dissabte, 22 de maig de 1993

Anés magra d'anagrames

El repte enigmístic de l'abril només era apte per a anagramistes de primera. A partir del famós cinema anèmic que preconitzava Marcel Duchamp, proposàvem la creació de parelles anagramàtiques coherents. Una mena de màgia amiga cinematogràfica que provoqués bessonades xocants. Als crèdits de la pel·lícula hi podrien sortir el padrí ràpid de Francis Ford Coppola, el clarinet reclinat del vell Woody Allen, el semental mal entès de Sylvester Stallone o els cinemes enemics d'europeus i nord-americans. Però no només de parelles hetero viu l'enigmística: els sintagmes verbals també donaven joc. D'entrada, proposàvem dos eslògans fills del nostre temps: adori odiar i agitem imatge, i els completàvem amb tres consideracions literàries força relacionades amb la darrera tendència dels poetes a dedicar-se a la narrativa: arravatin narrativa, lloaven novel·la i espaio poesia. I concloïem que davant la insostenible situació, potser caldria racionar narració.
A diferència d'altres propostes més assequibles, la gènesi d'anagrames emparellats anà magra de resultats per part dels nostres corresponsals habituals. Almenys fins ara ha provocat poques respostes. Però els lectors que han acarat el repte ho han fet amb una intensitat esfereïdora, que depassa les aportacions usuals d'altres reptes que hem plantejat (bananes, homòfons, lipogrames, noms de locals o mots trigemins). Per això volem concentrar-nos exclusivament en la feina d'un dels més habituals de la secció: l'Alfons Saumell i Bernaus, de Barcelona. El senyor Saumell, a banda d'altres creacions que han anat sortint ressenyades, ens ha tramés un impressionant recull de parelles anagramàtiques per respondre el repte proposat.
Comença Saumell pels mots de quatre lletres i després va augmentant la dotació fins a la dotzena, amb diverses modalitats i repeticions. És clar que sovint les frases que aconsegueix per la via anagramàtica són una mica bizarre , però també descobreix combinacions afortunades. Així, obre el foc en la línia de 4 amb l'amor romà. La línia de 5 conté algunes de les troballes més perdurables, com ara la cuina única o el lucre cruel entre els sintagmes nominals i també alguns de verbals: saber besar, sobra Borsa ("o falten inversors", rebla l'autor) i trepa paret. En la línia de 6 la cosa es literaturitza, perquè hi ha crítics cítrics que proven de fer constar el talent latent d'algun jove dramaturg (ell riu, lliure) en la seva agenda de gana perquè saben que Hamlet té l'ham per pescar la glòria.
En els àmbits superiors, Saumell ens fa llegir una revista verista (7) i teoritza sobre l'estreta relació que mantenen l'elitisme i l'etilisme (8). També aventura que es pot anunciar rancúnia (8) en el pare d'una família en conflicte quan l'atrapes separat (7). Saumell es permet practicar la metalingüística en "la paraula exigeix exigeix xeix i ge (7)" i inclús la pornografia conventual a tres claus als claustres (8). Finalment, també el món de la política té el seu lloc en l'extens treball del nostre corresponsal quan, en una subtil referència als judicis d'etarres, genera una frase anagramàtica que podríem posar en boca d'un jutge sever, "que no vol citar comediants antidemocràtics a declarar" (13).
La profusa experimentació a què Alfons Saumell sotmet la màgia amiga arriba a extrems inquietants quan descobreix la cara oculta de tres versos molt coneguts d'Àngel Guimerà. Es tracta de "Tres versos de La Santa Espina (cadascun d'ells, continuat —sic— pel seu propi anagrama)":

Som i serem gent catalana----------macat somni, seré, net, galà,
tant si es vol com si no es vol-------¿els votem, oi, cosins volants?
Canta la terra encara entera------ -en tan alta carena, carretera.

No sé pas si serien mereixedors de cap Flor Natural als JJFF, però no es pot pas dir que les seves imatges no surtin exactament del model. En realitat, la modernitat provoca atordiment. Si us va aquest màgia amiga escriviu a "Secció Enigmística. Diari Avui. c/ Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona". Ja en parlarem.