Els somnis sempre han estat un producte ben valorat a la mítica Califòrnia, potser perquè costa més diners filmar-los que no pas capturar en video la puta realitat. Les abstraccions resulten per tant molt més subversives que les obvietats monumentals. Tothom va poder veure el video domèstic d'un perillós delinqüent de color que feia inquietants moviments de resistència des de l'asfalt d'un carrer californià mentre uns quants efectius de les forces de l'ordre provaven d'immobilitzar-lo amb l'elegància que els caracteritza. L'enregistrament era en color, però no calia. L'argument de la història només requeria el blanc-i-negre. La banda sonora també era supèrflua. La sordidesa no vol música. És muda.
La polèmica decisió d'absoldre els quatre policies blancs que havien confós el negre amb una pilota de cuir ha provocat un terratrèmol social de màxima potència a l'assolellada costa Oest dels Estats Units. L'enorme façana acolorida a què avui es redueix el victorejat melting pot americà ha tremolat estrepitosament amb la inhibició d'un jurat popular de dotze ciutadans nord-americans sense pietat --onze blancs i un d'asiàtic-- que ha permés absoldre els quatre agressors. Un jutjat, doncs, on s'ha posat el fetge davant del cap.
Va ser precisament durant el setge a què els exèrcits espanyols i francesos van sotmetre Barcelona al segle xviii quan això dels jutges que mengen fetge es va començar a estendre. Joan Amades recull la llegenda segons la qual el numeral "setze" esdevé la contrasenya fonètica que diferencia catalans de forasters. Diu que durant la batalla de Montjuïc la fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega. Com que en aquella època la fecsa i l'enher no tenien encara junta d'accionistes i els il·luminats eren tots camí de Santiago, els escamots catalans van acordar la contrasenya "setze" per saber de quin bàndol era el transeünt en qüestió. De resultes de l'èxit esclatant d'aquesta contrasenya, transvestida en examen de fonètica, el numeral més dolç de l'adolescència esdevingué nucli embrionari de la primera versió de l'embarbussament català més famós: "Setze jutges mengen fetge d'un penjat; setze jutges n'han menjat".
El nostrat "calor de forn" que alguns historiadors situen en l'origen etimològic del nom de la península nord-americana dels jutges que mengen fetge (conquerida per les tropes valencianes que comandava el lleidatà Gaspar de Portolà) ha pujat per damunt dels extrems tèrmics tolerables. L'esclat de violència dins l'olla del melting pot americà ha transformat, per uns dies, els senyorívols boulevards dels reis del cel·luloide en localitzacions perfectes per als films catastrofistes que sovint requereixen l'esforç titànic d'un exèrcit de decoradors i tècnics en efectes especials. Com en una peculiar partida de "Risk", el caos que els mass media solen associar als països del tercer món ha envaït uns quants enclaus estratègics dels totpoderosos Estats Units d'Amèrica. Com que, sense excessius conflictes mundials en els quals actuar, Mahoma ja no sovintejava la muntanya, la muntanya ha visitat Mahoma. La causa, un jutjat que ha posat el fetge davant del cap.
Mikhail Bakhtin dedica el tercer capítol del seu impagable Rabelais and his world a esbossar la importància del joc en l'obra rabelaissiana. Entre moltes altres coses, Bakhtin destaca la figura del jutge Bridlegoose. Aquest singular jutge pantagruèlic resol tots els seus casos als daus perquè fa una lectura literal del terme jurídic que designa l'arbitrarietat de les decisions judicials --alea judiciorum--. Alea vol dir "daus", i Bridlegoose està del tot convençut que cada vegada que basa una sentència en l'atzar dels daus actua en estricta observança dels requisits legals. El jutge Bridlegoose interpreta d'una manera similar un altre terme legal: In obscuris minimum est sequendum (en els afers obscurs és millor prendre la mínima decisió, la més prudent); en estricta observança d'aquesta directriu, el jutge Bridlegoose resol tots els afers obscurs amb un dau més petit.
Rabelais satiritza implacablement l'arbitrarietat de les pesades amb què es desequilibra la balança de la justícia, però el resultat és menys pervers que a la contemporània Califòrnia. Bridlegoose juga amb els daus perquè entén que el codi penal l'encoratja a fer-ho. A Califòrnia la justícia també s'ha disfressat de tafur, però els daus estaven trucats. Hi havia una tirada que no podia sortir de cap de les maneres.