dijous, 25 de gener de 2001

Per gioco

Els sicilians de l'editorial Sellerio —la mateixa que va descobrir l'ara famós Andrea Camilleri o que té en un lloc preponderant del seu catàleg la Storia abbreviata della letteratura portatile d'Enrique Vila-Matas— acaben de publicar un d'aquells llibres que ressusciten la crestomatia com a gènere. El volumet es diu Per gioco i el signa la professora napolitana de filosofia Maria Caterina Cicala, però en realitat és una curiosa antologia de retalls autobiogràfics. Cicala ha resseguit centenars d'autobiografies de personatges cèlebres i n'ha extret els fragments on evoquen els seus jocs d'infantesa. El resultat és un recull deliciós de quaranta-nou (7x7) fragments on descobrim a què jugaven personatges que van de Santa Teresa de Jesús a George Sand, passant per Chateaubriand, Chesterton o Churchill, per nomenar només els tres homes CH.
El llibre no s'assembla gens al recull de jocs infantils que podria reunir un folklorista perquè sovint els fragments triats es mouen estrictament en el món de la fantasia entesa com a contemplació. Però, tot i això, l'estol de jocs i juguets que desfilen per les pàgines de Per Gioco és notable: nines de tot tipus, carrosses, soldadets, calidoscopis, calcomanies, construccions… Alguns dels fragments evocats mostren una notable coherència amb la trajectòria adulta del protagonista. Així, el dramaturg Carlo Goldoni ens explica com juga amb un teatret de fira; Charles Darwin es dedica en cos i ànima a col·leccionar conquilles; Pablo Neruda escriu cartes d'amor; Heinrich Schliemann, que acabarà trobant les ruïnes de Troia, excava tot buscant un "bressol d'or"; Stevenson s'imagina que és en una illa; Jung juga a mantenir viu un foc; Rousseau i son germà, farts dels contes, es dediquen a fer sermons; Churchill juga amb soldadets de plom i Adolf Hitler també s'entreté practicant amb els seus soldadets els secrets de l'art militar que expliquen els llibres germanòfils que llegeix.
Per gioco conté passatges memorables, que ens fan topar amb imatges inèdites: Jean-Paul Sartre fent d'espadatxí, Simone de Beauvoir d'institutriu, Jorge Amado de pirata, Caterina II de Rússia dedicada a la gallina cega, un russòfil Frederich Nietzche concentrat en un war game espectacular que reprodueix la Guerra de Crimea o Philip Roth jugant a beisbol. Com que la veu del narrador sempre és també la del protagonista els episodis prenen caires molt diversos, però mai neutrals. Així Malcolm X aprofita l'anècdota infantil d'un jugador de daus que sempre guanya per carregar contra els blancs, a qui acusa de tramposos professionals. Però a la pàgina 56 una frase de Lev Tolstoi refulgeix per damunt de tot: "E, se non si gioca, che cosa resta?"
De tots els jocs més o menys exposats per la cinquantena curta de protagonistes, em quedo amb el que explica Gilbert Keith Chesterton. El nen que acabaria escrivint The Napoleon of Notting Hill juga a endevinar el que no es veu a les il·lustracions d'un llibre del seu pare que reprodueix cases antigues holandeses. D'aquest joc tan proper a la literatura, Chesterton afirma haver-ne extret una lliçó trascendent: "en tot allò que té valor de debò, l'interior és més vast que l'exterior".

dijous, 18 de gener de 2001

Joan Bastardas

Gràcies a la lluna de València i al poeta Enric Casasses (abans Casassas), m'ha caigut a les mans un dels "Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura" que duu per títol Substantius usats en sentit figurat com a qualificadors de persona (IEC, 2000) i ve signat pel lingüista Joan Bastardas i Parera. Bastardas, de qui fins ara només havia llegit els recomanables Diàlegs sobre la meravellosa història dels nostres mots (Edicions 62, 1996), concentra la seva aguda mirada de verbívor en un territori de frontera entre l'adjectiu i el substantiu. Una terra poblada per indígenes com ara plom o bleda o mà foradada o calçasses o sabatot. La minuciosa repassada que Bastardas fa d'aquest ric repertori de qualificadors fill del llenguatge figurat arriba al seu zenit en l'exploració de les alteracions de gènere. Un espai tropològic paral·lel al que ocupen els transvestits en l'espai antropològic.
Així, entre els substantius femenins que esdevenen masculins, destaquen amb llum pròpia tres col·lectius de murris: els galtes, els penques i els plagues. La diferència entre una rata i un rata és tan bestial com la que separa una gallina d'un gallina, perquè totes elles són bèsties però no tots ells són uns bèsties. Bastardas hi podria haver afegit d'altres animalons ambigus com les camells que trafiquen amb haixix o les voltors, equiparables als gorres. Potser els més vius de la colla són el soca, el sopes, el pinta, el fatxenda i el gana, sobretot aquest últim gràcies als comentaris de Joaquim Maria Puyal cada cop que Rivaldo fa un regat de més davant de porta. La masculinització esdevé més rotunda quan un adjectiu ortodox s'afegeix al nom transvestit: un panxa contenta, un mà foradada, un bona fe o un pocapena.
Però potser on els xocs de mots convocats pel filòleg resulten més interessants és a la tercera i última secció de l'estudi. Bastardas il·lustra les seves consideracions finals amb una dotzena de frases aplicades a una hipotètica parella de marit i muller que funcionen perfectament amb els gèneres encreuats. El model sempre és el mateix: "ella és X i el seu marit Z", sent X un substantiu masculí i Z un de femení. Per exemple: "ella és un corcó i el seu marit una cotorra". Una frase que subverteix arquetips però que té una versemblança absoluta. Qui no ha conegut corcons amb faldilles o cotorres amb corbata? Una hipotètica festa de transvestisme verbal admetria parelles com aquestes: ella un cavallot i ell una bala perduda, ella un plom i ell una patum, ella un belluguet i ell una formigueta, ella un sol i ell una joia, ell una calamitat i ella un desastre o ella un cel i ell una meravella.
El transvestisme verbal analitzat per Joan Bastardas no prové dels reflexos sexistes que el mirall del llenguatge retorna a la societat (com l'home públic i la dona pública, les diferències entre els quals estan minvant), sinó que neix de la preponderància del gènere gramatical sobre el sexe. Tot plegat, una font inexhaurible d'equívocs genètics que transformen en una festa verbal la parla de forasters tan eixerits com Johan Cruyff. Perquè, encara que sembli mentida, no és el mateix el bulb del jardiner que la vulva de la jardinera.

dijous, 11 de gener de 2001

Sal i vi

Daniel Ruiz-Trillo és un poeta verbívor de qui alguns lectors ja havíem pogut tastar un primer lliurament: "Truc curt" (Edicions El Carro del Sol, 2000). Ara, un any després d'aquella manera subreptícia d'entrar en el panorama poètic català, repeteix al mateix carro solar amb aquest "Sal i vi" (2001) que avui dijous onze, a quarts de vuit del vespre, presenta Carles Hac Mor a la Llibreria Ona de Barcelídem. Es dóna la circumstància que el títol de "Sal i vi" prové d'un poema anagramàtic dedicat a Sílvia que Ruiz-Trillo havia inclòs en el seu primer llibre. "Em plau un verb/ en vers", escriu ara a les acaballes d'un poema monosil·làbic de vint pàgines d'eslora que tragina moltes més síl·labes de les que semblava que hi havia en començar. Perquè el vers que domina Darrutri és el vers curt, aquell que n'és i se'n fa, que acaba com acaba o potser ni acaba, com al poema inacabat que és un avís: "per causes alienes/ a la nostra voluntat,/ aquest poema romandrà/ incompl".
Els verbívors de mena trobem molts motius per gaudir amb la lectura d'aquests nous poemes ruiztrillans. Perquè Darrutri, investit de freak del mot, en aquest segon pas sap anar més enllà del joc que tot ho amara i tot ho amarà per endinsar-se en un territori ingenu que li és genuí, de la mà de les càlides lletres del grup musical "Antònia Font". Un espai on les veritats gramaticals rotundes esdevenen declaracions d'amor: "Si jo fos de tu,/ seria teu". Un terreny abonat perquè el sentiment senti la ment: "Tot un terreny./ Un tot terreny./ Terreny tot un./ Terreny: un tot./ Terreny tot nu./ Un terreny, tot./ Tot terreny nu". On els contrapets esdevenen dístics: "Dus màgia que el llu/ i llus màgia que et du".
A "Sal i vi" la combinatòria és present pertot en la pràctica amatòria d'uns mots catalans que abans (però tampoc no fa tant) eren salvats i ara (però tampoc fa tan poc) són salivats. Els anagrames campen pels títols dels poemes d'aquest poemari amorós. "Mots i te" és com dir "t'esimo" i en un "Matí serè" "t'estimaré". "L'albir" pot ser el billar i "el truc del destí" que brilla al final del poema la carambola que busca el poeta en trucs i retrucs. La diversió és diversa, vers a vers, lletra a lletra i viceversa, amb anades i vingudes que són del poeta fent-se poema "amb la lluna a l'espatlla,/ el món al revés./ Nom sever./ Ser ver". Encara que, a voltes, les paraules que baixen de la gola per tenyir la pàgina semblin extretes del Club Súper 3: "A veure qui fa el/ joc no competitiu més guai" (¿Com putes pot ser que un joc no demani res, que és d'on ve "competere"? I tanmateix, ¿per què collons el sud del Paraguai no pot cloure un vers?).
El freak Darrutri practica una experimentació frescal (un adjectiu que només he llegit en alguna entrada de la GEC), i ho fa com cal. Sense vergonya. Amb veritable fe en la paraula que es fa i es desfà. El seu camí comença a fonamentar-se en els esforços de l'enginy literari que agermanen el cor i el còrtex (cerebral). Un camí dur i apassionant, que li comportarà no poques incomprensions i grans moments d'èxtasi no pastillaire. Ruiz-Trillo es consolida entre els Escoffet, Pedrals, Bombí i d'altres de les noves lleves, tan bones com les velles.

dijous, 4 de gener de 2001

¿Et patina la egga?

Anjel Lertxundi és un novel·lista basc força reconegut a Euskadi. Fins ara només li havia llegit una magnífica novel·la traduïda a l'espanyol amb el títol Un final para Nora (Alfaguara, 1999) que fabula la història d'una filla i un pare condemnats a vagarejar sense repós en una vella calesa. El lector topa amb personatges històrics i literaris, en una afortunada reformulació de les xocants relacions entre ficció i realitat. Lertxundi hi construeix un món de ressons bíblics que engega en el vagareig del narrador pels llibreters de vell que malviuen pels voltants de la Universitat de Barcelona i s'enlaira potent cap al territori mític d'un nòmada excels: el jueu errant. Per això m'ha sobtat retrobar aquest Anjel amb jota als prestatges de llibres infantils amb un títol que ho diu tot: A mi em patina la egga. I què?(La Galera, 2000).
És un d'aquests llibres prims que marquen l'edat aproximada del presumpte usuari (a partir de 8 anys) i acompanyen el text amb moltes il·lustracions (aquí de Jokin Mitxelena). La història, lineal per raons òbvies, ens presenta un nen que no pronuncia bé la R. Anomena "Ggasputín" el seu gos "Rasputín" i és incapaç d'enfrontar-se a un "carro carregat de rocs" sense guturalitzar-lo. Conscient del seu problema, en Robert prova de combatre'l i aviat descobreix que en comptes de "Ggasputín" pot dir el meu gos, en comptes de "saggó" bossa, en comptes de "ggatlla" línia… i així. Els seus pares, amoïnats per la "malaltia", el porten a una logopeda a veure si així la seva llengua pot superar la incapacitat vibratòria. Però, tot i que se'n surt, la situació fa un tomb als ulls dels pares quan la doctora els comunica que en Robert té una riquesa de vocabulari inusual a la seva edat. D'aquí l'"i què?" desafiant del títol. El conte acaba amb l'amistat que en Robert trava amb una nena nova a l'escola que parla papissot. De manera que en Ggobegt Laggagte Teggassa esdevé el millor amic de la Zuzanna Zantoz Zotomayor.
Tots hem conegut algun patinador de la erra, alguns tan populars com Àngel Casas o Jordi Tardà. Molts d'ells es veu que vencen la vergonya que els provoca el seu defecte de la mateixa manera que el Robert del conte: parlant "à contrainte" com si fessin un lipograma sense R. Fa poc vaig conèixer una infermera que, de nena, havia inventat amb son germà tot un vocabulari en el qual no hi havia cap paraula amb R. De fet a París, durant l'època del Directori revolucionari, es va arribar a considerar de bon to parlar sense fer vibrar les erres. De manera que el fonema equivalent a les primeres erres dels "carrers" pràcticament va ser desterrat de la parla francesa.
Des d'una òptica ludolingüística, aquest petit defecte pot tenir un rendiment plaent per als verbívors si el formulem com un artifici de substitució. Es tractaria de trobar frases que admetin una doble lectura en boca d'un patinador errat. Per exemple: "la cara quan para" esdevé "la caga quan paga", " amarra la rata" "amaga la gata" i la revista "Serra d'Or" s'agermana amb un "Segador". Envieu els resultats del vostre patinatge errat i ja us en diré el què. Signat: Màguius Sega i Goig.