d'aquesta directriu, el jutge Bridlegoose resol tots els afers obscurs amb un dau més petit.
Rabelais satiritza implacablement l'arbitrarietat de les pesades amb què es desequilibra la balança de la justícia, però el resultat és menys pervers que a la contemporània Califòrnia. Bridlegoose juga amb els daus perquè entén que el codi penal l'encoratja a fer-ho. A Califòrnia la justícia també s'ha disfressat de tafur, però els daus estaven trucats. Hi havia una tirada que no podia sortir de cap de les maneres.

dissabte, 9 de maig de 1992

Big bang

Els titulars de les seccions de ciència de tot el planeta han difós fa ben poc una notícia transcendent. Degudament decodificada, la bona nova en qüestió sembla confirmar la teoria més violenta que explica l'origen de l'univers: el big bang. Sembla que els incansables observadors dels defores hi han trobat indicis que corroboren les teories més explosives del Big bang. Stephen Hawkings s'ha afanyat a analitzar els nous descobriments des de la seva bombolla, per tal de desembullar l'enigma. És clar que nosaltres trigarem un grapat de temps a treure'n l'aigua clara perquè el discurs científic, per molt que s'empelti de sava divulgadora, és tan enigmàtic com la grafia mèdica.
L'agost de 1610 Galileu Galilei li va enviar una carta a Kepler a través de l'ambaixador florentí Giuliano de Mèdicis. L'epístola, indesxifrable malgrat no anar amb lletra de metge, només contenia trenta-set lletres: smaismrmilmepoetaleumibunenugttauries. Kepler la devia llegir amb l'astorament que a nosaltres ens solen provocar les teories de Hawkings. Es delia per conèixer els progressos en les observacions astronòmiques de Galileu i aquest es dedicava a jugar als enigmes. De fet, aquella caòtica rècula de signes era un simple (sic) anagrama fet amb les lletres d'una frase que descrivia el nou descobriment del polèmic savi. Galileu, escaldat per la mala maror que solien provocar les seves indiscretes activitats, havia decidit constatar la paternitat del descobriment sense revelar-ne el contingut. De manera que l'ambaixador toscà va posar sota el nas de Kepler aquella tirallonga incomprensible i el deixà en un estat d'ansietat lamentable.
A més, les fatigoses temptatives de Kepler per resoldre el llarguíssim anagrama van donar un fruit espuri. L'alemany no donava crèdit als seus ulls quan, amb les lletres de Galileu, li va aparèixer un "bàrbar vers llatí": salve umbistineum geminatum Martia proles (Salve, ardents bessons, progènie de Mart). De manera que el teutó va creure erròniament que Galileu havia descobert també llunes al voltant de Mart. Però el criptògraf llatí va esperar un trimestre abans de desvelar el misteri. No fou fins el 13 de novembre que va enviar l'anagrama que constituïa la solució a l'encuriosit kàiser Rodolf ii i al desesperat Kepler: Altissimun planetam tergeminun observavi (Vaig observar que el planeta més alt era triple). Galileu parlava de Saturn. El seu telescopi no era prou potent com per mostrar els famosos anells, i per això va creure que Saturn tenia dues petites llunes molt properes. L'anagrama que havia de tornar la pau d'esperit a Kepler anava acompanyat d'una breu descripció de les parts de Saturn i d'un poètic comentari: "Així sembla que, de la mateixa manera que Júpiter té el seu sèquit, aquest ancià té dos esclaus que l'ajuden i que no s'aparten del seu costat".
Sembla que el perseguit Galileu li va agafar un cert gust a la combinatòria anagramàtica, perquè un mes després de desvelar el seu secret ja hi tornava. L'ambaixador d'enigmes Julià de Mèdicis tornà a casa de Kepler amb un nou repte a les mans: Haec immatura a me jam frustra legunturoy (aquestes coses prematures les estic buscant per ara endebades). Un cop més, Kepler s'hi va trencar les banyes. La seva audàcia a l'hora de descobrir anagrames apòcrifs sembla proverbial. L'alemany va tornar a trobar un suposat anagrama del missatge de Galileu: Macula rufa in Jove est gyratur mathem (hi ha una taca vermella a Júpiter que gira matemàticament)... Però aviat va desistir. La carta que l'ambaixador es va endur adreçada a Galileu és patètica: "Us suplico que no retingueu per més temps la solució. Heu de saber que esteu tractant amb honestos alemanys... Considereu les dificultats que el vostre silenci em causa".
El cor de Galileu es devia estovar. Un mes després, l'atrafegat Julià de Mèdicis tornava a la sala d'estar de Johannes Kepler: Cynthiae figuras aemulatur amorum (La mare de l'amor --Venus-- emula la forma de Cynthia --la Lluna--). Galileu havia descobert que Venus, igual com la Lluna, mostrava fases --d'una falç a un cercle complet, i a l'inrevés--, la qual cosa constituïa una prova què girava al voltant del sol.
Sort que l'enigmística de consum ha desenvolupat centenars de noves estratègies lúdiques que permeten esbravar-se sense conseqüències socials el nombrós grup de científics afectats, com Galileu, pel virus innocu de la ludopatia lingüística. No ens imaginem com podríem comprendre això del Big bang si, al damunt, ens ho explicaven amb anagrames. Que facin mots encreuats, si volen emular Galileu.

dissabte, 2 de maig de 1992

Guillem del món, Bardagí!

Els anecdotaris són un gènere agraït i poc compromés. Val a dir que moltes de les perles que acostumen a decorar el museu de la nostra platja literària provenen dels naufragis i de les espoliacions a què molts lectors pirates han sotmés els millors vaixells-anecdotaris. Les estrambòtiques combinacions de signes que interessen els taxonomistes del llenguatge sovintegen les recòndites bodegues d'aquests vaixells mercants. Són petits tresors de valor inconfessable que entren en el circuit del mercat negre del ram. Les anècdotes es compren, es venen, es manlleven... Hi ha traficants il·lustres i plagiaris impenitents; centres emissors i repetidors incansables; falsificadors de tot tipus d'anècdotes i artistes de la calúmnia, avesats a tota mena de falses atribucions...
Isaac Disraeli, el pare de l'eximi polític britànic Benjamin Disraeli, dignificà la categoria literària dels anecdotaris en adoptar aquest format per a les seves obres metaliteràries més conegudes. Els seus tres volums aplegats sota el títol Curiosities of literature són una prova de l'alçada crítica d'una aproximació lateral al fenomen literari. La fòrmula, reiterada en un segon lliurament de tres volums anomenat Amenities of literature , li va permetre establir les bases de la historiografia literària i crítica de la literatura anglesa a cavall dels segles xviii i xix. Disraeli, parafrassejant Ciceró, afirma que les anècdotes són un material en brut que permet molts autors bastir les seves grans obres, però que si cal esperar el moment en què algun autor de geni les elabori, el més segur és que acabin perdudes al fons del pou de l'oblit. Disraeli propugna la seva recopilació com una fòrmula, certament escolàstica, de mantenir el graner ben assortit.
En la nostra tradició, Apel·les Mestres, Pompeu Gener i Francesc Pujols són els delinqüents més apel·lats a l'hora d'atribuir una anècdota que resulti paradigma del "si non è vero, è ben trobato ". Això no treu que alguns joves lleons com Tísner, Sempronio o Victor Alba ens hagin mostrat també la seva memòria probòscida. L'edició del llibret Humor amb lletra i música del mestre Bartomeu Bardagí a la col·lecció d'humor i sàtira de La Campana és un nou vaixell carregat d'anècdotes que cal abordar. Bardagí, tenor reconegut i professor de català durant la Generalitat republicana, publica un breu recull d'anècdotes de diversa magnitud. Bardagí s'ho passa bé. Afegeix llenya al foc pervers que es va encendre amb les actituds de l'eminent i solemne Xènius: diu que mentre era director d'Instrucció Pública li van construir un despatx al costat d'uns lavabos, i un tal senyor Vallès hi reblava "Aquí hi ha la Cambra de l'Ors i al costat la Cambra dels Comuns". Atribueix algunes homofonies a Josep Carner que faran envermellir alguns dels seus lectors més fidels: "Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència? Doncs un carrer asfaltat, perquè sent una veu interior que li va dient: «Has faltat, has faltat!»". O bé "Quin és el sant que ha de beure per força a galet? Doncs Sant Privat de Bas"...
La competència lingüística de Bardagí i el seu gust per l'enginy priva per damunt de l'acudit fàcil i injustificat. Així, al costat de situacions més o menys gracioses, hi trobem peces de fina orfebreria textual, com els equívocs que pot provocar l'ensordiment indegut de la lletra s final de paraula quan en precedeix una altra que comença en vocal. Així, Bardagí ens fa veure com, mal pronunciat, "els arbres dels ocis" esdevenen "els sabres dels socis", o bé la frase anodina "has suprimit els sobrers" es transvesteix escandalosament en la perillosa "has oprimit els obrers". A partir d'aquests exemples que han regnat en totes les pissarres de les classes de català, Bardagí fa associacions que ens recorden les de l'estrafolari Raymond Roussel, com "els ocis dels ogres/els socis dels sogres", "els astres indicats/els sastres sindicats" o "els ous dels avis/els sous dels savis".
El llibret de Bardagí ens ha fet recordar un anecdotari molt més extens i elaborat, quasi unes memòries, que publicà l'any 1983 l'enigmàtic col·laborador de l'avui que s'oculta rera l'eremític pseudònim Guillem del Món. El sobirà d'aquestes memòries, anomenades "La Traca, trapelleries seculars d'un Seminari pre-conciliar" (Claret, 1983), dibuixa un hilarant univers clos d'enginy, lluita i creixement al redós del seminari de Barcelona. Guillem del Món havia signat una fantàstica sèrie de mots encreuats "king size" durant un estiu en aquest diari. El seu domini de la llengua li permet enjogassar-s'hi, sense caure en l'embafament. El llibre comença amb una passejada "pel carrer del Consell de Cent --tan decent--", conté més d'una "avinentesa ben entesa", i va carregat de jocs de paraules diversos ("apunts amb punts i comes", "tortures tàrtares", "com el precedent romà, romania impassible...")
La més bona de tota la traca és l'exemple de grandesa intel·lectual espanyola que es donà el juliol de 1950 al Vaticà, quan coincidiren en l'obligada audiència papal unes "Jóvenes de Acción Católica Española" de Toledo i els estudiants del "Seminari de Barcelona". A banda de les competicions orals del tipus "Som gent pacífica i etcètera..." amanides amb visques i "vivas " diversos de caire purament religiós, amb què s'esgargamellaren els uns i les altres per fer prevaldre la seva llengua, quan acabà el guirigall un dels reverends toledans s'adreçà a un dels joves sass de la guàrdia suïssa i li clavà, fora de si: "¡Deténgalos! ¡Han insultado al papa! ¡Han dicho «bizca» al papa!!! "