dijous, 25 de gener de 2001

Per gioco

Els sicilians de l'editorial Sellerio —la mateixa que va descobrir l'ara famós Andrea Camilleri o que té en un lloc preponderant del seu catàleg la Storia abbreviata della letteratura portatile d'Enrique Vila-Matas— acaben de publicar un d'aquells llibres que ressusciten la crestomatia com a gènere. El volumet es diu Per gioco i el signa la professora napolitana de filosofia Maria Caterina Cicala, però en realitat és una curiosa antologia de retalls autobiogràfics. Cicala ha resseguit centenars d'autobiografies de personatges cèlebres i n'ha extret els fragments on evoquen els seus jocs d'infantesa. El resultat és un recull deliciós de quaranta-nou (7x7) fragments on descobrim a què jugaven personatges que van de Santa Teresa de Jesús a George Sand, passant per Chateaubriand, Chesterton o Churchill, per nomenar només els tres homes CH.
El llibre no s'assembla gens al recull de jocs infantils que podria reunir un folklorista perquè sovint els fragments triats es mouen estrictament en el món de la fantasia entesa com a contemplació. Però, tot i això, l'estol de jocs i juguets que desfilen per les pàgines de Per Gioco és notable: nines de tot tipus, carrosses, soldadets, calidoscopis, calcomanies, construccions… Alguns dels fragments evocats mostren una notable coherència amb la trajectòria adulta del protagonista. Així, el dramaturg Carlo Goldoni ens explica com juga amb un teatret de fira; Charles Darwin es dedica en cos i ànima a col·leccionar conquilles; Pablo Neruda escriu cartes d'amor; Heinrich Schliemann, que acabarà trobant les ruïnes de Troia, excava tot buscant un "bressol d'or"; Stevenson s'imagina que és en una illa; Jung juga a mantenir viu un foc; Rousseau i son germà, farts dels contes, es dediquen a fer sermons; Churchill juga amb soldadets de plom i Adolf Hitler també s'entreté practicant amb els seus soldadets els secrets de l'art militar que expliquen els llibres germanòfils que llegeix.
Per gioco conté passatges memorables, que ens fan topar amb imatges inèdites: Jean-Paul Sartre fent d'espadatxí, Simone de Beauvoir d'institutriu, Jorge Amado de pirata, Caterina II de Rússia dedicada a la gallina cega, un russòfil Frederich Nietzche concentrat en un war game espectacular que reprodueix la Guerra de Crimea o Philip Roth jugant a beisbol. Com que la veu del narrador sempre és també la del protagonista els episodis prenen caires molt diversos, però mai neutrals. Així Malcolm X aprofita l'anècdota infantil d'un jugador de daus que sempre guanya per carregar contra els blancs, a qui acusa de tramposos professionals. Però a la pàgina 56 una frase de Lev Tolstoi refulgeix per damunt de tot: "E, se non si gioca, che cosa resta?"
De tots els jocs més o menys exposats per la cinquantena curta de protagonistes, em quedo amb el que explica Gilbert Keith Chesterton. El nen que acabaria escrivint The Napoleon of Notting Hill juga a endevinar el que no es veu a les il·lustracions d'un llibre del seu pare que reprodueix cases antigues holandeses. D'aquest joc tan proper a la literatura, Chesterton afirma haver-ne extret una lliçó trascendent: "en tot allò que té valor de debò, l'interior és més vast que l'exterior".