dissabte, 30 de maig de 1992

Interlingua

L'admirat Joaquim Mallafrè, a la seva habitual columna "sobre el llenguatge", passa revista a una sèrie de coincidències interlingüístiques amb què sovint topen els traductors mentre fan la seva feina. Mallafrè, immers actualment en l'esperada traducció del Tristram Shandy de Sterne, comença amb alguns exemples sorprenents de coincidències literals entre frases fetes de llengües tan allunyades com el català i el txec. Però el cos del seu article el formen un estol de plantes i bestioles que contenen increïbles coincidències en les diverses versions lingüístiques del seu nom. La casuística que ens ofereix Mallafrè és un argument de pes a favor de la teoria dels universals. Quan els noms populars de plantes i animals canvien d'un dialecte a l'altre, la coincidència mariològica entre les versions catalana, castellana, alemanya, anglesa, francesa i hindí de la coccinella septempunctata (marieta, mariquita, Marienkäfer, ladybird, bete á bon Dieu i indragopas respectivament) resulta una dolorosa puntada al ventre del caos més autocomplaent.
Però les coincidències interlingüístiques no només obeeixen a raons etimològicament coherents que contradiuen el caos (com l'antiga llegenda segons la qual la "marieta" va rebre el nom de la Mare de Déu perquè li va trobar les claus perdudes del cel). També hi intervé la magnitud més incontrolable de l'existència: l'embriagador atzar que ens recorda tothora que una de les constants del llenguatge (i de la vida) és la combinatòria.
Ara que els polítics catalans semblen haver convençut els espanyols a incloure el català, per bé que amb una certa timidesa, en els programes d'ajut a l'ensenyament de les llengües europees. sembla interessant observar algunes coincidències interlingüístiques que poden demostrar el caracter universalista de la nostra prodigiosa llengua. Així, per exemple, les relacions tempestuoses del català amb l'espanyol o amb l'anglès demostren a bastament aquella discutida teoria lingüística de Sapir & Whorf que adjudica una visió del món particular a cada llengua.
Així, un espanyol resta badant a la voravia (acera) mentre un català es dedica a recobrir una planxa de coure per galvanoplàstia. El senyoret diu que té una casa per llogar (alquilar) i el treballador català aconsegueix reunir la renda mitjançant un complex procés químic anomenat alquilació. Mentre al català li entra la casera --un afany foll per casar-se, sigui amb qui sigui--, la dispesera espanyola (casera) el refusa de llogater. Però just quan ella el tracta de mort de gana (hambre), ell transforma un pa en una pedra semi-preciosa (l'ambre) i surt del mal tràngol. Llavors ella li retreu que és la propietària de l'indret on l'ha trobada (hallada) i ell respon amb una oportuna picada d'alls. La història acabarà com el rosari de l'aurora després de diversos intents de reconciliació. De primer, l'espanyola prova d'enviar-li una safata (bandeja) plena de obsequis i el català la bandeja immisericorde. Després ella insisteix amb una gran peixera plena d'habitants de colors (peces), però ell ja és insensible a les seves armes de seducció, de manera que l'esmicola enfurismat. Ella es veurà obligada a recollir peces i peixos del terra. La situació esdevé cada cop més violenta. Finalment, totes les espanyoles de la pel·lícula acaben avergonyides, tancades a pany i forrellat als llocs més segurs de les respectives cases (retretes), la qual cosa fa que tothom les titlli de tímides recalcitrants (--Retretes! --les acusen).
Pel que fa a les amigues angleses, resulta que sempre troben cars els automòbils (cars) que els oferim i normalment es neguen a compartir replà amb veïns que no duguin sang blava a les venes (veins). Van a la plaça del barri a comprar carn (meat) i es troben que les carnisseres la confonen amb qualsevol canal natural, perquè curiosament són catalanes i recorden les classes de ciències naturals on els parlaven del meat urinari. Potser per tornar-s'hi, les angleses confonen el venedor de tripes amb un viatger (tripper), i també els costa molt d'entendre que mentre elles pinten (paint) amb desfici la resta de veïns està paint en plena migdiada. Quan posen (put) alguna cosa de més a més els put l'alè, i potser per això decideixen airejar-se. Quan van a Montmeló a veure com Nigel Mansell venç a les curses (races), els seus companys de viatge entenem que estan preocupades per la xenofòbia i pel racisme. I quan, extasiades, afirmen que el bòlid imparable de Mansell és molt ràpid (fast), els pobres catalans que les acompanyem a tot arreu ens pensem que parlen del luxe i l'ostentació que caracteritzen el fastuós circ de la Fòrmula I.
De fet, amb les angleses només ens hi entenem quan parlem de les vaques del passat (past), la dieta alimentària de les quals trobem a cada pàgina de la narrativa catalana que millor es mou per les llistes d'èxits. I així, de pastura en pastura, o de past en past, arribem a la certesa inquietant que l'adjectiu català més gastat per l'ús (oldà) roman amputat a la gloriosa llengua dels anglesos (old).