¿Et patina la egga?

Anjel Lertxundi és un novel·lista basc força reconegut a Euskadi. Fins ara només li havia llegit una magnífica novel·la traduïda a l'espanyol amb el títol Un final para Nora (Alfaguara, 1999) que fabula la història d'una filla i un pare condemnats a vagarejar sense repós en una vella calesa. El lector topa amb personatges històrics i literaris, en una afortunada reformulació de les xocants relacions entre ficció i realitat. Lertxundi hi construeix un món de ressons bíblics que engega en el vagareig del narrador pels llibreters de vell que malviuen pels voltants de la Universitat de Barcelona i s'enlaira potent cap al territori mític d'un nòmada excels: el jueu errant. Per això m'ha sobtat retrobar aquest Anjel amb jota als prestatges de llibres infantils amb un títol que ho diu tot: A mi em patina la egga. I què?(La Galera, 2000).
És un d'aquests llibres prims que marquen l'edat aproximada del presumpte usuari (a partir de 8 anys) i acompanyen el text amb moltes il·lustracions (aquí de Jokin Mitxelena). La història, lineal per raons òbvies, ens presenta un nen que no pronuncia bé la R. Anomena "Ggasputín" el seu gos "Rasputín" i és incapaç d'enfrontar-se a un "carro carregat de rocs" sense guturalitzar-lo. Conscient del seu problema, en Robert prova de combatre'l i aviat descobreix que en comptes de "Ggasputín" pot dir el meu gos, en comptes de "saggó" bossa, en comptes de "ggatlla" línia… i així. Els seus pares, amoïnats per la "malaltia", el porten a una logopeda a veure si així la seva llengua pot superar la incapacitat vibratòria. Però, tot i que se'n surt, la situació fa un tomb als ulls dels pares quan la doctora els comunica que en Robert té una riquesa de vocabulari inusual a la seva edat. D'aquí l'"i què?" desafiant del títol. El conte acaba amb l'amistat que en Robert trava amb una nena nova a l'escola que parla papissot. De manera que en Ggobegt Laggagte Teggassa esdevé el millor amic de la Zuzanna Zantoz Zotomayor.
Tots hem conegut algun patinador de la erra, alguns tan populars com Àngel Casas o Jordi Tardà. Molts d'ells es veu que vencen la vergonya que els provoca el seu defecte de la mateixa manera que el Robert del conte: parlant "à contrainte" com si fessin un lipograma sense R. Fa poc vaig conèixer una infermera que, de nena, havia inventat amb son germà tot un vocabulari en el qual no hi havia cap paraula amb R. De fet a París, durant l'època del Directori revolucionari, es va arribar a considerar de bon to parlar sense fer vibrar les erres. De manera que el fonema equivalent a les primeres erres dels "carrers" pràcticament va ser desterrat de la parla francesa.
Des d'una òptica ludolingüística, aquest petit defecte pot tenir un rendiment plaent per als verbívors si el formulem com un artifici de substitució. Es tractaria de trobar frases que admetin una doble lectura en boca d'un patinador errat. Per exemple: "la cara quan para" esdevé "la caga quan paga", " amarra la rata" "amaga la gata" i la revista "Serra d'Or" s'agermana amb un "Segador". Envieu els resultats del vostre patinatge errat i ja us en diré el què. Signat: Màguius Sega i Goig.