Horapol·lo (Private Investigator)

En plena era informàtica, quan la perfecció malèvola de les màquines de companyia culpabilitza les nostres constants distraccions amb amables missatges d'error degudament numerats, fa goig trobar un il·lustre company de causa. Ben segur que el catedràtic d'Història de l'Art a la Universitat del País Basc Jesús María González de Zárate comparteix aquest goig, perquè acaba d'editar els impressionants Hieroglyphica d'Horapol·lo (Akal, 1991). Els Hieroglyphica són un cèlebre recull de 189 jeroglífics egipcis suposadament desxifrats per Horapol·lo del Nil en copte durant el segle V i traduïts al grec per un tal Filip. La causa que ens produeix el goig esmentat s'explica fàcilment: Horapol·lo del Nil és l'autor d'un dels errors més clamorosos de la història de la semàntica. Les seves interpretacions del sentit que enclouen els jeroglífics són més falses que un duro sevillano.
El llarg procés de desxiframent de l'escriptura jeroglífica egípcia, que no té una cloenda digna fins a la complexa Grammaire Egyptienne de Jean-François Champollion (1836-1841), passa per molts segles d'especulacions poc fonamentades. Entre els antics grecs només Porfiri, Climent d'Alexandria, Plotí i Horapol·lo van preocupar-se d'aquella majestàtica escriptura que envaïa els murs més solemnes dels temples egipcis. L'única obra que ha sobreviscut és la d'Horapol·lo i la seva influència posterior entre els erudits i els artistes europeus que precediren Champollion és increïble. De fet, els 189 jeroglífics interpretats per Horapol·lo representen el punt de partença de l'emblemàtica (el tipus de cultura visual i literària que es va generalitzar després de l'edició l'any 1531 de l'Emblematum liber d'Alciato) i que influí decisivament en la intel·lectualització de la imatge per part dels humanistes. El gran entusiasme despertat per l'obra d'Horapol·lo a partir del segle xv va provocar que els jeroglífics fossin aconsellats en la decoració d'edificis i considerats com els contenidors dels sabers divins que encloïa l'hermetisme. La metàfora visual hereva del jeroglífic esdevindrà, a partir de Ficino, una moda esotèrica més enllà de la pròpia obra d'art. Dürer inclourà inscripcions jeroglífiques a la seva famosa xilografia de l'Arc de Triomf de Maximilià, Vasari als seus frescos vaticans, Rosso a la seva Galeria de Francesc I a Fontainebleau i el propi Leonardo da Vinci en serà un dels usuaris més il·lustres. És clar que la influència d'Horapol·lo tindrà la seva part fosca: el seu concepte d'escriptura ideogràfica entorpirà durant segles l'avenç en el desxiframent efectiu dels jeroglífics egipcis.
El cas és que Horapol·lo extreu molta informació de la simbologia animal i vegetal establerta en la tradició d'història natural --sobretot per Plini-- a l'hora de desxifrar cada jeroglífic. És com una llegidora de fortuna amateur que fa un ús imaginatiu dels manuals clàssics de quiromància i els aplica al tarot. Hi veu un mussol i el tradueix amb un llarg meandre sobre la importància de la capacitat d'observació, quan en realitat és un mer fonema. Des de la distància brutal que estableix una quinzena de segles, el seu coeficient d'encert és esborronador. D'entrada, dels 189 jeroglífics d'Horapol·lo, només 102 són realment egipcis. Els 87 restants no tenen cap altra denominació d'origen que la fèrtil imaginació de l'autor (o del suposat traductor al grec Filip). Amb les interpretacions científicament comprovades de Champollion a la mà, Horapol·lo s'aproxima intuïtivament al sentit de gairebé una sisena part d'inscripcions. La resta és literatura. Pura poesia, en el sentit que el fal·laç valor de veritat deixa pas a una increïble capacitat de seducció estètica.
I els seus lectors ingenus s'enfilen amb la força d'una heura ben femada. El jesuïta alemany Atanasius Kircher els considera un llenguatge ocult que amaga els grans misteris de la divinitat i gosa desxifrar-los per la via simbòlica en una obra que serà la pedra angular de l'egiptologia: Prodomus coptus sive Aegyptiacus, 1636. Piranesi els percep com singulars capricis decoratius. Les obres coetànies d'Horapol·lo eren tingudes per antiquíssimes, anteriors a l'era cristiana. I així, es dóna la paradoxa que els fruits del pensament cristià són interpretats com a nobles precedents. Tot el que put a Egipte excita la líbido dels humanistes. I neix l'emblemàtica, enigmística i pedagògica alhora ("perquè no tothom sap llegir ni tothom estudia, els nostres pares van consentir que es representessin aquestes coses en imatges"). Com un programa cultural a Tele 5, vaja!
El gran error d'Horapol·lo genera, doncs, tota mena de relacions perilloses entre imatge, concepte i grafia. Des de la transcendència insolent de l'home medieval transvestit d'animal simbòlic fins a la trivialitat infinita dels jeroglífics de don Pedro Ocón del Oro.