dissabte, 9 de maig de 1992

Big bang

Els titulars de les seccions de ciència de tot el planeta han difós fa ben poc una notícia transcendent. Degudament decodificada, la bona nova en qüestió sembla confirmar la teoria més violenta que explica l'origen de l'univers: el big bang. Sembla que els incansables observadors dels defores hi han trobat indicis que corroboren les teories més explosives del Big bang. Stephen Hawkings s'ha afanyat a analitzar els nous descobriments des de la seva bombolla, per tal de desembullar l'enigma. És clar que nosaltres trigarem un grapat de temps a treure'n l'aigua clara perquè el discurs científic, per molt que s'empelti de sava divulgadora, és tan enigmàtic com la grafia mèdica.
L'agost de 1610 Galileu Galilei li va enviar una carta a Kepler a través de l'ambaixador florentí Giuliano de Mèdicis. L'epístola, indesxifrable malgrat no anar amb lletra de metge, només contenia trenta-set lletres: smaismrmilmepoetaleumibunenugttauries. Kepler la devia llegir amb l'astorament que a nosaltres ens solen provocar les teories de Hawkings. Es delia per conèixer els progressos en les observacions astronòmiques de Galileu i aquest es dedicava a jugar als enigmes. De fet, aquella caòtica rècula de signes era un simple (sic) anagrama fet amb les lletres d'una frase que descrivia el nou descobriment del polèmic savi. Galileu, escaldat per la mala maror que solien provocar les seves indiscretes activitats, havia decidit constatar la paternitat del descobriment sense revelar-ne el contingut. De manera que l'ambaixador toscà va posar sota el nas de Kepler aquella tirallonga incomprensible i el deixà en un estat d'ansietat lamentable.
A més, les fatigoses temptatives de Kepler per resoldre el llarguíssim anagrama van donar un fruit espuri. L'alemany no donava crèdit als seus ulls quan, amb les lletres de Galileu, li va aparèixer un "bàrbar vers llatí": salve umbistineum geminatum Martia proles (Salve, ardents bessons, progènie de Mart). De manera que el teutó va creure erròniament que Galileu havia descobert també llunes al voltant de Mart. Però el criptògraf llatí va esperar un trimestre abans de desvelar el misteri. No fou fins el 13 de novembre que va enviar l'anagrama que constituïa la solució a l'encuriosit kàiser Rodolf ii i al desesperat Kepler: Altissimun planetam tergeminun observavi (Vaig observar que el planeta més alt era triple). Galileu parlava de Saturn. El seu telescopi no era prou potent com per mostrar els famosos anells, i per això va creure que Saturn tenia dues petites llunes molt properes. L'anagrama que havia de tornar la pau d'esperit a Kepler anava acompanyat d'una breu descripció de les parts de Saturn i d'un poètic comentari: "Així sembla que, de la mateixa manera que Júpiter té el seu sèquit, aquest ancià té dos esclaus que l'ajuden i que no s'aparten del seu costat".
Sembla que el perseguit Galileu li va agafar un cert gust a la combinatòria anagramàtica, perquè un mes després de desvelar el seu secret ja hi tornava. L'ambaixador d'enigmes Julià de Mèdicis tornà a casa de Kepler amb un nou repte a les mans: Haec immatura a me jam frustra legunturoy (aquestes coses prematures les estic buscant per ara endebades). Un cop més, Kepler s'hi va trencar les banyes. La seva audàcia a l'hora de descobrir anagrames apòcrifs sembla proverbial. L'alemany va tornar a trobar un suposat anagrama del missatge de Galileu: Macula rufa in Jove est gyratur mathem (hi ha una taca vermella a Júpiter que gira matemàticament)... Però aviat va desistir. La carta que l'ambaixador es va endur adreçada a Galileu és patètica: "Us suplico que no retingueu per més temps la solució. Heu de saber que esteu tractant amb honestos alemanys... Considereu les dificultats que el vostre silenci em causa".
El cor de Galileu es devia estovar. Un mes després, l'atrafegat Julià de Mèdicis tornava a la sala d'estar de Johannes Kepler: Cynthiae figuras aemulatur amorum (La mare de l'amor --Venus-- emula la forma de Cynthia --la Lluna--). Galileu havia descobert que Venus, igual com la Lluna, mostrava fases --d'una falç a un cercle complet, i a l'inrevés--, la qual cosa constituïa una prova què girava al voltant del sol.
Sort que l'enigmística de consum ha desenvolupat centenars de noves estratègies lúdiques que permeten esbravar-se sense conseqüències socials el nombrós grup de científics afectats, com Galileu, pel virus innocu de la ludopatia lingüística. No ens imaginem com podríem comprendre això del Big bang si, al damunt, ens ho explicaven amb anagrames. Que facin mots encreuats, si volen emular Galileu.