dissabte, 29 de maig de 1993

De testa-ments

Cada diumenge, a les planes de passatemps d'aquest suplement, un adjectiu diferent adquireix una certa importància. Al costat de les fascinants graelles dels mots encreuats i de les imprevisibles prediccions de l'horòscop, hi ha lectors que malden per veure si el seu substantiu tarannà encaixa en el camp semàntic de l'adjectiu de torn. I per descobrir-ho se sotmeten de grat a una desena de preguntes malèvoles que donen peu a un reguitzell de respostes no menys malintencionades. Tot plegat, una psicoanàlisi d'estar per casa que rep la denominació genèrica de test.
Ara Lola Alteyzu —que és qui signa el test dominical d'aquest diari— ha aplegat el seu recull d'adjectius descrits en un llibre estiuenc: El gran llibre dels tests (Columna, 1993). Amb aquesta eina sota l'aixella el lector amb un poder adquisitiu massa baix per comprar hores de divan podrà descobrir si és romàntic, vanitós, gelós, intransigent, rancuniós, mentider, ploraner, avorrit, dominant, tímid, maniàtic, frívol, ingenu, nerviós, teleaddicte, independent, treballador, endreçat, fort, valent, decidit, imaginatiu, diplomàtic... El mecanisme és senzill i l'estoc d'etiquetes inesgotable. A tothom li agrada saber com és. No cal trencar-s'hi gaire la closca. Per a més informació, aneu a la pàgina 41.
Com era d'esperar, Lola Alteyzu no és el nom d'una persona humana. La solapa del seu primer llibre la titlla de pseudònim. També diu que aquesta "jove promesa de la cultura catalana manifesta tenir 22 raons importants per no donar-se —encara— a conèixer". En realitat, l'enigma Alteyzu té molts punts en comú amb el de la santíssima trinitat. De fet, en el text que precedeix els tests, la Lola fa una llista d'agraïments anagramàtics que qualsevol lector avisat pot desxifrar. Les endreces són: Flora Lereira, Dalia le Jandroy, Luque Mizaleta, Vidal Berlatot, Jon de Turpí, Eric von Flatin i Marie Mity. Les nostres apostes trinitàries van pels dorsals u, tres i set. Queda escrit.
La pràctica del test en el marc de les seccions de passatemps és una tradició eminentment americana. N'hi ha de tres tipus bàsics. Els psicologistes, els lexicogràfics i els trivia. Els primers pretenen dibuixar uns quants perfils i busquen la identificació del lector a partir de les inevitables coincidències en les reaccions de qualsevol mortal a una situació determinada. Trobareu tots els exemples que vulgueu a El primer llibre dels tests de Lola Alteyzu. Els segons fan tuf d'examen de llengua estrangera, però tenen els seus aferrissats seguidors. Quan editàvem la revista de mots encreuats ...més una de les seccions més populars era, precisament, el test lexicogràfic. En reproduïm tres exemples.
1. Si algú et parla de la gerontocràcia, ¿a què creus que es refereix? A) Al govern dels ancians. B) A la classe més elevada que queda d'aristòcrates. C) Evidentment, a l'aristocràcia gironina. D) Al govern dels metges.
2. La teva vida depén de saber què vol dir ¨Próstata"? Què hi dius? A) Una dona de costums fàcils que va renegar de la seva fe (Juliana la Próstata). B) Es diu d'una persona gairebé estesa de cara a terra en un acte d'adoració. C) És una glàndula de l'aparell reproductor masculí. D) Un Heresiarca bizantí del segle VI.
3. El noi dels Bartolí diu que vol fer-li un òscul a la teva filla, però ella vol saber abans de què es tracta i t'ho pregunta. ¿Què li respons? A) Que es pot quedar embarassada. B) Que un òscul és un massatge molt fort però bastant relaxant. C) Que és un petó. D) Que és una animalada.
L'última modalitat de test és la que ha fet més fortuna. Es basa en el que els americans coneixen com l'univers trivia , un àmbit d'interessos definit per la curiositat general i la cultura enciclopedista barata que prima l'anècdota per damunt de la categoria. Hi ha recullstrivia des de primers de segle, llibres quasi Guinness i revistes d'estètica Muy Interesante on el lector hi descobreix muntanyes de dades pretesament "curioses". La màxima divulgació d'aquests tests acumulatius de dades es va donar, ara fa una dècada, amb la popularització gairebé histèrica d'un joc de taula que és un test de tests: el Trivial Pursuit..

dissabte, 22 de maig de 1993

Anés magra d'anagrames

El repte enigmístic de l'abril només era apte per a anagramistes de primera. A partir del famós cinema anèmic que preconitzava Marcel Duchamp, proposàvem la creació de parelles anagramàtiques coherents. Una mena de màgia amiga cinematogràfica que provoqués bessonades xocants. Als crèdits de la pel·lícula hi podrien sortir el padrí ràpid de Francis Ford Coppola, el clarinet reclinat del vell Woody Allen, el semental mal entès de Sylvester Stallone o els cinemes enemics d'europeus i nord-americans. Però no només de parelles hetero viu l'enigmística: els sintagmes verbals també donaven joc. D'entrada, proposàvem dos eslògans fills del nostre temps: adori odiar i agitem imatge, i els completàvem amb tres consideracions literàries força relacionades amb la darrera tendència dels poetes a dedicar-se a la narrativa: arravatin narrativa, lloaven novel·la i espaio poesia. I concloïem que davant la insostenible situació, potser caldria racionar narració.
A diferència d'altres propostes més assequibles, la gènesi d'anagrames emparellats anà magra de resultats per part dels nostres corresponsals habituals. Almenys fins ara ha provocat poques respostes. Però els lectors que han acarat el repte ho han fet amb una intensitat esfereïdora, que depassa les aportacions usuals d'altres reptes que hem plantejat (bananes, homòfons, lipogrames, noms de locals o mots trigemins). Per això volem concentrar-nos exclusivament en la feina d'un dels més habituals de la secció: l'Alfons Saumell i Bernaus, de Barcelona. El senyor Saumell, a banda d'altres creacions que han anat sortint ressenyades, ens ha tramés un impressionant recull de parelles anagramàtiques per respondre el repte proposat.
Comença Saumell pels mots de quatre lletres i després va augmentant la dotació fins a la dotzena, amb diverses modalitats i repeticions. És clar que sovint les frases que aconsegueix per la via anagramàtica són una mica bizarre , però també descobreix combinacions afortunades. Així, obre el foc en la línia de 4 amb l'amor romà. La línia de 5 conté algunes de les troballes més perdurables, com ara la cuina única o el lucre cruel entre els sintagmes nominals i també alguns de verbals: saber besar, sobra Borsa ("o falten inversors", rebla l'autor) i trepa paret. En la línia de 6 la cosa es literaturitza, perquè hi ha crítics cítrics que proven de fer constar el talent latent d'algun jove dramaturg (ell riu, lliure) en la seva agenda de gana perquè saben que Hamlet té l'ham per pescar la glòria.
En els àmbits superiors, Saumell ens fa llegir una revista verista (7) i teoritza sobre l'estreta relació que mantenen l'elitisme i l'etilisme (8). També aventura que es pot anunciar rancúnia (8) en el pare d'una família en conflicte quan l'atrapes separat (7). Saumell es permet practicar la metalingüística en "la paraula exigeix exigeix xeix i ge (7)" i inclús la pornografia conventual a tres claus als claustres (8). Finalment, també el món de la política té el seu lloc en l'extens treball del nostre corresponsal quan, en una subtil referència als judicis d'etarres, genera una frase anagramàtica que podríem posar en boca d'un jutge sever, "que no vol citar comediants antidemocràtics a declarar" (13).
La profusa experimentació a què Alfons Saumell sotmet la màgia amiga arriba a extrems inquietants quan descobreix la cara oculta de tres versos molt coneguts d'Àngel Guimerà. Es tracta de "Tres versos de La Santa Espina (cadascun d'ells, continuat —sic— pel seu propi anagrama)":

Som i serem gent catalana----------macat somni, seré, net, galà,
tant si es vol com si no es vol-------¿els votem, oi, cosins volants?
Canta la terra encara entera------ -en tan alta carena, carretera.

No sé pas si serien mereixedors de cap Flor Natural als JJFF, però no es pot pas dir que les seves imatges no surtin exactament del model. En realitat, la modernitat provoca atordiment. Si us va aquest màgia amiga escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.

dissabte, 15 de maig de 1993

Que quequeges?

El repte enigmístic del juny podria ser patrocinat per Benestar Social. Un joc per integrar els quecs en la societat dels llenguallargs. Un joc divertit, perquè les ganes de gresca sempre acaben per desdramatitzar els problemes com la tartamudesa. El "tatatà" és un dels jocs enigmístics que més fortuna ha fet a la veïna Itàlia. El nom prové de la locució tatatì tatatà que els italians usen per designar el parlar monòton de qui diu coses sense interès, però nosaltres el rebategem "mots trigemins" perquè mai no ens hem pogut treure del cap Las Trillizas. A més, es tracta justament d'això: cal trobar expressions que presentin un mínim de tres síl·labes iguals seguides, com en el títol que encapçala aquestes ratlles.
És clar que l'italià permet molts més "mots trigemins" que no pas el català, fins al punt que l'enigmista Stefano Bartezzaghi n'ha compilat un petit diccionari ordenat per síl·labes amb una quarantena d'exemples. Com en el cas dels mots banana, hi haurà opcions indoor (documentades en algun diccionari) i opcions a l'aire lliure (més imaginatives i especulatives). La qüestió és anar bastint un petit inventari de trigemins. El camí no és fàcil. El primer que cal fer és trobar un dels molts mots normals que presenten una síl·laba repetida: papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata, dídim, viu-viu, zum-zum... Qualsevol bessonada és bona per tenir alguna cosa al taller. Però, ja se sap, dos sempre són pocs. De manera que cal buscar el tercer membre amb fruïció i intentar que tres no siguin massa.
Hi ha molts trucs. Per exemple, fer frases: "ma mamà mama" —que diu el fill desolat quan truca a Alcohòlics Anònims i encara li responen que "el vi vivifica"—, o bé "na nana navega" —en boca d'un propietari de circ—. O encara qui "mirarà rara una dada Dadà". Són solucions barates, com també ho seria "donar-li liliàcies" per molt que ens recordi Marlene Dietrich. En principi no regalarem "ni ninhidrina" per cap frase rebuda, perquè els "mots trigemins" han de ser mots unitaris. Per això tampoc no valdrà la locució "anar a nannar", ni "la lal·lació" —un altre defecte de dicció— ni tampoc fer-se la sogra complaguda i escriure'ns que "la meva jove ve bé".
Ja avancem que no serà fàcil. D'entrada, només semblen existir algunes expressions onomatopeiques (quiquiriquic) i d'altres facècies com el rialler ha ha ha!, l'avorridíssim bla bla bla i el rítmic xa-xa-xa. La cosa aquesta no va per aquí. Els trigemins així són carn d'incubadora. Sobreviuran en el món indoor, però no tenen gaire gràcia. Com que realment serà molt difícil trobar un mot entrat al diccionari que acompleixi tots els requisits, el que hem de fer és submergir-nos en l'ambigu art de la derivació.
Així, un gest estroncat i acompanyat per la paraula pot implicar una comunicació semimímica; i si aquesta conversa tan especial s'allargassa fins al punt de provocar autèntiques situacions ambigües entre l'emissor i el receptor, direm que és una conversa ultrarara. D'altra banda, un univers que ple de criatures de Swift podria ser titllat de polilil·liputenc. La qüestió és començar. Un cop escalfem motors, els trigemins ens poden dur molt enllà. Ens imaginem immersos en un fantàstic gimnàs especialment dedicat a les arts marcials. Alguns dels alumnes resulten prou peculiars com per fer-nos quequejar: el jove inexpert que cau per terra cada dos per tres és un tasta-tatamis; a l'altre extrem de la línia cronològica hi ha l'alumne més ancià, que els altres coneixen com el megagagà, acompanyat del seu etern rival de lluita —el castigagagà— i de la nananauta, una japonesa sorprenent que aspira molt alt, malgrat el seu metre vint-i-nou d'alçada.
Dos dels invents més celebrats dels lectors italians en l'àmbit dels "mots trigemins" foren la Rififília i el coca-cacao. Mentre que el primer trigemin era subtilment definit com "una inclinació irrefrenable a veure sempre la mateixa pel·lícula: Rififí ", el segon va sortir publicat al costat de la fórmula secreta de l'estranya beguda refrescant. Si teniu trigemins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 8 de maig de 1993

Deu? Déu n'hi do!

A primers de maig, el Centre d'Art Santa Mònica va acollir un seminari anomenat "El cervell total". Els doctors Christiane S. Meulemans i Josef (sic) Elias, casats i residents amb intermitències a Mèxic, van impartir unes (dues) jornades sobre Endolingüística. El nom de la ciència és copyright d'aquesta simpàtica parella de poliglotes (entre tots dos diuen que dominen —tenen un coneixement científic comparat i analític, precisen— 44 llengües de la família indoiranioeuropea). Tot plegat els ve de família. El pare de la Dra Meulemans fou el doctor Josef (imaginem que el Dr Elias, barceloní, ha manllevat aquesta efa final en homenatge al seu sogre) Meulemans, físic, matemàtic i neuròleg belga. Aquest il·lustre compatriota d'Hercule Poirot va plantejar el 1937 una hipòtesi sorprenent: a l'hemisferi dret del cervell hi ha un punt que afecta l'àrea del llenguatge, simètric i complementari del punt descobert per Broca a l'hemisferi esquerre. Les posteriors investigacions del Nobel Dr. Sperry (i dels seus deixebles del California Institute of Technology ) han confirmat la hipòtesi, alhora que desmostraven la capacitat de treball holístic (global) dels hemisferis cerebrals.
De manera que el duet Meulemans-Elias (que acaparen, sempre en parella, una dotzena de doctorats) ha dedicat la seva vida a la libidinosa tasca d'estimular el punt de Meulemans. La pràctica endolingüística els ha dut a elaborar el mètode d'aprenentatge Decaglota. L'oferta és temptadora: en una immersió de tres mesos, l'alumne adquireix deu llengües simultàniament. Déu n'hi do! El Decaglota es basa en tres principis: la presentació de frases d'estructura senzilla, l'audició per part de l'alumne en bitonia (sempre en dues llengües, l'una un to i mig més baixa que l'altra) i l'eliminació d'una dolorosa exigència que comparteixen tots els mètodes d'ensenyament de llengües: la pronúncia adequada per part de l'alumne.
Les armes secretes de l'Endolingüística són molt simples. Segons Meulemans, les llengüen es generen a partir d'estructures binàries, les quals es combinen amb estructures ternàries per formar un sistema lingüístic. Els exemples són pura enigmística. El mot llatí terra —viu a totes les llengües romàniques— conté el codi binari t r. Cal dir que la lògica endolingüística nega significació a les vocals i la diposita a les consonants. La segona llei de Meulemans-Elias es basa en la inversió dels elements d'un binari. Així, quan tr esdevé rt la inversió ens indica el que fa la terra (rotar), i la compatibilitat de les consonants dentals (d-t-th) els permet passar del subsistema llatí al germànic: earth en anglès, erde en alemany, aard en neerlandès. Però no s'aturen aquí. La tercera llei atorga determinats poders a algunes consonants. Així, la s produeix una sensació "externa". L'apliquen a l'anterior codi binari i aconsegueixen un codi ternari str, pare de star (estrella), astre o sideral. Tot plegat, un joc fascinant que ells estenen a totes les llengües que els cauen a les mans.
La terminologia endolingüística és espaterrant. Bategen els diversos endollenguatges com "criptogrames de l'inconscient col·lectiu". Després afirmen que, en somiar, escrivim el criptograma de l'inconscient individual i que l'afany de globalitat derivat del punt de Meulemans ens permet interioritzar tots els codis binaris. El mètode Decaglota, que va sortir publicat a Mèxic l'any 1988, permet un accés sistèmic (mitjançant la captació dels codis binaris i ternaris) als subsistemes llatí i germànic. La visió globalitzadora promesa comprèn les quatre llengües escandinaves, l'alemany, el neerlandès, l'afrikaans, l'anglès, el portuguès, l'espanyol, el francès, el català, l'italià i el romanès. Déu n'hi do!
A més, la feliç parella sosté que el català ocupa una posició angular entre les llengües romàniques. Però això el fan servir sovint en el Decaglota. Així, per exemple, una classe a Monterrey per ensenyar deu llengües als executius de Galavisión podria començar en bitonia amb la Dra Meulemans dient Bon jour en fa major, el Dr Elias reblant Bon dia en re sostingut major i els àvids alumnes responent xirois amb les mañanitas en mi menor. Malaguanyat Babel!

dissabte, 1 de maig de 1993

Fem-nos els sords

El paper de la literatura com a eina del canvi social havia estat un d'aquells temibles temes recurrents que omplien de continguts les trobades d'escriptors i adjunts durant els anys setanta. En realitat (sic), només hi ha un gènere literari que influeix de manera incontestable en l'existència de les persones humanes: els manuals d'instruccions. Entre tones de palla, el lector atent sovint pot descobrir autèntiques perles. És el cas d'un opuscle d'ús intern que corre des de febrer per la casa més gran de Sant Joan Despí: les Orientacions per a l'edició de textos que signa la filòloga Anna Vallès.
Totes les primeres planes dels diaris d'avui van plenes d'urnes. Aclaparada per l'allau d'especulacions electorals, és probable que una petita celebració passi desapercebuda. Avui fa mil dies que Televisió de Catalunya va posar en marxa el Teleservei (teletext) gràcies al qual el senyal de TV es transvesteix de revista gratuïta de vuit-centes planes carregades d'informació. A més, des del 3 de febrer de 1992, una de les funcions més transcendents del teletext ha estat la subtitulació per a sords del TN Vespre. Aquesta experiència no només ens ha privat de l'espectacle circenc de la presentadora-mim que tant fascinava Almodòvar, sinó que ha propiciat un manual d'orientacions per als professionals de la subtitulació que resulta del tot recomanable per a escriptors incontinents.
Un subtítol és un text molt peculiar, a mig camí entre la llengua escrita i la parlada. Per molt que els periodistes redactin les notícies que després pronunciaran per pantalla, la seva adaptació a un text subtitulat requereix un procés de reescriptura a partir de tres operacions bàsiques: abreviació, síntesi i supressió. És ben segur que el garneu Ernest Hemingway hauria aplaudit el treball d'Anna Vallès. Les consideracions estètiques que molts escriptors han brandat per defensar un estil concís d'escriptura coincideixen de forma extraordinària amb els arguments funcionals d'aquestes recomanacions.
Una part substancial de les opcions triades no afecta la sintaxi. Es fa un repàs exhaustiu de l'ús d'abreviacions, cardinals, ordinals, hores i xifres romanes. També es proposa una escombrada selectiva de sinònims basada en l'ús de solucions econòmiques (anar per dirigir-se, acudir, encaminar-se o viatjar; fet per esdeveniment, succés o circumstància; dir per declarar, manifestar, assenyalar, indicar, afegir, recalcar o subratllar...) Però el més interessant arriba quan la correlació espai/temps esdevé crítica. Sembla que passen 0.35 segons cada cop que l'espectador mou els ulls entre la imatge i el subtítol. El format final del text ha de ser prou ajustat per permetre una lectura simultània de textos i imatges.
L'edició dels textos és una lluita contra la redundància i el clixé. Així, per la màgia vosc, "un home que s'acosta a la cinquantena d'anys" esdevé "un home d'uns 50 anys", "el búlgar Stòitxkov" és simplement "Stòitxkov", "el president del coi Joan Antoni Samaranch" perd el càrrec pel camí i "un jugador intervingut quirúrgicament" és "un jugador operat". Les exigències del guió ofereixen unes merescudes vacances a moltes oracions passives, negatives i de relatiu. En aquesta estètica jíbara "la proposta que havien presentat els sindicats" pot quedar reduïda en primera instància a "la proposta presentada pels sindicats" i finalment a "la proposta dels sindicats". Coses del red-pencil. Podem sentir l'ovació del vell Hemingway al fons de la sala.
El millor, però, són els sumaris forçosos. La màxima resulta més clara que l'aigua: és preferible suprimir alguna informació d'un text que no pas que no es pugui llegir. Així, a la pàgina 25 de les Orientacions..., "cdc ha fet aquest migdia a Barcelona el seu primer acte pre-electoral massiu, en què el candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Pujol, ha demanat als militants que vagin a buscar el vot, un per un, per repetir la majoria absoluta" esdevé "cdc fa el primer acte pre-electoral massiu". Vénen ganes de posar el teletext i fer-se el sord.